Isla Negra, la casa del mar de Neruda

[dropcap letter=”I”]

sla Negra, a hora i mitja de cotxe de Santiago, no és una illa ni és negra. Però a tot l’indret ja li ha quedat el nom que Pablo Neruda -que tampoc no es deia així- va voler donar a la casa que es va construir sobre aquesta riba de farallons. La primera impressió és purament olfactiva -una aspra fortor d´algues fermentades, de iode i de sal de la mar que s’ensuma  abans que no es veu. I el primer que se sent, ocult entre els eucaliptus, és el cant alegre del petit “zorzal” en què potser respira l’esperit del poeta.

Arquitectura orgànica, irregular, amb molta fusta i amb amplis finestrals, la casa de Neruda a Isla Negra és tan mediterrània com el clima i les vinyes de Xile. Li va construir un refugiat català, l’arquitecte del GATCPAC Germà Rodríguez Arias, que en aquell mític número de D’ací i d’Allà dedicat a l’avantguarda -l’hivern de 1934- havia il·lustrat amb fotografies de cases eivissenques l’article del futur famós Josep-Lluís Sert, l’amic de Miró, titulat precisament Arquitectura sense estil i sense arquitecte.

La casa de Neruda a Isla Negra no és una casa racionalista -tipus Le Corbusier- ni res d’això. És simplement una casa com una segona pell, feta sense pla preconcebut, a cops d’intuïció i de somnis. Com la barraca que Gala i Dalí van comprar a la Lídia a Portlligat.

Neruda i Dalí, de fet, operen de la mateixa manera que la naturalesa: creixent des de dins cap a fora, creant estructures -pintures, cases, poemes- per mitjà d´una certa ordenació de l’analogia de les formes.

Aquest és el principi de la màgia simpàtica que practiquen els indígenes, els primitius i els poetes: treballar per associacions i per relacions o correspondències, invocar -o crear- el que no hi ha per analogia amb el que hi ha. I sempre en sentit ascendent. De manera que es pot dir que Neruda es desenvolupa en espiral, com les petxines incrustades en el terra de ciment al terra de la seva casa d’Isla Negra.

El poeta habitava en aquesta casa com un capità al pont del seu vaixell. “Necesito del mar porque me enseña:/ no sé si aprendo música o conciencia:/ no sé si es ola o ser profundo/ o sólo ronca voz o deslumbrante/ suposición de peces y navíos.”

Neruda escrivia a mà, amb tinta verda. Abans i després d’escriure, a mà i amb tinta verda, es rentava les mans com seguint un estrany ritual. La vida, ja se sap, ve de l’aigua. I se’n va per l’aigua

El poeta es perdia en aquesta mar plana d’avui, amb vers de malaquita i blaus de lapislàzuli. O en la mar fosca i furibunda dels capvespres tempestuosos, amb vent del sud i blanca d’escumalls. I ell era aquest oceà en canvi permanent, origen i final de tot. “Siempre el mar con sus silencios y sus truenos, eternidades de que dispongo aquí cerca de mi ventana y alrededor de mi papel”…

Neruda escrivia a mà, amb tinta verda. Abans i després d’escriure, a mà i amb tinta verda, es rentava les mans com seguint un estrany ritual. La vida, ja se sap, ve de l’aigua. I se’n va per l’aigua. I és també a l’aigua on el poeta se sent com un peix al centre d´un astrolabi, nucli viu al bell mig de l’energia primordial (com es veu dibuixat al seu propi ex-libris, avui emblema de la seva fundació). Per això sembla tant un poeta que podríem considerar grec presocràtic, un mediterrani de l’era fundacional dels mites i les cosmogonies.

Hölderlin potser tenia raó quan deia que “Tot el que queda ho funden els poetes”. Cada cosa que hi ha a Isla Negra Neruda ho va deixar carregat de sentit: perquè fos més perdurable que la seva mateixa existència.

Tot ho ha va batejar, amb el sortilegi de la paraula, com insuflant vida a cada objecte. Animar l’inanimat, ¿no és aquesta la força secreta del xaman i del bard homèric que canta la mar i les batalles, els herois i les aventures de la nissaga humana?

Neruda és viu. I és avui, i no ahir, quan ens parla a través de l’escriptura: “El viejo agave de mi casa sacó desde el fondo de su entraña su floración suicida. Esta planta, azul y amarilla, gigantesca y carnosa, duró más de diez años junto a mi puerta, creciendo hasta ser más alta que yo. Y ahora florece para morir.”

Davant mateix de la casa hi ha un rústec campanar fet amb quatre troncs de fusta. “Me vine aquí a contar las campanas que viven en el mar, que suenan en el mar, dentro del mar. Por eso vivo aquí”…

I ara jo l’imagino tocant les campanes com prevenint dels esculls uns mariners confosos pels cants de sirena. O en aquest mirador tot envidrat, ell mateix com un vaixell dins una ampolla de vidre. Neruda mira aquest bot de pescadors amb el casc pintat de verd i vermell que feineja a pocs metres de la platja. I els homes que es capbussen, a pulmó lliure, amb un simple tub de plàstic agafat entre les dents. Baixen fins a sis o set metres per a arrencar  de les roques sumergides tresors bivalvs com els barretets o els “locos”, les cloïsses xilenes…

Entre la casa i la mar -d’un blau marí impecable, refulgent com un mirall- hi ha una gran atzavara amb l’alt escapus -o “quiote”-  ja sec i negre, senyal inequívoc de la mort. Però Neruda és viu. I és avui, i no ahir, quan ens parla a través de l’escriptura: “El viejo agave de mi casa sacó desde el fondo de su entraña su floración suicida. Esta planta, azul y amarilla, gigantesca y carnosa, duró más de diez años junto a mi puerta, creciendo hasta ser más alta que yo. Y ahora florece para morir.”

Particularment, a mi sempre m’ha fascinat aquest espectacular cant del cigne de l’atzavara. Forma part tant del meu paisatge com de la iconografia noucentista. Oriünda d’Amèrica, com la Ben Plantada, treu del seu cor una llança amb raïms quan sap acomplert el seu cicle vital.

A Isla Negra tot és amarat de l’esperit entremaliat i joganer de Neruda. És una casa-museu fascinant perquè és el fruit d’un gran desig: el desig de construir en el món un espai per a la poesia. Neruda ho poetitzava tot. De manera que també aquí cada objecte té el seu sentit i el seu historial. I tot sembla haver estat posat a lloc amb un profund sentit de la trascendència: les col.leccions de petxines i de papallones, els vaixells en miniatura i els mascarons de proa, els retrats dels seus amics, poetes de tots els temps: Whitman -Whitman sobretot-, i Keats, Puixkin i Maiakovski, Garcilaso i Miguel Hernández, Edgar Allan Poe, Verlaine…

Es deia Neftalí Reyes i va construir el seu propi mite. El seu pare era ferroviari, cheminot que diuen en francès. La llegenda diu que de petit havia estat molt pobre, però les fotografies familiars semblen desmentir-ho. El comunisme de Neruda passa, la poesia queda. ¿No ho veia així el mateix poeta quan escriu (al capítol 9 de les seves memòries) que “la vida es más fuerte y más porfiada que los preceptos. La revolución es la vida y los preceptos buscan su propio ataud”?