Deu obres memorables per entendre la poesia

1 Farai un vers de dreit nien (Vaig de no-res aquest vers fent) GUILHEM DE PEITIEU (ca. 1100) “Que els moderns imitin els antics no és molt difícil; que els antics imitin els moderns és gairebé impossible, però quan passa és un prodigi”. Això és el que passa amb aquest vers de Guillem de Peitieu, que inicia la lírica trobadoresca, l’origen de la poesia moderna segons alguns, i ho fa sota el signe de la negació: sobre no-res, ni d’ell, ni de ningú, ni d’amor, per concloure que “el poema ja està fet”, és a dir, el poema pur, sense referències, només fonemes, paraules, paraules. 2 Negawakuwa / hana no shita nite (Voldria morir / a la primavera) SAIGYO (ca. 1180) El poema pertany als Cants de l’eremita d’aquest monjo japonès del segle XII. La seva bellesa prové de la seva extrema simplicitat. Encara que es llegeixi en una traducció, el lector intueix que cadascuna de les paraules que el componen ocupen el lloc just, que cap d’elles no podria trobar el seu sinònim, que no podria afegir res, que no es podria suprimir res. Un està temptat a repetir-lo una vegada i una altra, en la convicció d’invocar alguna cosa essencial absoluta. 3 Cantar de los Cantars (segles IV-V a. C.) Tot el poema és una explosió dels sentits. La seva lectura transita per les aromes més variades, des de la mirra i l’encens fins als nards; gustos diversos, vi, mel, llet; textures de llavis, de pells; imatges de cossos, d’animals com la gasela, el cérvol; i tota aquella riquesa de món exterior, aquell intens sensualisme i erotisme, sabem que pot tornar cap endins i, reversible, obrir-nos a un altre món, invisible: el món de l’esperit. 4 Hymnen an die Nacht (Himnes a la nit) NOVALIS (1799-1800) Foscor, tenebres, núvols: tota una tradició mística cristiana va treballar aquestes imatges negatives però amb sentit positiu. Dins d’aquesta cal situar els Himnes, encara que suposin una reelaboració de continguts: el sentiment de gaudi s’enfonsa aquí en la negativitat. En el tercer himne, quan el poeta se situa davant la tomba de la seva estimada Sophie, la visió i el somni transfiguren el paisatge, que haurà de ser una referència ineludible per a l’altre gran himne a la nit que és el segon acte del Tristany de Wagner. 5 Can vei la lauzeta mover (Quan veig l’alosa aletejar) BERNAT DE VENTADORN (ca. 1150-60) La cansó trobadoresca comença amb una imatge prodigiosa que és la de l’alosa acostant-se als raigs de sol, oblidant-se de si mateixa, caient, caient. A la primera estrofa tot conspira per construir un so (lauzeta / chazer / ses / oblid.es / laissa /) en el qual es reprodueix la sensació de fondre’s, a tocar de la liqüefacció de l’ànima de la qual parlen els místics. En aquest cas és el cor el que es fon de desig. 6 One Art (Un art) ELIZABET BISHOP (1976) L’art del que parla el poema és l’art de la pèrdua, concepte que s’ha d’entendre en el sentit d’exercici. Cal exercitar-se en la pèrdua, des d’allò més ínfim fins al que és més gran, és a dir, des de les claus de la porta de casa fins a la pèrdua de ciutats i regnes sencers, i com repeteix en els últims versos de diverses estrofes is no disaster (no és un desastre). La voluntat de l’exercitant s’esfondra en l’última estrofa, en el que realment cal admetre com a desastre. La irona de la Bishop en aquest poema és brillant. 7 Lanquand li jorn son lonc en mai (Pel maig, que el jorn és tan llarguer) JAUFRÉ RUDEL (ca. 1120-40) Aquest poema del príncep de Blaia, de la segona generació de trobadors, està construït a partir de la sonoritat del terme lonh (lluny), que apareix com a mot refranh (en el lloc de rima dels versos segon i quart de cada estrofa). Amor de lonh (amor de lluny) és l’expressió per referir-se a l’amor mai vist. Es tracta, per tant, de l’amor somiat. Rudel és el poeta de la irrealitat de l’amor. 8 La quête de Bronwyn JUAN EDUARDO CIRLOT (1971) El bosc de la novel·la artúrica, on ni un sol arbre no es descriu mai, aconsegueix aquí textura verbal: entrem en un univers fet d’al·literacions (“Un soroll m’ha deixat entre les ruïnes” és el primer vers del poema) i d’imatges d’absoluta irrealitat (“Castells transparents que no existeixen”). L’errància ensopega constantment amb la impossibilitat de conquerir l’objecte de la recerca de la qûete: són massa nombroses les dimensions i els plans de realitat o irrealitat que hi competeixen. Amb tot, el poema conclou amb uns versos que produeixen una sensació d’èxtasi aconseguida en la combinatòria de les paraules: ales, onades, ànimes. 9 A tant s’an va chascuns par lui vv. 710-724 del Chevalier de la Charrete En això cadascú se’n va pel seu costat, del Cavaller de la Carreta CHRÉTIEN DE TROYES (1179) Considerat un roman (novel·la), encara que hi ha qui manté el terme poema perquè està escrit en versos octosíl·labs i en rima aparellada, aquesta obra de l’escriptor de la Xampanya del segle XII conté alguns passatges que constitueixen clarament una detenció lírica dins el flux narratiu. Els 14 versos triats dibuixen amb perfecció geomètrica una figura, la de l’amant cortès: errant solitari, pensatiu, oblidat de si mateix, del seu nom, de les seves armes, concentrat en un únic pensament: la dama. 10 Diario bizantino CRISTINA CAMPO “Due mondi –e io vengo dall’altro” (Dos mons –i jo vinc de l’altre): aquest és el vers que obre el poema, i que es repeteix dues vegades més, i que sempre sento ressonar dins meu davant un sobtat sentiment d’estrangeria. L’autora, a la qual li hauria agradat haver escrit menys del que va escriure, va compondre assajos que probablement constitueixen la millor prosa italiana del segle XX, però també alguns poemes com aquest, en què s’experimenta el contacte amb allò que és sagrat. El llindar no separa ànima i cos, sinó ànima i esperit, i tot passa davant els milers d’ulls de l’àngel querúbic.