Les deu obres necessàries per entendre la història del teatre

1

La confessió o l’esca del pecat

JOSEP PALAU I FABRE, 2000

Palau i Fabre, el picassià per excel·lència, és un dels meus tres Reis de l’Orient. La confessió o l’esca del pecat és la seva obra més poètica i obscena a la vegada. Una de les seves constants és la provocació des del sexe. Un dia li vaig demanar què li hauria agradat ser si no fos home, i Palau em va respondre: “un toro”. L’escenifico amb la precaució de posar unes gelosies entre el públic i l’espectacle. Lloc, una església, amb confessionari i altar. Els actors, nus de pèl a pèl.

2

Interior

MAURICE MAETERLINCK, 1894

Maeterlinck, simbolista, estudiava el món de les abelles i altres insectes i papallones. Interior és l’obra més ambiciosa i la menys representada però, juntament amb La intrusa, la van escenificar els modernistes del Sitges del Cau Ferrat, a finals del XIX. Evoca, de nit, a través d’una finestra, la plàcida sobretaula d’una família. Arriba gent del poble amb la notícia del suïcidi de la filla gran de la família. No saben com dir-ho a la família, serena i alegre. La nit s’allarga fatalment i els silencis es fan tensos, eterns.

3

Diumenge

JOAN BROSSA, 1964

Obra en un acte, amb pròleg i epíleg, una comèdia amb tres personatges. Sala d’estar blanca amb tresillo i un Tàpies. Les candilejas i tramoies fan i desfan l’escenari. Brossa, vertebrà Dau al Set. Del seu teatre en deia “poesia escènica”: reviure gèneres i personatges del teatre tradicional, des d’un nou llenguatge, al país de les meravelles i una gola del drac que fa que l’argument sigui una nosa i que la paraula esdevingui escriptura pictòrica.

4

Poeta en Nueva York

FEDERICO GARCÍA LORCA, 1929-1930

García Lorca, autor del Romancero gitano i de Bodas de sangre, tanca dràsticament la seva obra anterior per afrontar a Poeta en Nueva York la seva homosexualitat i reconduir la seva mirada cap a la negritud. Nova York el fascina. “¡Negros! ¡Negros! ¡Negros! ¡Negros! La sangre no tiene puertas en noche boca arriba”. Poeta en Nueva York no està concebut com a teatre però és teatre. D’ahir, d’avui i de demà. És un “paisatge de la multitud que orina” de “la multitud que vomita”. Crec indispensable dur Poeta en Nueva York a l’escenari.

5

Camí de Damasc

AUGUST STRINDBERG, 1899

“Som expulsats del Paradís”, ens diu Strindberg i també que “des de la infància hem buscat Déu, però només hem trobat el Diable”. Inspirà Bergman. És un dramaturg que juga amb la vida i amb la mort. Camí de Damasc, que té com a nucli una família, la parella, amb angoixes i conflictes i que, com diu Ezra Pound, és “l’antena de l’espècie”. L’art i la neurosi segons Strindberg justifiquen la nostra pròpia esquizofrènia i per això és una bona medecina per a l’esquizofrènia.

6

L’Orestíada

ÈSQUIL, 458 aC.

L’única trilogia teatral completa que ens arriba dels clàssics és d’Èsquil, al segle V i, al segle XXI, esdevé L’Orestíada. Ens parla de famílies, aleshores amb personatges deïficats i mitològics. Va més enllà del temps. Dos germans que s’enemisten, una dona, Clitemnestra, que espera el retorn del seu marit, Agamèmnon, i que tanmateix és amant d’Egist. Agamèmnon mata la seva filla Ifigènia. Per preservar el seu adulteri, Clitemnestra mata el seu marit. Orestes, el fill, decideix venjar la mort del seu pare a instàncies d’Electra, la seva germana. Una història de venjances que Èsquil denuncia com un acte de justícia.

7

Luces de bohemia

RAMÓN DEL VALLE-INCLÁN, 1920

Esperpent: la realitat deformada pel mirall convex. Un protagonista, Max Estrella, en un Madrid absurd, nocturn, brillant i afamat. Una cinquantena de personatges desfilen a l’entorn d’aquestes Luces de bohemia. I entre ells, Max Estrella, Don Latino i Pica Lagartos, que ens diu que “el món és una controvèrsia”, mentre Don Latino confirma que “Espanya és un esperpent”. Cecs, dones tristes i fatigades, atmosfera crepuscular, fosca, nocturna i profunda en la negritud goyesca d’aquest país anomenat Espanya.

8

Nausica

JOAN MARAGALL, 1908-1911

Nausica, l’obra de Maragall, s’embriaga d’Ulisses com un déu que ha baixat del cel de la mateixa manera que Maragall és posseït també per la llegenda. Nausica, la protagonista de la tragèdia, esdevé un personatge líric i èpic. Tanmateix, per a Maragall l’art del teatre és un art impur encara que paradoxalment retroba en Guimerà el model d’un poeta i dramaturg líric i romàntic. La Nausica de Maragall esdevé, però, una rara avis en el panorama teatral del moment.

9

Juli Cèsar

SHAKESPEARE, 1959

Juli Cèsar tracta de la conspiració contra el dictador romà, encapçalada per Marco Bruto. L’escena de la mort de César a mans de Bruto és memòria de la humanitat. Cèsar enlluerna, figura d’un personatge tràgic. La seva democràtica república s’enfonsa per l’ambició dels clans que el rodegen. Bruto, que encapçala la rebel·lia, vascula entre la traïció i l’estima. A la posada en escena d’Orson Welles els protagonistes vestien uniformes nazis i feixistes. Juli Cèsar representa una lluita de poders que ens permet, encara, interpretar el nostre desassossegat segle XXI.

10

És així, si us ho sembla

LUIGI PIRANDELLO, 1917

Pirandello, premi Nobel de Literatura, ben arrelat en una Sicília amb perfums napolitans, dibuixa, amb tendresa, una societat espontània, fresca, popular, contradictòria, quasi domèstica. Exalta la vida des del teatre i el teatre des de la vida, amb angoixes i inquietuds. El seu teatre respira mediterraneïtat, zones d’ombres violentes i de sols festius. Perfums de llimoners. És penetrar a la Sicília profunda, i també passejar pels carrerons de Nàpols amb balcons dels quals pengen imatges de tota mena i fotografies de marits, avis o fills que ja han mort.