“Una vegada vaig fer un fanzín, que es deia Flandis Mandis. Ho feia amb Fernando Muñiz. Era l’època en què al CCCB es va fer l’exposició sobre cultura escombraria amb en Jordi Costa com a comissari, un ideòleg d’aquesta espècie de revolució artística, o del gust. Va ser l’últim underground que vaig viure plenament. Diguem que el seu òrgan oficial d’expressió era el fanzín Mondo Brutto. Tot allò ho vaig viure en temps real. Artísticament era molt subversiu. Avui, els creadors d’aquell fanzín estarien a la presó, sense cap mena de dubte. Jo ho vaig interpretar com una guerrilla cultural. Consistia a convertir allò que a un li agradava i estava desacreditat culturalment en un instrument de sabotatge. Després tot això va passar. Van venir altres coses i ens vam fer més grans. Però jo crec que vinc directament d’allà. Mai em vaig sentir més identificat artísticament amb quelcom”.
Javier Pérez Andújar s’empassa el cafè negre que se li acaba de servir i en demana un altre, mentre sol·licita que a la ràdio soni “una mica de rock de pèls llargs per a flauta i mellotron”.
— Doncs endavant amb el Nine feet underground dels Caravan!
L’autor de títols tan diversos com La noche fenomenal, Diccionario enciclopédico de la vieja escuela, Catalanes todos o Todo lo que se llevó el diablo, somriu per aquesta selecció i prossegueix: “Al novembre de l’any passat, em van donar el Premi Herralde de Novel·la, per El año del búfalo. I estic molt satisfet per raons evidents. Una d’elles, i molt important, és que justament es tracta d’un llibre escrit des del mondobruttisme. Des del més profund de la seva estètica i filosofia. I això m’ha fet pensar que no estàvem equivocats quan crèiem en tot allò com un corrent estètic i artístic. Amb tot el que té l’art de compromís vital i de revulsiu polític”.
Actualment, assegura haver tornat a la rutina: “Treballar per als mitjans i fer promoció del llibre. El temps restant el dedico a rellegir llibres que em van agradar molt d’adolescent. I m’encanta. Ara estic amb Assassinats S.L., del Jack London”.
Una vida que va començar entre pàgines
De molt jove, Javier Pérez Andújar ja volia escriure, “però estava més fascinat per la literatura i els llibres que per la vida”. Amb Mondo Brutto assegura que es va descobrir a si mateix. “Vaig comprendre el que sentia. Que tot el que havia viscut tenia un sentit creatiu i biogràfic. I així vaig començar a fascinar-me davant sentiments i gustos dels quals fins aleshores havia renegat, creient que no tenien cap valor. I, tanmateix, jo estava fet d’allò mateix: de cançons enregistrades, d’hores de televisió, de tardes perdudes als bars més barats… Amb això havia de treballar per explicar el que sentia”. Aquí va acabar de néixer l’escriptor que és.
De molt jove, Javier Pérez Andújar ja volia escriure, “però estava més fascinat per la literatura i els llibres que per la vida”
“Molt poc després vaig tenir l’altra gran revelació, quan l’Emilio Manzano em va convidar a col·laborar al seu programa de Betevé, Saló de lectura. Va ser un enamorament sobtat. Ens enteníem perfectament. I encara segueix la nostra amistat, només faltaria. Tot el que havia après als anys bruttos, l’Emilio em va permetre dur-ho a terme al seu programa literari. Ell és un lector extraordinari. Cultíssim. Molt refinat. I molt sensible. La secció que va dedicar a El Quixot l’any del seu quart centenari no era més que una lectura brutta del llibre. Em sentia com algú que venia d’aquest món de la cultura de masses, em vaig criar veient la tele i llegint còmics, i que es delia per Martí de Riquer i Francisco Rico, pels grans experts en El Quixot, perquè li encantava aquest món també. I aquest llibre. Cervantes s’havia convertit en un amic nostre!”.
— Suposo que ara us definirien amb aquesta paraula odiosa, freakies.
— La pau burgesa ha imposat la seva dictadura i ara a la llibertat se’n diu frikisme, que és la paraula fetitxe dels mediocres.
Barcelona en una platja
Entristit per una ciutat “en què només prosperen els pijos, que cada cop està quedant més enrere al món, on qui no té res té por de perdre el que li han deixat”, l’escriptor es defineix inequívocament barceloní. “És la meva ciutat. Hi estic atrapat. No tinc escapatòria. Qualsevol intent de fugida seria patètic. Hi ha moltes ciutats que m’encanten i alguna vegada he somiat a viure-hi. Però estic fet de Barcelona. Des de El Víbora fins a La Banda Trapera del Río. Des dels còmics de Bruguera als passos subterranis amb penya punxant-se. Els autobusos nocturns. Les llibreries. Els cinemes. Els descampats que es veuen quan surts amb un tren de Rodalies. La mar, sobretot”.
El parroquià es pren un respir per delinear la seva ciutat. Després, reprèn la paraula: “Potser la platja de Sant Adrià concentra tota la meva Barcelona. Tota la història d’aquesta platja, tot el que hi ha passat és una espècie de biografia que sento haver tingut. Hi vaig molt. A caminar. M’agrada veure-la ara plena de gent passejant. Gent normal i quotidiana, de tota mena. I veure els corbs de mar prenent el sol en les restes dels búnquers”.
Després d’aquestes paraules, tanca els ulls i cerca en la seva memòria els moments, els miratges que el defineixen a ell i la seva relació amb l’urbs. Són dos. Dues imatges. “La manifestació de la Vaga General del 14 desembre de 1988, amb el Passeig de Gràcia de gom a gom, ple d’obrers i treballadores omplint-lo, gent que havia sortit de les fàbriques, dels barris, ocupant el centre de la ciutat. Imposant la seva realitat a una altra”. I després l’altra imatge: “L’estació de Sants quan van venir els antics membres de les Brigades Internacionals i la gent a l’estació rebent-los com si s’hagués proclamat de nou la República. Militants antifranquistes que havien estat a la presó, gent que havia passat gana després de la guerra, ara, a aquella estació, rebent a unes criatures mítiques”.
— Allò que de debò és mític són les nostres racions i menú. No voldràs menjar alguna cosa després de tant cafè?
Javier Pérez Andújar llança una mirada gran i repleta d’una anyenca seguretat gastronòmica: “Entrepà. Sempre entrepà. Compartir un entrepà és el súmmum de la intimitat. Tenen tot el bagatge d’anar al col·legi, de sortir d’excursió, d’anar a la feina… És allò provisional i alhora diari, quotidià. Només es pot menjar un entrepà estant sol o amb una persona a qui aprecies o estimes molt. L’entrepà en grup ja no té misteri, fins i tot resulta una mica antropofàgic. Tanta gent plegada omplint-se la boca desordenadament. Però un entrepà de tu a tu és sempre un viatge que comença”, sentència.
