Jaume Fabre: Crònica barcelonina des dels barris

A primera hora, just quan acaben de pujar la persiana del Bar, un silenci omple de tranquil·litat els primers compassos de la jornada, abans que tot comenci. Arriba, saluda afablement i demana un suc de taronja. Li crida l’atenció un entrepà d’anxoves, com els que gaudia fa temps al bar La Principal quan treballava al Diari de Barcelona, una de les nombroses etapes que ha viscut en el món d’un periodisme urbà que li deu molt, començant pels impressionants volums de Tots els barris de Barcelona, escrits amb el seu gran amic i soci, Josep Maria Huertas Clavería.

“Pepe Encinas sempre es preguntava com podia ser que en Josep Maria i jo fóssim tan amics i treballéssim junts tan bé. Jo sempre he tingut un caràcter fort, dolent, mentre que ell era tot amabilitat”, explica l’historiador i periodista Jaume Fabre, que, al final, se n’oblida de l’entrepà perquè ja ha esmorzat, com fa cada dia, molt d’hora. “Dormo molt poc, a les tres o a les quatre ja estic despert, i aprofito aquest temps, i el fet de no tenir xarxes socials, per treballar”.

I és veritat que ha aprofitat el temps: és l’autor d’obres com Barcelona: la construcció d’una ciutat; Burgesa i revolucionària: la Barcelona del segle XX; Barcelona, memòria d’un segle (escrites amb el Huertas); Periodistes, malgrat tot; CAU, quan el PSUC era més que un partit, o el flamant Cròniques del fang, un ambiciós volum que narra i documenta a fons el desenvolupament del periodisme local, centrat en els barris, entre el 1966 i el 1983. Un llibre que és, obertament, una carta d’amor al llegat d’en Huertas.

— Deus estar orgullós amb tanta obra.

— Cada cop que trec un llibre, sento una gran satisfacció. M’agrada veure’l, veure tota la feina materialitzada, però no m’agrada gens estar en el focus. Considero que no tinc un bon caràcter i prefereixo passar més desapercebut. Que l’atenció se centri en cada llibre.

De quan es feia periodisme

L’any 1970, el parroquià va entrar com a periodista a El Correo Catalán, iniciant un periple molt llarg que el veurà signar articles i reportatges a mitjans com Tele/eXpres, Avui, Presència, TVE, Destino, Tele-Estel, La Vanguardia, Signo, Serra d’Or, La Veu del Carrer o El Punt. Va ser en aquest moment  quan es va mudar a Girona, on viu, simultanejant aquesta ciutat amb Barcelona i sense deixar d’escapar-se a caminar a la muntanya, una de les seves activitats preferides.

“Del periodisme es podia viure molt bé. Es pagaven bons sous que després podies arrodonir col·laborant a revistes i ràdios. I es notava en el periodisme que es feia. Avui ja no es fa això. És una professió precaritzada”, explica, recordant cobertures com “la càrrega policial contra els veïns de Nostra Senyora del Port”, o aquells tancaments nocturns a Tele/eXpres que la redacció rematava al Boadas o altres bars, o els temps en què Huertas i ell van estar al capdavant de la revista juvenil Oriflama. “La censura ens obria expedients constantment i, quan en sumaven tres, calia destituir el director, cosa que es feia oficialment, però de facto continuàvem funcionant exactament igual, amb en Josep Maria al capdavant”.

“La censura ens obria expedients constantment i, quan en sumaven tres, calia destituir el director. I es feia, però de facto continuàvem funcionant exactament igual, amb Josep Maria Huertas Clavería al capdavant”

La mort de Josep Maria Huertas Clavería i d’un altre gran nom i cognom del periodisme barceloní, Josep Martí Gómez, van suposar un cop dur per a Fabre.

— Per sort, la seva obra perdura en la memòria.

— Crec que, avui dia, els estudiants de Periodisme, els que ara estan a la universitat, ni tan sols saben qui va ser Josep Maria Huertas Clavería —respon amb un clar gest de tristesa.

En defensa d’allò “cutre” i del transport públic

“Jo sempre defenso allò cutre, entès com el més autèntic i no tant de disseny. Per exemple, defenso la Barceloneta d’abans, respecte a la Barceloneta turística d’avui”, afirma el parroquià, veí dels voltants de l’Hospital Clínic.

— Però tot canvia, per bé o per mal.

— Per descomptat i m’agrada que així sigui. Llocs com la Rambla de Guipúscoa, el carrer Prim o Via Júlia, que abans eren fang, ara són carrers enlluernadors, plens de vida. M’encanta aquesta transformació.

Un altre aspecte que, en la seva opinió, és positiu per a la ciutat és el de la guerra de l’actual consistori contra el vehicle privat. “A totes les grans ciutats europees i àrees metropolitanes, la majoria dels seus habitants viatja en transport públic. No té sentit continuar utilitzant el cotxe a la ciutat”.

“Defenso la Barceloneta d’abans, respecte a la Barceloneta turística d’avui”

— Home, si és per venir fins aquí a tastar les delícies que tenim, potser sí que val la pena. No t’animes a esmorzar alguna cosa? Potser aquell entrepà d’anxoves? O un esmorzar de forquilla?

Un somriure lleu apareix en el rostre de Jaume Fabre, qui s’acaba el suc de taronja abans de començar a parlar:

— Mentre sigui casolà i tradicional, servit en estovalles de quadres i sense modernitats innecessàries, m’apunto!

— Allò que només uns pocs podrien definir com a menú “cutre”.

Aleshores, el parroquià assenteix, sense perdre el somriure.