Jeff Wall, el compositor de l’impossible

Jeff Wall inicia la seva carrera professional dins del món de la fotografia a partir dels anys vuitanta a la seva ciutat natal, Vancouver, on va néixer el 1946. La seva obra ha contribuït d’una manera inqüestionable a definir o redefinir la fotografia com un element crucial de l’art contemporani. La seva tècnica del tableau, tableaux fotogràfic o quadre fotogràfic és un clar hereu d’allò més fonamental de l’art pictòric: la composició.

La mostra a La Virreina Centre de la Imatge, programada fins a principis d’octubre, recull 35 obres seleccionades de diferent format des de 1980 fins a 2022, que conformen l’exposició més important de la seva obra a Espanya fins ara. Peces de diferent format i mida, i gran diversitat temàtica, també de recursos, però on predomina sempre un element crucial, un enigma.

Les obres exposades es mouen entre registres i tonalitats, es barreja documental i ficció d’un mode deliberat, en allò que anomenaríem un particular imaginari de l’autor, que es torna en un fet col·lectiu a causa de les seves referències. Existeix, doncs, una narrativa comuna similar a la dels contes. Unes ficcions que parteixen d’una base real, i en aquesta contradicció, es tornen possibles. Les seves obres són tot i una porció d’alguna cosa al mateix temps. Representen un instant, una cosa efímera i particular, que es converteix en una representació universal del món. Semblen pintures encapsulades en els seus suports. Emmarcades, així, de manera autònoma, tenen una plena autosuficiència, però ens remeten irremeiablement a una continuïtat.

Wall admet que tracta la fotografia instantània amb el prototípic respecte a allò que és versemblant, però mai renúncia a l’oníric

L’obra completa de Wall consta de 800 tableaux realitzats a partir de 1978. No és un artista prolífic (la mitjana surt a quatre o cinc peces l’any), no treballa en sèrie i, si ho fa, és per mer afany descriptiu. Titula les seves obres de forma escrupolosament indicativa, allunyant-se de qualsevol interpretació; d’aquí parteix la seva antinarrativa, de la seva falta, moltes vegdes, de context. Destaquen els seus grans formats de dos per dos metres i es caracteritza per les seves composicions diagonals. Recrea realitats amb molta precisió col·locant amb cura cadascun dels elements en pla.

Lector insaciable, no es considera un caçador d’imatges; potser, un pensador imaginari d’aquestes. Enquadrat en el moviment del fotoconceptualisme, ostenta el cèlebre Premi Hasselblad de 2002. Ha exposat a la Tate Gallery de Londres i admet que el seu referent en pintura és Édouard Manet, en la composició, i que admira profundament l’obra de Velázquez.

Les seves enormes fotografies funcionen com a caixes de llum que generen una transparència. Els seus tableaux ofereixen a l’espectador les mateixes propostes que pot oferir la pintura, però amb totes les innovacions que se li atribueixen a la fotografia. L’artista confessa que va treure la idea contemplant un enorme cartell publicitari il·luminat davant del Museu del Prado el 1977, concretament, a una parada d’autobús, durant un llarg viatge d’Espanya a Londres.

L’arquitectura i la maquinària són eixos fonamentals de la figuració de Wall, que estableix una relació entre la fragilitat del cos i la robustesa de la màquina

En la mostra, podem veure Destroyed Room (1978), la que consideraríem la seva primera obra seriosa. En ella s’observen les referències als inicis del cinema i la seva repercussió en la imatge estàtica. Steves Farm, Stevenson (1980) és un dels exemples del seu to documental. Diagonal Composition (1993) destaca com a pedra angular del seu estil i composició a través d’aquesta construcció de la imatge. L’estructura i la geometria no concorden amb el lloc que ens presenta: una aigüera en un racó brut de l’artista.

Trap Set (2021) ens proposa un artefacte invasor a la natura: en un pla curt de sotabosc, hi ha amagat un parany per a animals. Un parany, també, visual. Un parany, també, per a l’espectador. Una crítica a la mà perniciosa de l’home sobre la natura. Forest (2001) és on veiem la primera fotografia d’acció de la mostra. Un incident dramàtic. No hi ha context, no hi ha argument, però sí l’enigma de la dona que abandona una acampada improvisada donant-nos l’esquena.

Obsessionat amb la seva ciutat natal, Vancouver, Wall reflexiona sobre la mobilitat en les urbs. After ‘Landscape Manual’ (1960/2003) se centra en qui passeja, mentre que Siphoning Fuel i Men Move an Engine Block (2008) ho fan en el cotxe.

L’arquitectura i la maquinària són eixos fonamentals de la seva figuració. Estableix una relació entre la fragilitat del cos i la robustesa de la màquina. Una nena s’avorreix mentre un home treu gasolina de l’interior del dipòsit, suposadament, per reutilitzar-la. A Men Move an Engine Block, el trasllat d’un motor cobert per una lona ens remet al trasllat d’un cadàver.

El fotògraf treballa també la tensió entre el pròxim i el llunyà. Entre el realisme al·legòric i l’homenatge al monumental, al més pur estil representatiu de l’art, trobem una de les obres destacades de l’exposició: The Thinker (1986). Un veritable monument al desencantament. Una oda a allò humà. Amb el rerefons de Dürer, veiem al pensador de Rodin, encarnat per un ancià treballador alemany, hereu de la revolta de pagesos perseguits per Luter al segle XVI, al qual han donat una punyalada per l’esquena.

Seguim la mostra i tornem a l’enigma. A A Man with a Rifle (2000) no existeix tal rifle i, a The Listener (2015), no podem sentir què s’escolta. En paraules de Wall: “El que busquem i respectem en l’art no és una expressió original ni l’interès d’un públic, sinó el mateix procés de figuració quan intenta produir una imatge senzillament precisa; una precisió que té per ella mateixa un valor de formació en l’experiència del món”.

Odrarek, Taboritska 8, Prague, 18 July 1999 (1999) es basa en un relat de Kafka, concretament, de La preocupació del pare de família, construint una figura o ombra amagada que deixa a la imaginació del qui mira aquest misteri. Aliena al’element sobrenatural, una jove baixa l’escala d’una vella casa txecoslovaca. Burrow (2004) parteix de la novel·la de Ralph Ellison Invisible man per mostrar-nos un refugi, un forat excavat per l’home en el sòl amb clares referències a Kafka, a la supervivència, a la desaparició, i a la vida i la mort i al fet de ser enterrat.

Morning Cleaning és una vista a gran format de la rèplica de 1983-86 del Pavelló de l’Exposició Universal de 1929, dissenyat per Mies van de Rohe i emplaçat originalment a Montjuïc. En aquesta peça, Wall remarca el fet de netejar, de la relació entre allò net i allò brut, i la seva obsessió per l’ordre, però també la seva atracció per la cosa humida, líquida, pels tolls, les piscines, i els lavabos bruts.

Men at the Mirror (2019) és una intrusió en l’irreal amb una estètica kitsch. Un mirall amb un missatge en una habitació d’hotel. El mirall com a gran generador d’imatges efímeres. El mirall com a catalitzador de ficcions. Element històricament distorsionador i deformant, funciona, també, com a auguri de mort, com a porta a una altra dimensió, o a una espècie de realitat augmentada.

Un altre tema recurrent en l’obra de Wall és la gravetat i l’atracció dels cossos cap a terra. El sòl és un element nuclear, una materialitat sòlida, una constant irremeiable. És una cosa fixa i inamovible. Un exemple d’aquesta idea és Weightlifter (2015), on trobem a un aixecador de pesos en blanc i negre.

Per finalitzar, cal destacar A woman with a necklace (2021), amb una llum irreal dissenyada per generar un ambient de record en un moment de gran intimitat. La magnífica The Flooded Grave (1998-2000) funciona com a colofó final amb una evident al·legoria a la mort. Una tomba entollada en un joc amb la idea del retorn a les aigües prenatals en el cicle vital amb l’aigua, inici i final de carrera, i l’oceà (amb un pop inclòs) com l’arquitecte del nostre món. Wall va consultar a un oceanògraf per a saber quins elements posar en aquest toll.

La mostra, completament gratuïta, és el fruit de l’èxit de les exposicions de Pedro Costa i John Berger i ha comptat amb la plena participació de l’artista en el seu finançament. Està comissionada per l’historiador d’art Jean-François Chevrier, un dels noms més importants de la fotografia contemporània en l’àmbit teòric i especialista en l’obra de Jeff Wall. Amb aquesta exposició, La Virreina, situada en l’emblemàtic edifici de la Rambla, es posiciona com un dels referents de l’art contemporani, i especialment, de la imatge. Paral·lelament a l’exposició, es publicarà el setè número de la col·lecció d’assajos de La Virreina sobre la mostra, titulat Jeff Wall: Escrits i converses, que recull 16 textos teòrics i entrevistes mai traduïdes al castellà.