8
La quête de Bronwyn
JUAN EDUARDO CIRLOT
(1971)
El bosc de la novel·la artúrica, on ni un sol arbre no es descriu mai, aconsegueix aquí textura verbal: entrem en un univers fet d’al·literacions (“Un soroll m’ha deixat entre les ruïnes” és el primer vers del poema) i d’imatges d’absoluta irrealitat (“Castells transparents que no existeixen”). L’errància ensopega constantment amb la impossibilitat de conquerir l’objecte de la recerca de la qûete: són massa nombroses les dimensions i els plans de realitat o irrealitat que hi competeixen. Amb tot, el poema conclou amb uns versos que produeixen una sensació d’èxtasi aconseguida en la combinatòria de les paraules: ales, onades, ànimes.