Joan Colomo: “Cal acceptar que la tristesa no sempre és un sentiment negatiu”

Quan un es topa a Joan Colomo en directe sembla que no pugui estar trist. Alegre per naturalesa i bromista constant, el músic de Sant Celoni presenta el seu disc més pessimista, Disc trist (Bcore, 2021), un exercici de nihilisme pop d’alta volada: tot està malament i no sembla tenir sortida.

I encara que pugui semblar tot el contrari, és un treball escrit abans de la pandèmia. El que no ha perdut Colomo és la seva capacitat innata per la melodia i les frases juganeres.

Com que després de la tempesta sempre ve la calma, només cal esperar que l’arc iris torni a brotar en les cançons d’un músic imprescindible per entendre la música catalana de l’última dècada.

— Disc trist comença parlant de la incapacitat de ser positiu. Tan malament estan les coses?

— En el cas concret de Cançó animada la incapacitat és a l’hora d’escriure cançons positives. Quan m’he posat a fer lletres per aquest disc, m’han sortit totes relacionades amb la negativitat. Potser és per la meva trajectòria, molt vinculada al punk i el hardcore, que porto tota la vida sentint que tot està fatal. Ho veig com un defecte personal.

— Aquest No future del punk també amaga un discurs nihilista.

— Sí, la tendència a caure-hi és allà. Intento evitar-ho, perquè tinc esperança i crec que es poden canviar les coses. Si no mantens aquest bri, acabes entrant en un pou del qual no sempre és fàcil sortir.

— A En un món paral·lel parles d’un marxar individualista…

— És una contradicció: estic en contra de l’individualisme que es promou des de certs estaments del sistema, però de vegades tinc poca empatia amb la humanitat. Soc conscient que la sensació que no pertanys a res és pur individualisme.

— Arran de la pandèmia s’ha parlat molt de la dicotomia entre l’individualisme i el sentiment de comunitat. Tu com l’has viscut?

— Des del punt de vista emocional, hem patit un fet que ha afectat tothom. Tot i que a alguns menys que altres, ja que a les rendes més altes hi ha hagut un 45% menys de contagis. Això vol dir que hem pringat tots, sí, però no en la mateixa mesura. La sensació de viure un moment històric en què tots anàvem a una tenia un punt bonic, però la col·lectivitat no es pot entendre des d’obeir d’una manera acrítica: quan és una ordre imperativa en la qual tothom obeeix cegament, posa’t a tremolar.

“Hem patit un fet que ha afectat tothom. Tot i que a alguns menys que altres, ja que a les rendes més altes hi ha hagut un 45% menys de contagis”

— Hem fet cas sense qüestionar-nos massa el que se’ns demanava.

— És que ens hi anava la vida! Encara avui tinc por de contagiar-me de la covid, perquè he vist gent que ho ha passat molt malament: joves, grans, de tot. Fas el que sigui per salvar-te. És curiós perquè sabem perfectament que no hem de beure dues cerveses i agafar el cotxe, però en aquesta situació no obeïm amb tanta insistència, encara que corri força més risc la nostra salut.

— Ets d’aquestes persones que ha hagut de passar el confinament amb mainada a casa. Com va anar?

— Per l’edat de les meves filles, que no han tingut la necessitat de sortir i veure les amigues, bé. Estaven encantades d’estar a casa amb els pares. A mi el fet de no haver de fer res durant unes setmanes ja m’estava bé, però amb nens d’altres edats deu ser més complicat. Ha estat emocionant imaginar que vivies la fi del món en directe sense obligacions. També he pensat en això de no perdre’t cap sarau, que és recorrent quan ets pare: no me n’he perdut cap aquests mesos.

— A Himne de la melangia et preguntes sobre el significat de la vida. Hi penses gaire?

— Visc molt intensament el neguit existencial de saber que no som res, només una mil·lèsima de segon en la història del sistema solar, que també és un petit trosset de l’univers. Que la vida sigui efímera és una cosa que m’amoïna.

— És la resposta a Himno de la alegría? 

— Sí, era la broma. El títol està pensat com un contrari del de l’alegria. Cantar a la melangia és una mena de teràpia, cal acceptar que la tristesa no sempre és un sentiment negatiu.

— Tinc la sensació que al disc anterior apuntaves al capital com a culpable. A Disc trist tot és més metafísic, per dir-ho d’alguna manera. T’has quedat sense a qui culpar?

— Segueixo sempre el mateix procés quan em poso a fer un disc: començo a fer cançons i quan en duc un grapat que parlen del mateix, tiro cap allà. En el disc anterior em va passar amb el neoliberalisme, en canvi en aquest tot anava cap a la tristor: primer la música i després la lletra. No ha estat res premeditat.

“Visc molt intensament el neguit existencial de saber que no som res, només una mil·lèsima de segon en la història del sistema solar, que també és un petit trosset de l’univers”

— A Currículum parles de les coses que no fas bé. Explicar-les és una constant de les teves cançons. Quines coses creus que sí que fas bé?

— Intento ser una persona agradable, que tothom se senti a gust quan ens relacionem. A més, crec que tinc cert sentit de l’humor i que les persones passen una estona divertida al meu costat. M’agafo a això, ser algú amb qui compartir bons moments.

— A En Bernat i la Maria, a banda de ser una cançó denúncia de la precarietat, fas el més semblant fins ara a una cançó narrativa. T’agradaria aprofundir-hi més?

— És una d’aquelles lletres en les quals m’obligo a fer alguna cosa diferent del que faig habitualment. No tinc massa eines a l’hora d’escriure, però intento de tant en tant anar per altres bandes. Forçar-se a fer alguna cosa que se surti de la meva norma. Sempre he pensat que m’agradaria explicar històries a les cançons, ho fan molts grups que m’agraden com els Hidrogenesse, però em falten eines narratives.

— Molts dels músics pop de la teva generació han optat per despullar molt les seves cançons, però tu no ho fas gens.

— Aquí hi entra l’horror vacui: com considero que no sé tocar gaire bé la guitarra, ni canto massa brillant, vaig posant capes i capes per anar tapant. D’altra banda, m’he adonat, en assajar les cançons, que aquest és un disc força rock. La meva arma principal és l’eclecticisme, no tinc clar quin estil vull fer i em passen aquestes coses.

— Fa poc vas celebrar els deu anys del teu debut. L’has reescoltat?

— Sí, el vam reeditar en vinil i me’l vaig posar a casa. Tot l’odi que em generava llavors, que és una cosa que em passa amb cada nou disc, s’havia esvaït. El temps m’ha permès veure’l des de fora i valorar-lo bé.

— Al Joan de fa deu anys li agradaria Disc trist? 

— Probablement no. Ets esclau de les tendències i llavors odiava el chorus —efecte de guitarra molt utilitzat als anys vuitanta— o les guitarres Stratocaster —un model clàssic de Fender— i ara els utilitzo molt. Si m’ho diuen fa una dècada i no m’ho hagués cregut. Els gustos van canviant i, sense anar més lluny, cinc anys abans de treure el primer disc, l’arribo a escoltar llavors i m’hauria semblat terrible.

“Sempre he pensat que m’agradaria explicar històries a les cançons, ho fan molts grups que m’agraden com els Hidrogenesse, però em falten eines narratives”

— A Cançó de la por parles de la cosa que et manté despert i apareix la veu de la teva filla. Va per aquí la cosa?

— Tot em fa por, però després tens casa, on hi ha la teva filla, la teva parella, la família… alguna cosa que et protegeix.

— Avui és dir que no podran contra l’amor i el color…

— El disc segueix la idea que som conscients que al món hi ha tragèdies i injustícies, però a la vegada som capaços de viure sabent-ho. I que malgrat tot, vull estar content, alegre i passar-ho bé.

— Aquest serà un disc de trencament per tot el que t’ha passat aquest any?

— Ve d’abans de la pandèmia i que morís el meu pare, aquest febrer. Les reflexions eren sobre la dinàmica que portàvem, sense cap futur esperançador. Llavors ha vingut un any que ha estat horrible i el disc s’ha tornat premonitori. Jo era molt feliç i de cop he viscut la tristesa com no l’havia viscut abans.