“Et diria que, ara mateix, Jaume Sisa és un cantautor galàctic retirat de la vida pública i social. Ara el que faig és escriure, esperant l’arribada espontània dels missatges per a donar-los forma”. El flux de les seves paraules es deté un instant, per a xarrupar una mica d’aigua Vichy i deixar que l’atmosfera vespertina del Bar compassi l’instant. “De fet, aquesta sempre ha estat la meva manera de funcionar —prossegueix—: les coses m’arribaven i jo els hi donava la meva forma, amb la guitarra, les melodies, les harmonies i les lletres”.
Jaume Sisa recorda el dia de 1963 en què, amb 15 anys, va anar amb dos amics al Musical Emporium de Canaletes a comprar la seva primera guitarra, amb els estalvis de la seva feina a una fàbrica de bàscules. “Després de la compra, vam baixar les Rambles i vam anar tots tres, per primer cop, al Cosmos a prendre alguna cosa i celebrar l’adquisició. I ens vam veure, de sobte, en aquell tuguri envoltats de pintxos, mariners i prostitutes”. Somriu en recordar aquell moment de prehistòria personal en la música i l’entranya de Barcelona.
Pocs anys després, ja bregat en les catacumbes de la bohèmia barcelonina, naixia una amistat especial amb el músic Enric Herrera, amb el qual va viatjar a França i a Tunísia tocant cançons de Dylan i impregnant-se de carrers i literatures marginals. Pete Seeger, Kerouac, Ginsberg, Ian & Sylvia, Camus. Un bagatge amb el qual va tornar a la ciutat l’any 1967, a temps per a conèixer un altre dels seus grans amics per sempre: Pau Riba.
Sisa havia de morir
Va debutar amb el single L’home dibuixat, avui un autèntic himne de l’underground català del seu temps, a continuació va formar els efímers i brillants Música Dispersa, que després d’un disc van donar pas al seu primer àlbum en solitari Orgia. Però el temps passava, Jaume Sisa continuava vivint de la seva feina a l’oficina d’una companyia d’assegurances i ja estava a punt de tirar la tovallola.
Però abans, els missatges havien arribat a suficiència per a omplir un nou disc. “L’any 1975 jo l’única cosa de la que era conscient era del meu fracàs. Portava des dels 18 tractant de viure de la música, però no hi havia manera. I un bon dia, em truca Rafael Moll, d’Edigsa, i em diu que el meu segon disc, Qualsevol nit pot sortir el sol, és un veritable èxit i que s’estava venent molt ràpid. No m’ho podia creure!”.
Aquell àlbum va marcar un abans i un després, no només en la trajectòria artística i vital de l’artista —que segueix sense estar massa segur que aquest sigui el seu millor disc—, sinó per tot el panorama de la cultura Pop catalana. Sigui com sigui, per a celebrar el mig segle d’una obra tan transcendental, Satélite K la reedita ara juntament amb els LPs Orgia, Malalts del cel i Sisa i Melodrama. Una nova vida per a cançons tan atemporals com galàctiques.
L’escuma va créixer, perquè hi havia més missatges, més màgia que el parroquià es va encarregar de manipular en forma de cançons. I així nou anys, fins que, una nit de 1984, Jaume va tenir la nit que defineix com l’experiència més emocionant de la seva vida. “Va ser una nit en què vaig tenir una revelació. No havia pres res. Vaig estar caminant sense rumb tota la nit, sense ficar-me en bars, sense parlar amb ningú, simplement caminant i configurant una idea: la de ser algú altre. Sisa havia de morir. Al cap de poc temps, vaig anunciar que em retirava, vaig fer el disc Transcantautor última notícia, el llibre Lletres galàctiques i una exposició al Palau Macaya”. I allò va ser tot.
“Un any després va aparèixer per Madrid un tal Ricardo Solfa”, riu el músic, parlant d’un dels seus nombrosos alter egos, potser el que va tenir més transcendència, perquè fins a la segona meitat dels 90 es va imposar com un notable artista de cobla, amb diversos discos i una infinitat de concerts, abans de tornar als escenaris com Sisa en una segona encarnació, tan galàctica com la primera.
A la senyora gran no hi ha qui vagi a veure-la
“A Barcelona la veig ara com una senyora gran, ben conservada, possiblement viuda, que viu en un pis gran on lloga habitacions perquè ja no gaudeix de l’alleujament d’antany i perquè els fills ja no estan, s’han anat i la casa se li fa immensa. I l’ha d’ocupar perquè ella, això sí, no es mou. Si la volen veure, que vinguin ells. És una senyora que recorda temps que per a ella eren millors i que ja no reconeix bé el món en el qual viu, per la qual cosa mira enrere amb nostàlgia”.
La mateixa amb la qual, potser, l’artista mira enrere quan de sobte sona a la ràdio una cançó de la seva infantesa, Mustapha de Bob Azzam. I se succeeixen, davant d’ell, moments passats il·luminats per petites llums de Nadal, com les que veia brillar —“quanta màgia!”— quan acompanyava al seu pare, viatjant de comerç, a vendre-les en ferreteries i lampisteries.
“Ara Barcelona està tan plena de turistes que, com tantes altres, la ciutat ja no es veu”, diu qui, en el llunyà 1982, una dècada abans del furor olímpic, ja va fer un disc amb l’artista Miralda, Barcelona postal, per a la portada del qual tots dos es van disfressar de guiris i es van marcar un memorable happening per les Rambles. “De totes formes, és el niu on vaig néixer i on probablement moriré”, determina.
— Però abans que això succeeixi, has de tastar alguna cosa de l’oferta del nostre Bar. Tenim tapes, carta, menú, entrepans…
Jaume Sisa decanta un somriure. “Jo soc de menú clàssic, tradicional”, avisa. S’acaba l’aigua amb gas i reprèn la paraula. “Mentre m’ho penso, sí que em prendré un whisky”, anuncia. I, abans de ser preguntat, aclareix: “si pot ser, un Macallan”.
— Volant.
