5
Can vei la lauzeta mover
(Quan veig l’alosa aletejar)
BERNAT DE VENTADORN
(ca. 1150-60)
La cansó trobadoresca comença amb una imatge prodigiosa que és la de l’alosa acostant-se als raigs de sol, oblidant-se de si mateixa, caient, caient. A la primera estrofa tot conspira per construir un so (lauzeta / chazer / ses / oblid.es / laissa /) en el qual es reprodueix la sensació de fondre’s, a tocar de la liqüefacció de l’ànima de la qual parlen els místics. En aquest cas és el cor el que es fon de desig.