Irene Reig: Música, d’ànima i professió

“Amb en Joan Casares i en Pau Sala portem un munt d’anys tocant, però mai havíem gravat res nostre. Feia temps que la idea em rondava pel cap i finalment ho hem fet. La veritat és que estic bastant contenta”, explica Irene Reig sobre Mira (The Changes) el seu novíssim disc gravat en formació de trio, que “hem editat en vinil, però no en sotagot“, com especifica al·ludint al format CD, que evidentment no li agrada. Ni tampoc cal.

S’acomoda a la barra i demana “una Alhambra 1925, la verda” i “ja que puc triar què escoltar, el Triology del Kenny Garrett“.

“Sóc saxofonista i compositora –explica a continuació–, encara que en la primera etapa de la meva formació musical tocava el piano clàssic, finalment em vaig passar al costat fosc i li vaig fotre canya al saxo, al Jazz i a la música moderna. Gràcies a això, he pogut viatjar moltíssim, cosa que m’ha aportat molt com a persona i com a música. Sí, utilitzo música per a definir la meva professió, perquè crec que és correcte fer-ho així”, explica aquesta barcelonina que no arriba als trenta i que, a més de la seva activitat com a compositora i intèrpret, forma part de The Changes, “un col·lectiu i segell discogràfic amb el qual hem tret ja onze referències. I en plena pandèmia!“.

L’elenc de The Changes Music inclou a alguns dels més notables nous talents del Jazz barceloní, millennials amb molt a dir com ara els germans Casessis, Giuseppe Campisi, Pol Omedes, Hèctor Floría, Oriol Vallès o Joan Mar Sauqué. A més, per descomptat, de la Irene, que està al capdavant de diversos projectes.

“Estic especialment orgullosa del segon àlbum que hem enregistrat amb The Bop Collective, Iaspis, que sona espectacular. Ho vam enregistrar als Wisseloord Studios de Hilversum, Països Baixos, amb l’Attie Bauw als botons. El lloc, els micros que ens van posar i la feinada que va fer l’Attie no té nom”.

–Suposo que no et queda temps per a molta cosa més.

—Què va! Ara mateix estic molt a Almeria, tocant amb la Clasijazz Big Band Pro, un projecte local que és una sort de Big Band autogestionada, ideat per Pablo Mazuecos i que mola molt. Ens han visitat músics com Voro García o Perico Sambeat. Ara estem muntant el repertori de la Bernard van Rossum Flamenco Big Band. No parem!

Una escola moderna

Per la Irene és molt important haver estudiat a la Oriol Martorell, “una escola que té la música i la dansa integrades en el seu pla d’estudis. És a dir, que sorties a la tarda havent donat matemàtiques, solfeig, música de cambra i literatura, per dir alguna cosa. Tot estava barrejat, i cursaves el que se sol considerar com a activitats extraescolars dins l’horari lectiu. És veritat que fèiem més hores que la resta dels instituts, però pagava la pena”.

Així va ser el seu primer contacte amb el món de la música fins que ella i la seva companya, la Sara, van sentir parlar d’una escola del seu barri: l’Escola de Músics del Raval. “Vam decidir presentar-nos a les dures proves d’accés per a estudiar-hi. El nivell era altíssim i els primers mesos els vaig passar bastant malament, perquè jo vaig entrar aquí des de secundària i les companyes que portaven des de primària tenien un supernivell, llegien partitures a vista a la perfecció, treien tots els dictats d’oïda en dos o tres cops. Era increïble. Però bé, això em va posar molt les piles i va ser el que em va fer veure que realment volia dedicar-me a la música”.

–I això del Jazz, d’on et ve?

–En aquesta època també vaig conèixer al Joan Casares que em va començar a posar discos de Jazz i que em va presentar al seu pare, que és qui m’ha donat la base de tot el que toco ara. Allò va ser un abans i un després en la meva trajectòria.

La ciutat que podria ser

“Jo sóc de Barcelona, del Raval concretament. Adoro Barcelona per moltes coses. Crec que és una ciutat preciosa i que té molt a oferir”, explica la Irene, a la qual no li cap al cap que “hagin anat desapareixent els locals de tota la vida com ara els colmados, i hagin anat apareixent botigues de souvenirs amb escultures de toros i samarretes de I love Spain, com a exemple de la mena de turisme que atreu la ciutat i de com l’han venut. Per a mi això és una cosa horrible, amb la cosa bonica que és Barcelona i l’oferta cultural que té”.

–O que podria tenir.

En aquesta relació d’amor-odi amb la ciutat, tan pròpia de tants barcelonins, la història urbana està entre els aspectes que enamoren: “M’encanta l’origen del Fossar de les Moreres. Diuen que, el segle XII, el rector de Santa Maria del Mar necessitava un cementiri més gran per a enterrar als seus fidels. Li va preguntar al propietari del solar que avui és el Fossar si li podia cedir aquest espai. Aquest li va dir que sí, a condició que s’utilitzés en un termini de quinze dies, és a dir, que s’hagués enterrat algun mort per a provar la seva necessitat com a cementiri. Passats els quinze dies sense cap defunció, el propietari anava camí a Santa Maria del Mar per a reclamar que li tornessin el seu terreny, però quan va arribar sota les moreres que hi havia a la plaça, li va donar un atac al cor i va ser ell mateix qui va inaugurar el cementiri”.

–I quan no estàs a Barcelona, tocant, ni viatjant, què t’agrada fer?

–M’agrada banyar-me al mar i m’encanta anar a la meva muntanya favorita que és Montserrat i veure-la des del meu poble, Piera, que és des d’on es veu millor. A més, m’agraden els escacs.

I la Irene Reig, somrient, mirada gran que oscil·la entre el blau i el verd, mil idees arremolinades al seu cap, buscant la nota amb la qual ser expressades, demana una altra cervesa i donar un cop d’ull al menú d’avui.