“Tot i haver pres moltes males decisions i havent estat injust amb molta gent pensant que era just, a la llarga he pogut dur a terme els meus somnis, conservo bons amics de totes les meves èpoques i he recuperat alguna amistat que semblava perduda per sempre”, raona Joaquín Felipe, que es pren un moment de silenci per xarrupar el seu cafè i servir al got amb gel i llimona el contingut de l’ampolla de Vichy, abans de sentenciar: “Tot això no deixa de ser absurd”.
Músic i compositor i una de les ments més singulars, expertes i, en certa manera, influents del panorama pop espanyol dels últims anys, ha arribat al Bar a mig matí, encara que hagués pogut fer-ho molt més tard o bastant més aviat. “Matino i soc au nocturna, ambdues coses. Els vells dormim menys”.
— Deixo la ràdio posada?
— Sí, endavant, ho faig gairebé tot amb la ràdio encesa.
“Soc un tipus afortunat, estimo la vida i tot el que ofereix, he perdut moltes oportunitats i n’he aprofitat moltes altres”, reconeix el parroquià, que es defineix “addicte a la música sense remei”. Tot va començar amb els Beatles, que va descobrir sent encara un noi i que van apuntalar un avenir amb una omnipresent banda sonora. Després va arribar l’adolescència. “El 1978 vaig descobrir els Jam” i així van néixer, primer, un projecte de banda anomenat Freddy i los Perrys i, més endavant, Los Canguros, mítica formació mod en la que militaria el futur xef, Sergi Arola, i que va llegar unes poques maquetes que el segell barceloní BCore s’encarregà de recopilar al disc Un salto adelante, al 2013.
Després va arribar 1988. “Va ser quan vaig descobrir a My Bloody Valentine i Aventuras de Kirlian. Aquests i els Jam i els Beatles han comportat canvis radicals en la meva vida i amics, segons entenguessin aquesta música o no”, explica el músic, incapaç de dissimular l’entusiasme que aquelles intel·ligències musicals continuen encenent-lo en algun lloc molt profund.
Somnis que es realitzen
Dissolts Los Canguros, van haver de passar uns anys abans que Felipe tornés a la palestra, primer amb Los Bretones i, poc després, ja a mitjans dels anys 90, al capdavant d’un projecte musical molt seu, Pepito Sex. En paral·lel, va fundar Los Fresones Rebeldes, que ningú es prenia com quelcom més que una broma, però que, ja només en el seu debut, van omplir la sala Màgic i no van trigar, poc després, a crear escola amb desenes d’altres bandes buscant aquell so pop net i naïf amb total absència de qualsevol picada d’ullet roquera. “Donava per impossible arribar a tenir algun dia un grup musical d’èxit, fins i tot poc abans que això succeís. El mateix em va passar quan vaig conèixer a la meva dona i, junts, vam formar una família nombrosa. Va ser un altre desig que mai havia pensat que s’anés a realitzar”. I, posats a enumerar somnis fets realitat, aquí en va un altre: “que Juan de Pablos posés la meva maqueta al seu programa dos dies seguits”.
A partir d’aquí, Felipe ha estat involucrat a diversos projectes, des de la banda de delicat pop en francès dels anys seixanta, Les Très Bien Ensemble, fins als reeixits Cola Jet Set o TCR, que són les continuacions naturals d’uns Fresones Rebeldes que ara, havent passat els anys des de la seva dissolució i després de diversos esdeveniments com ara la mort de la cantant Inés Bayo, tornen “amb un nou single que sortirà al juny i concerts previstos a Espanya i Mèxic”.
— No em pensava pas que anéssiu a tornar, després de tant temps!
— Abans de l’estiu passat jo també pensava que no tornaria a pujar a un escenari, però en veure a la cantant Fleur en directe, al Gambeat Weekend, em va tornar la febre.
La mesura de totes les ciutats
“El 1988 vaig signar un contracte indefinit de lloguer, amb el que podré viure al centre de la ciutat que estimo fins que em mori”, explica el músic, que es considera “molt afortunat per haver nascut i per viure a Barcelona, que per a mi és la mesura de totes les ciutats”. En haver treballat de missatger en temps anteriors a les oposicions amb les quals va guanyar una plaça fixa a la Diputació, coneix bé els racons d’una urbs que encara li agrada recórrer amb el seu escúter, “sonant Boy about town dels Jam al meu cap”.
Contrariat per la Barcelona de Colau, demana “una ciutat veloç i ben comunicada. La contaminació ja estava baixant i no se soluciona amb embussos a tota hora per robar carrils pels quals no passeja ningú. Si volgués viure al camp, aniria a viure al camp”. Però res d’això li impedeix estimar la ciutat i associar aquesta a records exquisits, com una certa vegada, als 80, en què ell i el desaparegut artista pop, Ringo Julián, van anar al Rompeolas. “Hi havia unes ones espectaculars i una gairebé se’ns emporta per davant. Ens vam refugiar al restaurant que hi havia a la punta i allà vam veure que, cada cop que venia algú a veure les ones, avisaven a tots els parroquians per riure-se’n quan aquestes trenquessin damunt d’ells”, rememora amb una barreja de tendresa i melancolia per sensacions que ja només viuen en la memòria.
— El que és de poca broma, i ja que parlem de restaurants, és l’oferta gastronòmica que ens caracteritza. Tenim de tot: entrepans, menú, tapes, plats combinats. Tot exquisit.
Joaquín Felipe somriu, llavors, davant la perspectiva de la bona teca i de seguir compassant-la amb una bona conversa sobre música i els infinits meandres de la seva estimada Cultura Pop. I, després de rumiar-s’ho un moment, pren la paraula:
— Si està bo m’és indistint. Ara bé, sempre que sigui salat, per la diabetis.
