“Sempre he estat un apassionat del Rat Pack, i amb l’edat més, Frank, Dino… Encantat de la vida si poguéssim escoltar de fons el disc de Sammy Davis Jr. amb el guitarrista Laurindo Almeida, una autèntica filigrana”, demana l’Ivo Martí recolzat a la barra, degustant unes racions amb la seva ineludible cervesa “preferiblement, embotellada”. Arrenquen els compassos del Here’s that rainy day, omplint l’aire del Bar i el rostre del parroquià amb un somriure còmplice.
Elegantment abillat a l’estil clàssic i modern, Ivy League, aquest “fill d’un català originari d’Almeria i una alemanya silesiana” es va criar a Sant Gervasi, en un entorn de reverencial amor cap al cinema i la literatura. De molt jovenet, va gaudir d’una variada dieta musical que va plantar la llavor d’un criteri singular, ampli i que tantes satisfaccions donaria a l’entramat musical barceloní. “A casa dels meus pares, a més de llibres i pel·lícules, la música estava molt present. Els caps de setmana el tocadiscs treia fum, cada membre de la família aportava el seu gra de sorra: dels Dead Kennedys a Bach passant pels Sírex, Scott Joplin o Hildegard Knef”, rememora.
—I no vas estudiar cap instrument?
—Als catorze em vaig apuntar a classes de saxo. Vaig durar res i menys, jo volia tocar l’I got you de James Brown, i no cançonetes provençals del segle XVIII amb partitura— riu.
Es formaria en direcció cinematogràfica, “encara que la meva vida professional ha anat cap a altres direccions”. L’artística, també. “De jove vaig començar a cantar en algun grup, fins que a la tardor del 96 em vaig convertir en vocalista de Los Soberanos”. Ivo va oficiar més de dues dècades com frontman i vocalista d’aquest mític conjunt dedicat a la repesca de cançons “d’intèrprets i grups espanyols, italians i sud-americans dels anys 60, a més d’algun tema propi”. Van recórrer tot el país i van treure diversos discos, ajudats per una sòlida i militant base de fans i amics, dels quals el parroquià destaca, “amb la meva eterna gratitud”, el locutor de Ràdio3 Juan de Pablos.
Però, a més de Los Soberanos, el cantant es va ficar en altres terrenys com The Waldorf Astorias, una banda de versions de temes clàssics del punk rock passades per un filtre d’elegant swing. “El lema era: God save the swing, the punk is dead i d’aquesta etapa també guardo molt bon record”. Una altra aventura que destaca és la de Dom Martin, “un duo d’estàndards de breu trajectòria, però del qual em sento molt orgullós pel nivell de risc de la proposta. Dos senyors amb vestit marcant-se a guitarra i veu peces com Spooky o Nature boy”.
Parar, però per a agafar impuls
La paternitat va suposar per al parroquià, “un profund canvi a millor” que defineix com un adéu a l’ego i un hola “a la total entrega cap a una altra persona amb tot allò que comporta”, malgrat moments durs “com haver de suportar a altres criatures, perquè no soc gens de nens i el món infantil em provoca un cert neguit, o tan atroços com despertar-se diàriament amb la veueta de Dora l’exploradora i la del mico aquell, altament escanyable”.
Seguint la seva formació cinematogràfica, Ivo Martí està immers en la producció i direcció d’un documental sobre Los Soberanos
Però el que va allunyar durant un temps a l’Ivo dels escenaris van ser les morts dels seus pares, que van tenir lloc en un interval de menys de dos anys, “circumstància que em va provocar uns marejos invalidants que van resultar ser un ansietat greu. Ansietat que em va allunyar del mundanal soroll i dels escenaris durant una llarga temporada. Em sento tremendament agraït pel fet que aquest malson formi part del passat. Ara, he tornat a agafar un micròfon amb forces renovades” explica, en al·lusió als Bics, banda de beat ibèric formada, entre altres, per veterans de la talla de Joaquín Felipe o el seu vell company d’aventures sobiranes, Gabi Soto.
“Ens hem enlairat com un coet, i em genera un tremend orgull i satisfacció partir amb tan grans companys de viatge”, somriu. “Del que més orgullós em sento, és de poder donar una nova vida i visibilitat a cançons que havien caigut en l’oblit”. Clàssics moderns d’un segle XX, en temps de postmodernitat. Però cal complir amb el públic. “Quan decideixes pujar a un escenari tens el deure d’intentar aconseguir que tothom s’ho passi tan bé com sigui possible”.
A més de la tornada a la vida sonora, tirant mà de la seva formació cinematogràfica el parroquià està immers en la producció i direcció d’un documental sobre Los Soberanos.
Barcelonitat en vies de dissolució
“La meva barcelonitat, gairebé militant, s’ha anat diluint”, explica el parroquià, enamorat d’aquella ciutat d’un teatre Calderón en el qual, el 1966, s’enregistrava un altre clàssic modern, “el que se suposa que és el primer disc de R&R en directe al nostre país. Amb el valencià Bruno Lomas, amb un vestit blanc marcant-se una senyora versió del What’d I say del seu admirat Ray Charles, amb el públic frenètic. El que hagués donat per ser-hi present”.
Però les coses han canviat. A pitjor. “Fa vint anys que visc en ple centre i el cansament d’haver d’esquivar diàriament estampides d’escandinaus amb bicicleta és més que evident. Suma-li que el caràcter del barceloní, de natural sec per compensar la humitat ambiental, s’ha tornat agre, crispat, la gent està de molt mala hòstia. Normal, veient com la idiosincràsia d’aquesta ciutat s’ha anat en orris, cosa que va començar quan ens van encasquetar les olimpíades”.
“Ens hem convertit en l’abeurador del turisme més llardós. Quan gairebé no reconeixes el barri on va transcórrer la teva infància, em temo que tenim un problema, i gros. Resulta devastador que els barcelonins es vegin obligats a anar-se’n per no poder assumir l’elevadíssim cost que suposa viure aquí. Tot això provoca que, dia rere dia, em senti més allunyat d’una urbs que adorava”, lamenta, empenyent l’últim mos de l’última ració amb l’últim glop de cervesa.
—Potser és moment d’endolcir una mica la conversa. Tenim una selecció de delicioses postres casolanes.
Ivo Martí Menzel riu, negant amb el cap.
—Em temo que soc de salat a ultrança —replica—. Si les postres, la xocolata i la rebosteria desapareguessin de la faç de la Terra, no ho sentiria massa.
I demana una altra cervesa, mentre la versió de Speak low de Sammy i Laurindo compassa el moment.
