Joan Miquel Oliver: “Vam nàixer amb la intenció de no ser una versió de res”

Si el món acabés avui, assegurar que ha estat el millor compositor de música pop en català de tots els temps no seria cap disbarat. Joan Miquel Oliver (Soller, 1974) no va quedar-se només amb el majúscul catàleg de cançons amb Antònia Font, ha anat afegint una rica i prolífica obra en solitari que segueix les petjades de l’excels grup mallorquí i afegeix nous matisos. Quinze anys després d’estrenar-se amb Surfistes a càmera lenta, Oliver celebra aquella primera referència amb la reedició del disc en format vinil i una gira d’aniversari que el du a actuar aquesta setmana a Barcelona. Una manera d’apropar-se a un dels grans àlbums de la dècada passada i rememorar un repertori que avui segueix sonant fresc.

—L’última vegada que et vaig veure en directe va ser a l’Heliogàbal i quasi ni s’hi podia respirar. Com són els concerts en un món pandèmic?

—Molt diferents d’aquell. La part musical és igual, però a un concert normalment no hi vas únicament per la música, sinó per viure l’experiència. És en aquest punt que ha canviat molt. Ara em costa una mica més ficar-me dins del personatge, em plantejo i penso moviments que abans em sortien sols.

—Ets gaire de mirar les cares del públic? Amb les mascaretes només els veus els ulls.

—En un concert, que pot durar un parell d’hores, tens temps de tot. Hi ha moments que estàs més concentrat en la música, d’altres que no penses en res, i que, fins i tot, se t’oblida que ets dalt d’un escenari. Però també hi ha estones que observes el que passa allà davant: com reacciona la gent al que estem fent. Si el públic està més atent o, al contrari, més de festa. Als concerts d’avui sembla que tothom estigui superconcentrat en el repertori! (riu)

—El confinament va ser una època de creació per tu?

—El vaig aprofitar per tocar la guitarra, per aprendre. Feia anys que ho tenia pendent, perquè encara que faci tant temps que toco, mai m’havia parat a estudiar l’instrument que tinc entre mans. Sempre ho havia fet d’oïdes o improvisant, així vaig poder dedicar-m’hi per primera vegada. No em va sortir d’escriure gaire i d’alguna manera havia de matar el temps.

—L’any passat vas publicar Aventures de la nota La. Si el revisitem d’aquí a quinze anys, com fem ara amb Surfistes a càmera lenta, que creus en diràs?

—No en tinc ni idea. És un disc que surt de les ganes d’experimentar i que defensa la idea que tinc de la música, que no és tant un llenguatge d’icones i figuratiu, sinó purament abstracte: Aventures de la nota La és la faceta abstracta de la música.

—Quan vas publicar Surfistes a càmera lenta, el teu primer disc en solitari, amb el grup us anava molt bé després de publicar Taxi. Recordes que fos una època especialment feliç?

—Feliç és difícil de dir, però sí que és cert que amb Antònia Font estàvem en un moment d’impàs: després d’haver publicat Alegria teníem l’opció de seguir sent un grup de cançons pop o, al contrari, anar una mica més enllà. Jo m’havia resignat a què Antònia Font fos això, una banda de cançons i prou. Vaig començar a escriure Taxi amb la idea que fos el meu primer àlbum en solitari. Els que va passar és a la resta del grup els va encantar quan van escoltar les maquetes. Era un gir bestial després d’haver fet Alegria. De fet els va agradar tant que es va quedar com a disc d’Antònia Font i jo vaig haver de fer un altre primer disc en solitari (riu).

Sempre he volgut pensar que hi ha una dicotomia entre el punt experimental que he fet jo amb el meu nom i el més conservador, que era amb la banda. Al final tampoc és tan així: un dels discos més experimentals que he fet mai és Vostè és aquí, que va ser amb Antònia Font, i en canvi Electra, de Joan Miquel Oliver, és un treball de cançons sense cap vocació d’experimentar.

—Surfistes apareix el mateix any que Batiscafo Katiuscas d’Antònia Font, que era un elapé fins a cert punt melancòlic i té certa grandiloqüència èpica en algunes cançons…

—És un àlbum de petites icones: la mujer que mordió un piano, Fitipaldi, un homenet de muntanya… la cançó més pop que hi ha és Foto. La resta són com instantànies. És un disc de titulars.

—I com han envellit aquelles icones?

—Molt bé, Amb la reedició vaig posar el disc força vegades i el puc defensar. Surfistes a càmera lenta m’agrada més ara que quan el vaig fer, que no n’estava del tot convençut. La proposta estètica és concreta i s’aguanta perfectament. Han passat quinze anys d’aquell disc i no el faria de cap altra manera.

—Revisitar-lo és un acte de nostàlgia…

—Sobretot és gaudir d’aquell repertori i fer-lo especial i diferent del que hem estat fent últimament. A Surfistes a càmera lenta cada cançó té les seves particularitats, no com en els meus últims discos, que són més plans i tot sona una mica més igual.

—A Antònia Font qui estava al centre al directe i cantava era Pau Debon. Va ser difícil fer el pas de fer-ho tu?

—Em va costar molt posar-me a cantar. Quan gravàvem el disc no ho veia clar i fins cinc minuts abans del primer concert no sabia si seria capaç de fer-ho. El debut va ser un lloc molt petit i familiar, per provar. Quan va començar hi havia la meva parella a sota i la vaig mirar i em va fer un gest de “tot bé”. Això em va deixar més tranquil.

—Sempre t’havia interessat cantar?

—Sí, des que era petit que sempre havia cantat, anava a una coral i tot. Era l’instrument que portava a sobre, sempre ho feia i a la gent li agradava: quan fas música en la teva imaginació, sempre la cantes.

—Vas tenir un temps de compondre per la banda i compondre per tu. Com t’ho manegaves?

—Anava per projectes. Obria una etapa d’escriptura i aquelles cançons eren d’Antònia Font i quan havia acabat, n’obria una altra que eren per Joan Miquel Oliver. No era massa intercanviable. Pensava en discos, en cicles. No escric cançons a l’aire sinó amb un calendari i un objectiu, fer un disc per una banda o l’altra.

—Acostumes a treure ferro al llegat dels teus discos, en solitari i amb Antònia Font, i a la importància que han tingut en els músics de l’Illa. Després parles amb ells i tots, del primer a l’últim, et citen com a referent.

—Quan t’ho diuen tant, al final fa que hi pensis. Crec que l’explicació pot ser que amb Antònia Font vam trobar un terreny molt verge, tot era molt embrionari. Llavors cada grup semblava la versió catalana d’alguna cosa existent: els que sonaven als Beatles, o als Rolling Stones, o als Metallica, a qui fos. Nosaltres vam nàixer amb la intenció de no ser una versió de res. Això no vol dir que el terreny no estigués explorat, en la música catalana hi havia en Sisa i en Pau Riba, per exemple, però a nivell de grups en general tot era molt clàssic. Vam afegir experimentació amb samba, bossa-nova, rumba, parlant de l’espai exterior, afegint tocs mediterranis… eren elements que no havien anat junts. Antònia Font érem una cosa diferent amb un discurs propi.

—La Maria Jaume explica que la seva mare li posava Coser i cantar quan ella era petita. Fa vertigen això?

—Absolutament. És que no te n’adones i ja en tens quaranta-set. Aquesta generació eren nens petits quan vam tocar al Liceu.

—Ara hi ha una molt bona fornada de música mallorquina: Da Souza, Maria Jaume, Jorra i Gomorra…

—Són molt creatius i no tenen cap complex ni por de res, músics molt alliberats i que cadascú té la seva manera de treballar. Els sents, a ells, o a propostes com la del Joan Pons, amb El Petit de Cal Eril, i són moderns amb un nivell molt alt en composició i concepte. M’agraden, són molt bons.