“M’he dedicat a explicar Història a nois i noies de Batxillerat i a fer-la digerible. Com vaig viure un temps a l’estranger i vaig aprendre idiomes, també imparteixo classes d’anglès i d’alemany. Per a mi, estudiar l’idioma i conèixer la seva història és la millor manera de comprendre al veí. I després està la meva passió per la Història, que m’ha portat a col·laborar amb entitats culturals per a difondre-la amb xerrades i col·loquis”. Davant un bloody mary insòlitament nocturn, per a algú que —per admissió pròpia— s’ha transformat de mussol a oreneta, l’escriptor i professor Joaquim Molina resumeix el fil conductor d’una vida basada en veure, viatjar, dialogar, aprendre, rectificar i, sobretot, compartir tot això amb la gent.
A més de professor d’Història, el parroquià imparteix cursos d’estiu per a docents al Col·legi de Llicenciats de Catalunya i manté una incansable activitat com a conferenciant en diverses biblioteques. Allà, parla de llibres i d’episodis històrics que viu amb una passió que, un bon dia, es va adonar que tenia les ganes i el talent necessari per plasmar-la en lletra impresa.
“Durant molt de temps vaig llegir molt i mai vaig tenir la necessitat d’escriure”, prossegueix. Fins que va arribar un moment “en el qual vaig pensar que tenia alguna cosa a compartir que podia despertar interès. Llavors vaig començar a escriure”.
— Va ser una mena de revelació?
— No, no va haver-hi cap epifania. Suposo que va ser un procés— replica amb un mig somriure.
Així va sortir La rosa entre els llops, el seu debut, que es va alçar amb el premi Néstor Luján de novel·la històrica. “Vaig creure que es tractava de la sort del principiant, però després hi ha hagut continuïtat amb altres llibres”, argumenta a propòsit dels seus següents títols, Els ulls d’Al·là, Tast d’estrelles i la novel·la juvenil El projecte.
El passat com a mirall del present
“Crec que l’escriptura m’ha fet més honest amb mi mateix en obligar-me a trobar una veu literària pròpia, sincera i autèntica. Quan aconsegueixes reflectir-la en el text, llavors arribes al lector. Perquè al lector no li pots donar gat per llebre”, explica Joaquim, per a qui el de la narrativa és un itinerari infinit. “M’obstino a seguir buscant aquesta veu. Aquest és un viatge sense fi, però és apassionant”.
I la nova etapa d’aquest periple és la seva nova novel·la, Angelicus (Harper Collins), un thriller medieval inspirat en un episodi concret: el del rebuig al matrimoni de l’infant Jaume d’Aragó amb la princesa castellana Leonor. En tractar-se d’un matrimoni que havia estat concertat anys abans, aquest rebuig per part de l’infant va provocar una crisi diplomàtica entre Castella i Aragó.
L’acció transcorre en el context d’un segle XIV marcat per una crisi secular que marca el trànsit de l’Edat mitjana a l’Edat moderna. Un trànsit cap a una noció de la vida cada cop més laica i allunyada dels rígids preceptes religiosos medievals, que afecta la manera d’entendre l’amor, el paper de les dones o la sexualitat. “En el llibre he volgut combinar intriga i una sèrie de qüestions vinculades a les relacions de gènere i a la sexualitat, temes que interpel·laran al lector del segle XXI, encara que la història transcorri el 1319”.
El parroquià xarrupa un glop del seu bloody mary, després del qual remata: “Els meus alumnes sempre em pregunten per a què serveix la història. I jo els responc que serveix per a comprendre el present”.
On la Història sorprèn a cada cantonada
La relació de l’escriptor amb Barcelona és “molt íntima i feliç ja que forma part de la meva educació sentimental”. L’enamora, sobretot, el seu caràcter com a ciutat portuària i centre militar, amb un tarannà canalla i una nocturnitat intensa.
“A partir del segle XVII, els prostíbuls es van començar a senyalitzar amb uns rostres una mica grotescos esculpits en pedra sobre les façanes, anomenats carasses. Aquí segueixen i, encara que ara no anuncien res, ens diuen que el passat conviu amb el present. Es poden veure en alguns carrerons entre el Born i el pla de Palau. Aquest esperit atemporal en el qual la Història ens sorprèn en cada cantonada és el que més em fascina de Barcelona” explica el parroquià.
“No soc il·lús i sé que, com en qualsevol gran ciutat, hi ha focus d’explotació, violència i misèria. Crec que les autoritats haurien de prendre mesures més efectives i no escudar-se en l’excusa de la legalitat”, argumenta amb l’últim glop de la seva beguda.
— El que hauria de ser d’obligat compliment és que aquesta conversa no s’acabés. Vols beure alguna cosa més? Convida la casa.
Joaquim Molina somriu. Les notes de Moonlight in Vermont d’Ella Fitzgerald i Louis Armstrong compassen l’atmosfera nocturna del Bar.
— Doncs un altre bloody mary i, si pot ser, amb unes patates fregides, que li anirien genial.
— Marchando!
