Isaiah Berlin com a cronista

[dropcap letter=”D”]

urant la Segona Guerra Mundial, Winston Churchill havia sentit parlar molt bé d’un tal Isaiah Berlin, després un dels pensadors liberals més eminents del segle XX. Berlin treballava per als serveis d’intel·ligència britànica a Washington. Els seus informes eren una llegenda. Churchill va donar instruccions que quan Berlin anés a Londres el convidessin a dinar a Downing Street. Però algú el va confondre amb el gran autor de cançons Irving Berlin i quan va passar per Londres el van convidar al 10 Downing Street. Churchill li va preguntar en quina operació decisiva havia intervingut recentment: “White Christmas”, va respondre Berlin —Irving—. Després Churchill va comentar: “Aquest home no parla, ni de lluny, tan bé com escriu”.

La compilació d’aquells informes com a Washington Dispatches no pertany al corpus del pensament d’Isaiah Berlin. És, més aviat, el més semblant al periodisme que Berlin va viure. Es tractava de col·laborar en la campanya britànica perquè els Estats Units abandonessin la neutralitat i entressin en guerra. Allí està latent la seva negació de la inevitabilitat històrica. Aquella interpretació impersonal del canvi històric concedeix l’última responsabilitat del que passa a entitats o forces superpersonals, transpersonals, l’evolució de les quals es considera inèdita en la història humana. Això era, en definitiva, el Tercer Reich que havia de durar mil anys.

El 1980, quan prologui el seu llibre Impressions personals Isaiah Berlin destacarà que per a la seva generació —els joves dels anys trenta— en una Europa amb un clima polític dominat per Hitler, Mussolini, Franco, Salazar, i diversos dictadors a Europa oriental i als Balcans, les polítiques de Chamberlain i Daladier no oferien cap esperança, i per això l’únic punt de llum provenia del New Deal de Roosevelt

 

L’opinió nord-americana era favorable als aliats, però un 80% s’oposava a entrar en guerra, fins a l’atac contra Pearl Harbour. Arriba a Nova York, enviat pel ministeri d’informació el 1941. L’any següent és transferit al Foreign Office. S’està fins al 1946 a l’ambaixada, a Washington. En els seus informes, tan valorats per Churchill, descriu de manera ben lúcida, amb un gran sentit del detall i de la síntesi, la societat nord-americana al dia. Franqueja la porta que dóna accés al present sense desbrossar, ple d’actualitat gairebé excessiva. Berlin està a l’aguait constantment, com un periodista darrere de la dada més significativa, de la circumstància rellevant en organitzacions tan diferents com els sindicats, les associacions negres o les institucions jueves. Relata vagues i conflictes racials. Coneix el gran columnista Joe Alsop. També el teòleg Reinhold Niebuhr. Segueix les tortuositats de la premsa aïllacionista.

Els Washington Dispatches (1981), tenen, si es vol, un valor d’anècdota respecte al pensament de Berlin però molt il·lustratiu sobre la seva relació amb la realitat política, la política acumulada que acaba fent història. Aconsegueix integrar informació confidencial, les anàlisis de grans columnistes com l’august Walter Lippmann o el pervers Drew Pearson, informes tècnics de l’Administració, el contacte constant amb alts funcionaris i amb els que són algú als despatxos de Washington. El criteri és radicalment indeterminista, es fixa en la influència dels éssers humans, en les seves estratègies i errors. Aquí hi és gairebé tot, especialment a partir d’aquella jornada de finals del 1941 en la qual Washington declara la guerra al Japó després de l’atac a Pearl Harbour. Churchill visita Washington, MacArthur resisteix a les Filipines, el president Roosevelt fa la seva “xerrada al costat de la llar de foc”. Batalla del Mar del Corall, progressos de la indústria de guerra, Stalin demana el Segon Front, De Gaulle s’afirma, Madame Chiang Kai-Shek parla al Capitoli, i així fins a la mort de Roosevelt i Truman a la Casa Blanca. No és poca cosa. El 1980, quan prologui el seu llibre Impressions personals Isaiah Berlin destacarà que per a la seva generació —els joves dels anys trenta— en una Europa amb un clima polític dominat per Hitler, Mussolini, Franco, Salazar, i diversos dictadors a Europa oriental i als Balcans, les polítiques de Chamberlain i Daladier no oferien cap esperança, i per això l’únic punt de llum provenia del New Deal de Roosevelt.

Als seus dietaris —1942-2000—, l’historiador Arthur Schlesinger, un dels seus millors amics americans, explica com Berlin el va felicitar perquè en una enquesta del Times Literary Supplement havia dit que Hannah Arendt era un dels escriptors més sobrevalorats del segle. Anys després, Schlesinger reuneix Arendt i Berlin. La trobada va ser un desastre total. Per Berlin, Hannah Arendt era massa solemne, portentosa, teutònica i hegeliana. Ella va creure que l’enginy de Berlin era frivolitat. Berlin no creia que la Història tingués un llibret i que tot paradís planificat acaba sent infernal. Allí els grans riscos són l’optimisme i el fatalisme: la Història avança linealment cap a un objectiu de perfecció assequible o de mal ineluctable. Dos determinismes.