Joaquín M. Fuster, neurocientífic eminent i humanista

Una “biografia científica”. En aquests termes, amb una caracterització híbrida, es refereix l’autor a la seva obra, a l’epíleg. I, no obstant això, El telar mágico de la mente. Mi vida en neurociencia (Editorial Ariel) és molt més: Joaquín M. Fuster (Barcelona, ​​1930) indaga en allò que ens fa humans, en la rellevància de les emocions i la plenitud de sentit que habilita l’experiència de l’art o el compromís amb una causa altruista. Perquè aquest llibre, l’excepcionalitat del qual destaca al pròleg José Antonio Marina, és a almenys tres: un meravellós exercici de rememoració i composició biogràfica, excel·lentment escrit; un relat de les inquietuds, formació i investigacions desenvolupades en l’àmbit de la ciència de la ment, des de la psiquiatria a la neurociència, passant per la psicoanàlisi; i, finalment, un recull de les principals contribucions de pensadors i científics —en forma d’entrades redactades per Fuster, en requadres maquetats a part— que complementen la narració autobiogràfica.

“Va començar abans de l’alba amb un soroll distant. Em va despertar com a la mare un sanglot o al mariner un motor que s’atura. Vaig sortir del llit d’un bot i em vaig apressar, descalç, a obrir la finestra de la meva habitació a les golfes (…) de cop i volta, van començar els focs artificials”. La mirada de l’infant davant d’un espectacle impossible de calibrar en la seva calamitosa dimensió —la Guerra Civil— inaugura la narració. Es fa visible ja en aquest punt una de les idees més potents del seu llibre: la capacitat de rememorar amb precisió i construir relats fidels a la realitat viscuda, en la mesura que deixa empremta. No es tracta, però, d’una operació extraordinària, sinó que incumbeix a tot sapiens sapiens. El que s’ha  experimentat, al passat, i el desplegament del record en forma d’expectativa —projectat aquí cap endavant, com a exercici de redacció—, es retroalimenten de continuo en el nostre cervell, en siguem conscients o no.

Èpoques diferents conflueixen en el present, en què es materialitzen de manera escassament atzarosa les línies mestres de la pròpia existència

Potser per il·lustrar aquest fenomen característic del nostre sistema nerviós, junt amb la lògica a priori (cronològica) disposició de tota biografia, s’entremeten de manera deliciosament premeditada prolepsis vàries —anticipacions del que succeirà— donant a entendre que la reconstrucció del sentit vital des de Sant Agustí comporta el trasbalsament de la unidireccionalitat temporal. Èpoques diferents conflueixen en el present, en què es materialitzen de manera escassament atzarosa les línies mestres de la pròpia existència. Junt amb la memòria que Fuster anomena “filètica”, adquirides amb el pas de les generacions, la memòria individual reverteix al seu torn en la percepció del món: lluny de ser passiva, el fet de percebre implica ja una manera de comprendre’l (“Tota percepció és una interpretació del món d’acord amb la memòria d’ell mateix”). Fuster al·ludirà a aquest fenomen, en la maduresa de la seva carrera científica, amb la relació de reciprocitat que expressa el binomi “percepció-acció”.

A les pàgines del seu llibre apareixen els noms d’investigadors contemporanis, com Hayek o Chomsky, però també es refereix l’autor a Locke o Kant, que oferiren especulacions valuoses a propòsit del fenomen de la percepció i del paper de la memòria. Especialment interessant, amb tot, resulta el capítol que dedica a Joan Lluís Vives (1492-1540), humanista que els va precedir amb molt, i que va poder tenir una incidència cabdal en la formació de Joaquín M. Fuster. Remuntant-se a la seva educació primària, amb els Jesuïtes, recorda una cita llatina proferida pel professor que, traduïda, afirma: “Si dues coses han estat percebudes simultàniament, l’aparició d’una d’elles generalment evoca la representació de l’altra”. Per descomptat, més enllà de l’associacionisme psicològic, en gran manera empíric, la rellevància de l’afirmació li serà atorgada per la demostració científica, segles després; quan Fuster i altres investigadors evidenciïn que les cèl·lules nervioses encarregades de transmetre la informació es relacionen entre si en forma de xarxes tant per a la consecució d’un significat d’allò que és percebut —Kant parlà de fenòmens externs o interns, és a dir, sentiments— com per l’activa habilitació de percepcions futures.

Els primers capítols d’aquesta biografia, enriquida amb aportacions del pensament de la modernitat, presenten també, òbviament, alguns dels referents de la neurociència, començant per Santiago Ramón y Cajal. Explica Fuster com el científic aragonès assolí alguns dels seus principals descobriments durant els anys que passà a Barcelona, i ​​des d’on realitzà nombrosos viatges per compartir-los, iniciant el camí d’una disciplina —la neurociència cognitiva— que esdevindria la passió i professió de Joaquín M. Fuster, probablement animat per la tradició familiar. I és que no només el seu pare era metge (psiquiatre), també el seu sogre —que li donà un preuat exemplar de Ramón y Cajal com a regal de noces— i els seus avis ho van ser. La menció a l’avi matern, Valentí Carulla, rector de la Universitat de Barcelona, ​​reapareix en el capítol dedicat a l’educació primària, en què es recorda com en els seus dies lliures podia arribar a pujar a lloms d’un mul per inaugurar escoles en poblats dels Pirineus.

La implicació emocional de l’alumne repercuteix en la seva capacitat per projectar, possibilitada per un major desenvolupament de l’escorça prefrontal, que alhora fomenta una confiança significativa

Capítol a part, en efecte, mereix per la qüestió de l’aprenentatge, que aborda Joaquín M. Fuster després d’haver desplegat el gruix de les seves explicacions biogràfiques: el trasllat als Estats Units, la fructífera estada a Baviera, i el retorn definitiu a Califòrnia. En un dels apartats dedicats a l’educació, recorda una sentència atribuïda a Sòcrates (“Educar és encendre la flama, no omplir un vas”) i una cita provocadorament aporètica de Ramon y Cajal (“Fabricar cervells originals: heus aquí el gran triomf del pedagog”) per reafirmar la importància de l’“aprenentatge actiu”. Una metodologia docent en què els alumnes no es comportan reactivament, pendents dels requeriments de professor, sinó que esdevenen corresponsables i creadors de la matèria junt amb els seus companys. Implicats emocionalment en la tasca, es propicia un cercle virtuós que repercuteix en la capacitat per projectar —amb el major desenvolupament de l’escorça prefrontal— i la confiança de l’individu en la possibilitat d’incidir significativament en la realitat.

Fins i tot si algunes de les pàgines de El telar mágico de la mente. Mi vida en neurociencia poden semblar difícils, amb l’al·lusió a autors i obres en les quals val la pena aprofundir —el cas mai prou valorat de Juan Rof Carballo— el to de la majoria d’elles és distès i els seus continguts accessibles, fins i tot divertits. Inclouen, en efecte, una ben nodrida sèrie d’anècdotes que evidencien caràcter afable de l’autor, i el seu sentit de l’humor (“Joaquín —em va preguntar un dia Phillip May seriosament, però amb una espurna d’ironia britànica— com és que el pica-soques no té mals de cap?”). En l’autobiografia intel·lectual de Joaquín M. Fuster surt a la llum inevitablement la seva sensibilitat humanística i ecològica, tant pel que fa al tracte de les espècies amb què experimenta (“Only happy animals give good data“) com a les disciplines artístiques pròpiament humanes, aquelles en què la capacitat per projectar i la llibertat creadora arriba a cotes d’excel·lència insòlites, fomentant al seu torn experiències emocionals.

De manera molt notòria es pot aprecia en el curs de la interpretació i l’escolta musical, a la qual Joaquín M. Fuster es va aficionar de nen, i que ocupa dos apartats, cap a l’inici i final de la seva “biografia científica”. Reflexiona sobre la tasca del compositor des de la perspectiva de la neurociència, emfatitzant també la disposició mai del tot passiva de l’oient, que il·lustra la seva teoria de la percepció-acció: “És una experiència comuna, en acabar un moviment, el fet de “sentir” en la nostra ment el començament del següent. En aquest element predictiu resideix en gran manera el plaer musical, i aquí es troba precisament la raó per la qual gaudim més en escoltar una melodia coneguda que una que sentim per primera vegada”.