Joaquim Micó: Quan el cuc es torna serp

“Soc una au nocturna, sense cap mena de dubte. A tots els que anhelem allò desconegut, la nit ens pertany”. L’escriptor Joaquim Micó ha arribat tard, quan el cel ja era d’un negre estrellat i la matinada molt propera. La nit que divideix el dia abans que aquest, ressorgint, la destrueix. “Posa’m una crema de ratafia amb gel, si us plau, la meva filla me la va descobrir no fa molt i cada cop m’agrada més”, demana.

“M’he passat mitja vida equivocant-me i l’altra aprenent a viure-hi”. L’escriptor ha exercit de guionista de còmic i televisió, periodista, cap de premsa, enòleg i historiador. Ànima inquieta que, fora de les tasques narratives, ha estat clown, venedor de formatges, negre literari, professor de secundària o relacions públiques de la mítica sala El Molino.

Moltes vides que caben en una única vida, tot i que Joaquim Micó sempre havia volgut escriure. “No hi ha res millor que algú et digui que ha gaudit amb alguna cosa que has escrit. Saber que has connectat amb la seva sensibilitat i que allò que fas serveix per fer feliç a una persona, tot i que només sigui per unes hores”.

Adobat a l’editorial Bruguera i amb una amplíssima obra centrada en literatura juvenil amb títols com Qualsevol nit pot sortir el sol, 221-B Baker Street, El grafitti de Moctezuma, Ulleres de soul o Paraula de sioux, ara assegura que només escriu allò que de debò vol escriure. “Sento que estic en un bon moment creatiu, que milloro a cada paràgraf, però sempre que veig un dels meus llibres publicats voldria canviar-hi algunes coses. Mai estic prou satisfet i potser per això vull continuar escrivint. Estic convençut que, si fes una obra perfecta, ja no podria continuar escrivint, així que, en certa manera, puc estar agraït de seguir aprenent amb cada llibre”. De moment, al seu ampli palmarès acaba de sumar el VI Premi Bellvei Negre per Mai no hem tingut París (Libertània), sobre un assassí a sou gens convencional.

La seva és la història d’un renéixer literari. Si l’any 1995 Joaquim Micó abandonava la seva activitat “de pica-tecles”, per dedicar-se a altres feines més rendibles, l’any 2018 el cuc de l’escriptura tornava a emergir, imparable i voraç. “Sé que no puc estar gaire temps sense escriure perquè ja vaig passar per això i no m’agrada qui vaig ser”. Aviat, com ell mateix diu, el cuc va adquirir les dimensions d’una gran serp. Ja no podria parar d’escriure. I anticipa: “Ara estic treballant en una novel·la situada l’any 1975 que parla sobre l’amor i l’odi, sobre records i primeres experiències, joventut i esperances, amb molta música i nazis al nostre país. Però que, sobretot, parla de l’amistat”.

La pastanaga i el pal

A la vida de Joaquim Micó, les bones notícies sempre han arribat després de les desgràcies. “Vaig començar escrivint guions de còmic passant una espècie de càsting per a Bruguera. La nit anterior a la prova estava escrivint el guió quan em va interrompre la meva àvia, que vivia al mateix edifici, i em va dir que el meu avi no es trobava bé. Vaig baixar al seu pis i vaig descobrir que el meu avi havia mort. Doncs res, posa’t a avisar a tota la família i continua escrivint el guió, m’estava jugant una feina amb la qual havia somiat durant molt de temps. I el tema de la historieta era l’humor, així que res millor que fer riure després de trobar un cadàver. L’endemà, el director es va entusiasmar amb el guió i vaig treballar amb ells fins al tancament de l’editorial”.

Aquesta metàfora de rebre primer el pal i després la pastanaga és una constant: “Partim peres amb la meva millor parella juvenil, m’apunto a l’escola d’idiomes per oblidar-la i a classe conec a la meva futura dona. Li diagnostiquen un càncer terminal al meu pare i ens anuncien que serem pares. Em fan fora d’una feina de merda a un take away i a la setmana em contracten com a executiu d’un gran grup sociosanitari. Gairebé moro per un tromboembolisme venós i guanyo el VI Premi Bellvei”. Xarrupa una mica de crema de ratafia i remata: “El problema és que a la vida hi ha masses trompades i escasses hortalisses”.

Tres dècades morint d’èxit

Nascut a les Corts, l’escriptor va viure a fons una Barcelona “on tot pot ser literari, tant el bo com el dolent“. Una ciutat per ser expressada en qualsevol gènere, on vaig visitar els primers cinemes, vaig prendre les primeres copes, vaig estimar les primeres dones i un llarg llistat de primeres vegades, la qual cosa emplena una part important de la meva biografia”. La seva memòria sentimental el condueix pels carrers “d’aquella urbs decadent i preolímpica dels anys 80 amb una acusada personalitat i barreja d’extravagància, desig d’arribar a ser i originalitat. Cada racó transpirava creativitat i podies coincidir a un antre amb periodistes notables, actors famosos o algun artista mig boig”.

Nascut a les Corts, Joaquim Micó va viure a fons una Barcelona “on tot pot ser literari, tant el bo com el dolent“

Però aquell escenari urbà es va perdre, per a Joaquim Micó, amb la següent dècada: “La Barcelona de la meva joventut va emmalaltir i fa trenta anys que mor d’èxit. Ja mai va tornar a ser la mateixa. Jo vaig tocar el dos”. Establert al Garraf, confessa el seu delit “a matar en la ficció a alguns dels responsables que van pensar a convertir aquesta ciutat en una postal turística on els preus expulsen a la gent dels seus barris, els comerços tradicionals tanquen i ja ningú et diu “bon dia” quan entres en un bar…”.

— Ep, en aquest Bar, sí que saludem sempre als nostres parroquians!

“Però no em negaràs que això d’aquí és més aviat una excepció”, replica Joaquim Micó, ràpid de reflexos, somrient, mentre paladeja la seva consumició.