Joan Pau Inarejos: Amb mirada romànica

Encara recorda l’impacte de la Sagrada Família o de l’estàtua de Colom quan, de nen, el seu pare venia des de Sant Boi a la ciutat amb ell i els seus germans per anar al cinema. Obre molt els ulls, visualitzant aquelles formes i colors que el deixaven embadalit, que se li van quedar dins, seguint mentalment les línies i formes d’un Gaudí infinit que el continua enamorant.

Joan Pau Inarejos xarrupa un glop de Moritz. Les notes de l’I’ve just seen a face dels Beatles —una passió que tenen en comú tots els membres d’una família tan nombrosa com gratament diversa— omplen l’ambient vespertí del Bar. Somriu davant la imminència d’una bona conversa: un art que li agrada alimentar amb una cultura àmplia, una bona dosi d’ironia i un lèxic extens i precís. Un intercanvi on tothom aprèn, i es diverteix.

“Vaig estudiar periodisme gairebé per exclusió d’altres disciplines més lligades a l’art, encara que amb menys sortida laboral. Però també ho vaig fer guiat pel meu amor per explicar i difondre allò que m’agrada”. Ja des de petit, sorprenia els professors a l’escola amb els seus treballs sobre art de to divulgatiu. “Això sí, mai he pretès ser acadèmic”, matisa qui entén l’intercanvi de coneixement com un acte de plaer. 

Per això, al seu treball a ràdio, televisió i mitjans digitals, aquest periodista, locutor, guionista i divulgador artístic hi va afegir, el 2023, el compte @romàniccatalà: un espai a través del qual duu a terme una impagable labor de difusió d’un art tan arrelat en la nostra història com desconegut per al públic general. “Fins i tot quan, a principis del segle passat, la burgesia va portar a Barcelona peces del Romànic recuperades de l’entorn rural, no les va saber apreciar. I això que era una burgesia catòlica! Però els seus gustos i el seu bagatge estaven més lligats a la imatgeria gòtica centreeuropea, i no va saber entendre a fons els colors i les formes d’aquell art tan nostre. Va ser un impacte, al mateix nivell del que va significar, en un altre registre, la innovació del Modernisme”.

Per contribuir a posar remei al desconeixement generalitzat que es té sobre el Romànic, el parroquià se serveix de multitud de recursos: des de memes, fins a anecdotari i anàlisi, sempre amb un to lúdic capaç d’agradar per igual a experts i ignars en matèria. Un fet que li permet arribar a gent molt diversa “i alimentar el meu marujeo antropològic, basat en el meu interès per escoltar què diuen persones de diferents contextos i entorns; i sobretot com ho diuen”.

L’esperit de Montanelli

Als anys 50, el periodista i intel·lectual italià Indro Montanelli va escriure dues sèries d’articles per a la Domenica del Corriere sobre la Història de la Grècia Clàssica i la Història de Roma. Pel to desenfadat i divulgatiu d’aquells textos, diversos acadèmics se li van tirar a la jugular, acusant-lo de frivolitzar la història. Però avui, tres quarts de segle després, aquells articles esdevinguts llibres són vehicles de referència per aproximar-se a la història d’aquestes dues civilitzacions, coneixent-ne els aspectes primordials.

És inevitable pensar en Montanelli davant Amb ulls de Romànic (Rosa dels Vents), el nou llibre amb el qual Joan Pau Inarejos explica la història i les claus de l’art Romànic català, amb una amplitud de recursos literaris que converteixen la seva lectura en la forma més amena d’endinsar-se en un corrent que enfonsa les seves arrels en els avencs de la nostra Edat Mitjana rural. Una obra que transpira i contagia, en cada pàgina, la passió del seu autor per la matèria.

“Jo no tinc vocació d’aventurer ni un sentit massa èpic de la vida. Soc més feliç llegint i escrivint entre llibres. I també amb la meva família, que m’ha educat amb molt d’amor i que és el meu gran punt de referència vital: una petita societat amb molts colors diferents”, explica qui també ha desenvolupat amb els anys un fort esperit religiós. “Com a creient, lamento veure com la religió està molt viva a la societat, però totalment desculturalitzada i sovint desproveïda d’un enfocament humanista i de diàleg sense el qual, per a mi, no té sentit cap fe”.

Capital de l’art medieval

A més de la seva labor com a periodista i divulgador, el parroquià col·labora amb el MNAC, del qual elogia el fons d’art medieval que, com no podia ser de cap altra manera, coneix amb detall. “Barcelona és capital de l’art medieval. Aquí tenim la millor pinacoteca romànica del món”, observa, apesarat pel fet que aquest patrimoni sigui ignorat pel gruix de la població, que perd així una important connexió amb la seva història, amb el seu passat.

“Aquesta és una ciutat fantàstica —prossegueix— i, encara que és inevitable, com a barceloní, sentir una certa relació d’amor-odi amb ella, no aconsegueixo entendre aquest autoodi exacerbat de molta gent d’aquí. La seva manera de detestar la seva ciutat”. Acaba la seva cervesa. “He tingut la sort de viatjar per moltes ciutats europees, i com aquesta, per a bé o per a mal, no n’hi ha cap”, afegeix.

— Molt d’aquest autoodi es curaria tastant la cuina d’aquest Bar, que ja és hora de sopar i aquí tenim de tot, i molt bo.

Joan Pau Inarejos no dubta ni un moment. “Doncs unes tapes venen de gust”, diu. I amb aquestes demana una altra Moritz mentre les notes del In my life dels seus adorats Fab Four endolceixen aquest parèntesi, abans que la conversa prossegueixi, endinsant-se en la nit.