Joan Oliveras i Bagués (Barcelona, 1957) és empresari, joier, dissenyador, mecenes i activista. Però per sobre de tot és un apassionat de Barcelona.
Actualment presideix el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), però també ha passat pel patronat de la Fundació Enciclopèdia Catalana, la Fundació del Museu Picasso, la Fundació de l’Orfeó Català, la Barcelona Shopping Line-Turisme de Barcelona o els Amics de La Rambla, entre moltes altres institucions del país. Oliveras no és només una persona amb idees pròpies: és un home d’acció.
— Com està Barcelona?
— Barcelona no està malament, però tampoc està en el seu millor moment. Tenim la coincidència de diversos factors negatius i la situació de pandèmia ens ha retallat molts horitzons. Ara la ciutat segueix tenint inèrcies vives molt potents, que van més enllà de l’horitzó del moment actual.
— Però què li passa a Barcelona?
— Hi ha una gravíssima contradicció entre allò que el ciutadà espera i allò que es proposa des de l’administració. És veritat que aquesta percepció no justificaria que Barcelona hagués perdut totes les inèrcies que l’havien convertit en una ciutat d’èxit. Ara veig una ciutat que es busca i no es troba. Una ciutat que idealitza el passat i no té clar com construir el futur.
— I això té remei?
— Ens fan falta espais de reflexió compartits en què, més enllà de la picabaralla a curt termini, pugui haver-hi propostes de consens per construir conjuntament el futur. I això és el que ha desaparegut en els darrers anys. Barcelona és una ciutat que no mira a llarg termini. Si canviem la mirada començarem a entendre moltes coses: quines són les polítiques urbanístiques de futur, quines són les polítiques econòmiques que necessita la ciutat, com afrontem el fenomen del turisme des d’una perspectiva de reequilibri o com determinem els eixos i la mobilitat.
“Veig una ciutat que es busca i no es troba. Una ciutat que idealitza el passat i no té clar com construir el futur”
— Mirem massa a Madrid i poc al món?
— La mirada cap a Madrid sorgeix perquè la mirada cap a nosaltres ens incomoda. I, al final, Madrid acaba apareixent com una ciutat que funciona amb més força que Barcelona. Jo crec, però, que aquesta és una ficció pandèmica. És a dir, no veig a Madrid ni la creativitat, ni la vitalitat intel·lectual, ni la creativitat empresarial, ni el dinamisme econòmic, ni el compromís ciutadà, que veig a Barcelona. Madrid es beneficia d’unes conjuntures polítiques determinades, que són un benefici immediat, però que no responen a les energies reals de la pròpia ciutat. Per tant, emmirallar-se en Madrid és una gran excusa que no ajuda a encarar els problemes de Barcelona.
— Abans volíem ser una capital del món i ara sembla que ens conformem amb ser co-capitalitat d’Estat.
— Conformar-nos en ser co-capitalitat cultural, o co-capitalitat del que sigui, forma part del debat polític, però no forma part del debat ciutadà. Aquí seguim tenint l’ambició de ser una de les ciutats influents d’Europa. I ho demostra que Barcelona segueix estant en molts dels rànquings europeus. L’Estat espanyol té, des de sempre, dues ciutats que representen dos models contraposats. El problema que tenim, dins d’aquesta conjuntura política, és l’infrafinançament que pateix Barcelona i Catalunya. Barcelona no pot abdicar del seu paper de capital de Catalunya, altrament es debilita.
— Hi ha un dèficit, d’acord. Però quin és el projecte de Barcelona?
— En aquests moment no en veig cap. I sempre ens reapareix el de la Barcelona olímpica. Perquè és el gran moment de la Barcelona moderna. És a dir, l’últim gran projecte que ens ha funcionat com a ciutat i que ens ha fet brillar al món. Crec que el projecte de futur de Barcelona no passa per trencar amb aquella inèrcia, sinó per perfeccionar el model. És veritat que tenim problemes per resoldre. Aquell model, per exemple, incloïa un turisme de caràcter quantitatiu i ara hem d’evolucionar cap a un de caràcter qualitatiu. Però, al mateix temps, va aportar valors indubtables en planejament urbanístic. Per això, la qüestió passa per un perfeccionament del model. I la primera condició hauria de ser retornar a un cert consens polític al voltant d’aquest debat.
— Però això implica decidir. Per exemple: Barcelona sempre havia apostat per grans esdeveniments i ara sembla que es posen en dubte.
— Els grans esdeveniments és un model que ha funcionat. Si ho hem de repensar, no és a partir d’eliminar-los sinó a partir de dibuixar quina ciutat volem ser. Viena, fa molts anys, va fer un plantejament estratègic per saber què volia ser i va decidir que no volia convertir-se en una ciutat de grans esdeveniments, ni volia ser una ciutat de turisme massiu. Va decidir, amb molt de consens, que volia ser una ciutat d’esdeveniments mitjans i ocupar un espai en l’imaginari internacional a nivell cultural.
— I assumir uns costos.
— Els grans esdeveniments impacten sobre zones determinades de la ciutat i tenen una afectació damunt els ciutadans d’aquell entorn. És veritat i no s’ha de negar. Ara, per resoldre aquests problemes no cal renunciar als esdeveniments. El que cal és analitzar com la ciutat compensa aquells que pateixen els efectes negatius d’allò que col·lectivament ens fa créixer. Calen reflexions estratègiques de fons, i superar l’oportunisme tacticista.
“Barcelona no pot abdicar del seu paper de capital de Catalunya”
— Aquest model que vostè planteja requereix, sobretot, una forta col·laboració públicoprivada.
— De primer ordre. És impossible pensar les ciutats del futur sense la col·laboració públicoprivada. I la col·laboració públicoprivada no passa per la via del decret. Passa per la via del que diu la mateixa paraula: col·laboració. Per tant, hi ha de guanyar tothom, sinó no hi ha col·laboració possible. Per la via de la imposició de models no es resolen les coses. I els models no poden ser només producte d’una minoria municipal majoritària. Ha de ser el producte de grans consensos.
— El consens sempre és relatiu, no?
— Durant l’etapa olímpica no només vam viure un ampli consens des de la perspectiva política, sinó també entre les institucions i les grans entitats de país al voltant d’un projecte de ciutat. I no va ser fàcil. Però malgrat tot, vam construir una capital competitiva.
“És impossible pensar les ciutats del futur sense la col·laboració públicoprivada”
— Hi havia un projecte molt clar.
—Sí, però com es va fer aquest projecte? No va ser només la visió d’un personatge. Aquest projecte va néixer de l’elaboració de plans estratègics en què van participar tots els actors de la ciutat, i les institucions del país. Hem de recuperar aquest esperit.
— Però sembla que cada vegada que hi ha un projecte que pot generar il·lusió acabem enterrant-lo perquè genera alguna externalitat negativa. Diga-li Jocs Olímpics d’Hivern, Hermitage, tercera pista, etc.
— Sí. Però no tots responen als mateixos objectius. És a dir: jo no posaria mai al mateix sac l’Hermitage i els Jocs Olímpics d’Hivern. L’Hermitage i els Jocs Olímpics d’Hivern no responen al mateix model de ciutat. Responen a models diferents de ciutat. Un, els Jocs Olímpics, és un model de ciutat ambiciós i amb personalitat. L’altre no. Si volem ser una ciutat de referència hem de saber ser intel·ligentment selectius.
— La cultura, igual que ho és la tecnologia i l’esport, pot ser un dels puntals de la ciutat?
— Barcelona pot ser, al mateix temps, els tres puntals. I, en certa mesura, ja ho és. Barcelona està concentrada avui al voltant de la tecnologia i, fins i tot, de la recerca. També segueix sent una ciutat amb unes infraestructures esportives importants. Però, al mateix temps, és un referent cultural des de fa molts anys. Barcelona és un dels museus arquitectònics a l’aire lliure més importants del món. El conjunt del modernisme no és una cosa que haguem improvisat. Ara, una altra cosa és que la sapiguem posar en valor. Però som un referent cultural a nivell internacional i europeu. Tenim el MNAC, el Picasso o la Miró. Des de la perspectiva literària-editorial som referents. I ho podem dir, també, dins del món musical. Hem d’anar cosint les coses. Economia, cultura, salut i prosperitat.
“Barcelona és un dels museus arquitectònics a l’aire lliure més importants del món”
— I, dins de tot això, com a president del MNAC, hi ha una pregunta obligada: què n’hem de fer de la muntanya de Montjuïc?
— La primera cosa que hem de fer és ser conscients que, de moment, Barcelona, de la mateixa manera que vivia d’esquena al mar, ara viu d’esquena a Montjuïc. Sense ser-ne conscients tenim en aquesta muntanya la inversió pública i privada més important del país en infraestructures col·lectives del món de l’esport, el comerç i la cultura. Què hem de fer? Coordinar tot això.
— I això com es fa?
— S’ha de decidir urbanísticament què volem que sigui Montjuïc. Hem aconseguit que Collserola, que queda molt més lluny del centre de la ciutat, la gent tingui clar que és un lloc d’esbarjo, oci i esport. Després vam descobrir, fa quatre dies, que a Barcelona teníem platges i port. Ara tenim un parc natural, en ple centre de la ciutat, que no sabem gairebé per a què serveix. I que, a més a més, la gent no el té en el seu imaginari. Hem de parlar entre els diferents actors de la muntanya i redibuixar-ne l’ús. Montjuïc no pot ser una sola cosa, probablement. No haurem resolt la qüestió fins que la gent digui: “Vaig a Montjuïc”. Mentre la gent digui només, “Vaig al Mercat de les Flors, vaig al MNAC, vaig a la Fira o vaig a les piscines Picornell”, no haurem resolt el problema. El problema l’haurem resolt el dia que la gent comenci a dir “Vaig a passar el dia a Montjuïc”, perquè voldrà dir que l’hem incorporat a la ciutat. Hem d’incorporar Montjuïc a l’imaginari col·lectiu de Barcelona.
— Abans, quan parlàvem de Barcelona, teníem clar que era la ciutat. Ara, quan parlem de Barcelona, hem de començar a parlar de tota la metròpoli?
— Parlem de la metròpoli, sí, però també estem parlant del país. Al final, avui, la vida a Barcelona condiciona la Vall d’Aran, el Pallars o les Cases d’Alcanar. I allò que passa a aquests llocs també condiciona Barcelona. Hem de ser capaços d’entendre la ciutat de manera global i amb generositat. I això ho han d’entendre els ciutadans, però també ho han d’entendre aquells que gestionen la política de la ciutat i, òbviament, la política del país. I els empresaris. Els Jocs Olímpics d’Hivern en són un exemple. I aquí tornem al mateix lloc de sempre: això només ho resoldrem des dels consensos i amb una mirada conjunta sobre els actius. Per exemple: tenim grans centres de recerca. El nostre objectiu en aquests centres de recerca no és només posar-los en un catàleg que digui “tenim els millors centres de recerca d’Europa”, sinó trobar la fórmula per rendibilitzar aquests centres de recerca per generar el creixement econòmic i el benestar social del país. És a dir, pensar com generem una indústria capaç d’originar feedback amb tota aquesta teranyina absolutament necessària. I això mateix podem dir des del punt de vista d’unificar la mirada sobre el conjunt del patrimoni cultural del país, més enllà de titularitats.
“No haurem resolt la qüestió fins que la gent digui: ‘Vaig a Montjuïc’”
— Però el consens és una eina, només.
— Està clar. El punt final és el projecte. Jo no vull tenir la petulància de definir el model de ciutat. Tinc clars quins son els problemes i què puc dir al voltant de determinades qüestions. Però només construirem un projecte de ciutat amb la participació de molts actors i amb generositat. Si Barcelona no fa això, perdrà oportunitats.
