Tornen les investigacions etíliques de Harry Hole després de quatre anys d’absència. Jo Nesbø (Oslo, 1960) torna amb Eclipsi, publicat per Edicions Proa (Reservoir Books en castellà), la tretzena novel·la de la saga protagonitzada per un detectiu que s’està permetent sentir una mica ara que s’ha fet gran. “S’ha anat fent més sensible i emotiu amb l’edat”, explica el seu creador, qui s’ha volgut centrar aquest últim títol a intentar descobrir qui és el paràsit i qui l’hoste en les relacions humanes. “Entre Harry Hole i jo, no sé qui és qui, portem lligats des de fa temps”, aclareix.
L’interès per les relacions parasitàries li va venir quan, en un viatge d’escalada per Tailàndia, un amic li va explicar que hi havia un tipus de paràsit que deixa sense llengua els peixos i es converteix en el seu substitut, amb la mateixa forma, fins i tot amb ulls. “Ja ho tinc, això formarà part de la nova novel·la”, va pensar. “Si us plau, no penseu en això la pròxima vegada que feu un petó a la vostra parella”, demana ara. També es va sorprendre quan va descobrir que hi ha un tipus de paràsit que ataca els ratolins fent-los que se sentin atrets pels gats, perdent-los la por i acostant-se a ells, qui els continua caçant sense pensar-s’ho massa.
“La natura és millor escriptora de terror que Stephen King i jo”, es defensa, assegurant que a Eclipsi no hi ha tanta sang i que, en qualsevol cas, no és pitjor que la que exerceixen aquests paràsits desconeguts que hi ha pel món. Pot ser que per això els inclogui en escena mentre persegueix un escabrós assassí en sèrie que torna a deixar víctimes a Oslo i col·lecciona cervells. “Els llibres de Harry Hole són cada vegada menys violents, se m’ha criticat per la violència i no ho faig per les crítiques, si la història ho demana i la violència té un objectiu, endavant”, detalla.
Sigui com sigui, Nesbø necessitava un assassí en sèrie per recuperar a Harry Hole, perdut a Los Angeles amb l’únic objectiu de beure fins a matar-se, després de perdre a la seva dona en l’última novel·la, Ganivet (Edicions Proa), i tenir una cada vegada més llarga llista de persones estimades mortes, “tots aquells a qui estima li són arrabassats”. Recupera les ganes de viure quan es topa amb una vella glòria de Hollywood que li recorda a la seva mare morta quan tenia 15 anys, “la seva segona oportunitat per salvar-la”, ficant-se en un embolic amb un càrtel mexicà i acceptant els diners d’un multimilionari noruec per saldar un deute.
Haurà de tornar a Oslo per atrapar un altre criminal, permetent-se recuperar les bromes sobre el parc d’atraccions per a elits en el qual s’ha convertit la seva ciutat natal, com tantes altres capitals europees, amb una especial mania cap al recentment inaugurat museu Munch. Com a detall localista, en les seves reflexions, esmenta artistes catalans com Antoni Gaudí i Salvador Dalí.
Preguntat per si s’acosta el final de la saga, veient que Harry Hole ja no té por de morir, Nesbø, sempre amb ganes de gresca, es converteix en un dels seus personatges: “La resposta ràpida és sí, ens acostem al final. No hi ha resposta llarga, us hauria de disparar després”.
