Presència a l’espai des dels orígens de l’art, l’escultura ens porta des de les armes primitives i fins a la representació divina, amb l’energia d’un món que acaba per fer-se més real –i ideal– que la realitat, entre l’equilibri i el pesar del dolor, del joc a la culpa en cada forma intemporal i perfecta
1
Els guerrers de Riac
Segle V aC. Bronze
Museu Nacional de la Magna Grècia, Reggio de Calàbria
Vaig viatjar a Reggio de Calàbria per veure aquests dos colossos descoberts al fons del mar Jònic, sepultats per la llosa de l’eternitat. Aquests dos gegants, que podrien jugar a bàsquet, imposen. Són herois de l’antiguitat dels quals no sabem gairebé res. Qui va crear-los? A qui representen? Tant se val. Només importa la seva imatge poderosa i el temps que s’imposa, colossal, com un fòssil en el bronze.
2
Majestat Batlló
Mitjans segle XII. Fusta policroma
MNAC, Barcelona
M’entendreix aquest Crist amb ulls de peix i cabells i barba simètrics, un home qualsevol, vestit amb els colors del Barça, que acaba clavat dalt la creu. La seva bellesa serena resisteix bé el temps, i observo el ventre prominent per sobre del cinturó. Queda encara lluny la imatge del Crist sofrent que s’imposà posteriorment. El nom evoca el seu darrer propietari, Enric Batlló, homenatge pòstum per la seva donació esplèndida.
3
Maria Magdalena penitent
DONATELLO. 1453–1455. Fusta
Museo dell’Opera del Duomo, Florència
Aquesta Magdalena, que duu com a abric els seus propis cabells, sembla un home. Donatello, l’escultor més fi del Quattrocento, va tallar-la amb fusta eludint deliberadament l’estereotip de la santa com a dona seductora. Aquí és una ermitana penitent, obsessionada amb el fill de Déu. Si ens apropem al seu rostre amagrit i mirem bé rere els seus pòmuls enfonsats, trobarem els ulls que segueixen estimant Crist, el seu mestre.
4
Pietat
MIQUEL ÁNGEL. 498–1499. Marbre de Carrara
Basílica de Sant Pere, Ciutat del Vaticà
De la Pietat de Miquel Àngel, l’Everest de l’escultura del Renaixement, m’impressiona no solament la bellesa assossegada, la barreja sublim d’espiritualitat i humanitat que transmet la imatge, sinó que també m’obsessiona un detall anatòmic que únicament és a l’abast d’un gran escultor: el plec que es forma a l’aixella dreta de Crist quan la Mare de Déu sosté tot el pes del seu cos a la falda. El marbre transmutat en pell.
5
Perseu amb el cap de la Medusa
BENVENUTO CELLINI. 1545–1554. Bronze
Plaça de la Senyoria, Florència
M’agrada contemplar aquesta escultura pel darrere i observar el rostre monstruós de la part posterior del casc de Perseu. Després me’l miro del costat del front i m’adono que es tracta d’una fusió de tradició i modernitat, entre l’escultura clàssica i Miquel Àngel, i que és extremament lleuger. Sembla que estigui a punt, com un heroi de còmic, d’enlairar-se amb el seu casc alat i les seves sandàlies tan fashion.
6
Èxtasi de Santa Teresa
GIAN LORENZO BERNINI. 1647–1652. Marbre
Església de Santa Maria de la Victòria, Roma
No hi ha cap altra imatge de l’art occidental que condensi millor l’experiència mística i l’orgasme. La darrera vegada que la vaig veure vaig posar un euro en una caixa per encendre els llums i vaig gaudir de l’espectacle de marbre i passió: l’àngel estimat arriba amb la sageta i, fregant lleugerament el cos incòlume de la santa, la transfigura amb un arravatament tan espiritual com carnal. Bernini, escultor sensual.
7
Monument al lleó
BERTEL THORVALDSEN. 1819–1821. Mármol
Lucerna
Mai no oblidaré el dia que, passejant per Lucerna, l’atzar em va dur fins al cim d’un pujol per veure el lleó modelat per Thorvaldsen. Un lloc màgic on el rei de la selva dorm majestuós dins la gàbia de roca, reflectint la seva bella presència en un llac, com un Narcís zoològic. Un grup de carrer interpretava música cubana, marcant un contrast cultural més enllà de l’espai i del temps.
8
Musa dormida
CONSTANTIN BRANCUSI. 1910. Bronze
Metropolitan Museum, Nueva York
Vaig enamorar-me d’aquest rostre d’or amb el front polit com un còdol, ulls xinesos, nas arromangat i boca petita. En la simplicitat d’aquest objecte, un cap que esdevé un ou, rau la bellesa sublim, quan començava el segle XX i encara se celebrava la vida. Una obra de formes pures i absolutes, perfecta com una joia. Tan sols desitjo que algun dia es desperti, obri els ulls i em miri.
9
L’home que camina
ALBERTO GIACOMETTI. 1960-1961. Bronze
Col·lecció privada, Nova York
Sempre que miro com camina aquest home fibrós de Giacometti recordo la fotografia d’Henri Cartier-Bresson en què es veu l’escultor travessant el carrer sota la pluja, arrecerant-se dins la seva pròpia gavardina. I penso que l’obra de Giacometti és una metàfora de la seva vida: un home que camina sense orientació, perdut en la immensitat del món. Irònicament, una de les seves versions és l’escultura més cara venuda fins ara.
10
Mamá
LOUISE BOURGEOIS. 1999. Bronze, marbre i acer inoxidable
Museu Guggenheim, Bilbao
Com el malson de Gregor Samsa, a la nit em tortura el record de l’aranya de Louise Bourgeois envaint la meva ciutat i destruint-ho tot, nadius i turistes. Aquesta escultura monumental que custodia el Guggenheim de Bilbao té un punt d’extraterrestre. Podem caminar entre les llargues cames de bronze sense aconseguir d’acariciar el seu ventre fred i sinistre. L’aranya metamorfosada en mare. Quan em vaig despertar, ella, tan bella, seguia allà.
El cantant serà un dels artistes del concert solidari 'Barcelona amb València', acompanyat per Estopa,…
El museu triarà cinc finalistes perquè treballin en la proposta final, amb la previsió de…
El tequila podria ser un símbol de tot allò gastronòmic que capgirem, maltractem i incomprenem.…
La històrica marca preveu facturar 4 milions d'euros aquest 2024 en una nova etapa liderada…
La inversió pendent per completar la unió per la Diagonal se situa en els 284…
“Vaig trobar la meva veu literària una nit de 2003, a Xile. Em va despertar…