Joe Dolman, la maduresa sensible d’una veu jove

Amb una simple carícia a la seva inseparable guitarra acústica ja capta la teva atenció. I quan arriba el magnètic ganxo (per l’esquerra, que és esquerrà) de les seves melòdiques cançons… estàs atrapat. El jove Joe Dolman té una capacitat innata per compondre peces amb harmonies captivadores. Als seus 22 anys traspua tanta innocència com maduresa. Que tremoli Ed Sheeran! El seu debut a Espanya el propicia el festival Músiques Sensibles de Barcelona, ​​al Petit Palau (Palau de la Música), el dissabte 10 de novembre. És el cicle natural si un s’atura en cançons com Close to home i el seu impactant videoclip sobre la duresa de les malalties mentals. Una altra peça clau del seu cançoner és Something beautiful, en la qual descriu com n’és de difícil construir-se una carrera sòlida en la indústria musical, i quantes vegades necessites que algú t’ajudi.

Els primers passos de Joe Dolman es remunten a quan era un noiet de primària que volia fer feliç la seva àvia irlandesa i va aprendre a tocar cançons tradicionals amb la mandolina i la flauta típica del país (tin whistle). Va ser, en tenir a la fi una guitarra, que als pocs minuts ja estava tocant Here comes the sun dels Beatles, gràcies a un tutorial de YouTube. I amb 14 anys va decidir foguejar-se en pubs i al carrer fent covers.

Sense comptar l’afició musical de la teva àvia, hi ha antecedents artístics en la teva família?

JD: La meva mare sap cantar, però ningú a casa va estudiar música ni la va triar com a carrera.

Quina va ser la teva primera composició? Recordes a qui la mostrar i com va reaccionar?

JD: Doncs … no aconsegueixo recordar-me del títol de la primera cançó que vaig escriure. El que no oblido és que la vaig ensenyar a un amic de l’escola i em va dir que era una porqueria. I tenia raó! Des de llavors sempre intento millorar el meu art [riu].

El teu precocitat és evident. Al 2014 ja et vas enfrontar a una multitud, en el gran escenari del Hyde Park. Com recordes l’experiència?

JD: Va ser increïble tocar davant de tanta gent tenint tan pocs anys. Sí, ho vaig gaudir moltíssim. I va ser inspirador: em va animar a seguir lluitant pels meus somnis, a intentar assolir l’èxit.

Et molesten les comparacions? Perquè molts esmenten el teu nom i ràpidament recorren a artistes com James Bay, Passenger, Lewis Watson, Damien Rice…
JD: Estic encantat que em comparin amb qualsevol d’ells. Són fantàstics! Tothom troba similituds en el món de la música, així que no només no em queixo, sinó que ho prenc com un compliment.

Què és el que veurem a Barcelona? Quin repertori i amb quina formació véns?

JD: Cantaré les meves pròpies cançons amb la guitarra acústica. Podeu esperar peces que parlen d’amor, de somnis… i que espero que canteu amb mi a cor.

Què en saps, del públic d’aquí?

JD: Serà la primera vegada que actuï a Espanya, així que poca cosa. Això sí, estic segur que serà un autèntic plaer.

El festival que t’ha convidat, Músiques Sensibles, destina un 10% de la recaptació a entitats sense ànim de lucre, algunes de les quals vetllen per la integració i el benestar dels malalts mentals. Ho dic perquè una de les teves millors peces, Close to home, tracta a ritme de pop un tema que molt pocs artistes s’atreveixen a abordar. I tu ho fas en el videoclip de manera transgeneracional i sense embuts. Com va néixer aquesta composició?

JD: Abans de tot vaig pensar en el títol de la cançó, i després en què significa estar a prop de casa. La meva mare va treballar en una residència d’ancians i va cuidar molts pacients amb demència, afectats d’alzheimer… I vaig intentar escriure la lletra des de la seva perspectiva.

És habitual que Joe Dolman presenti la cançó relatant que en sortir de l’escola i de la universitat anava a recollir a la feina a la seva mare i parlava amb la gent gran amb demència senil. I que un d’ells li deia que no podia entendre per què estava en aquella casa; que l’atenció que ell rebia se la mereixia una altra persona, no ell.

Has publicat dos epés de forma independent i així i tot has aconseguit estar al top 10 de llistes d’èxits del Regne Unit i dels EUA. Com valores aquesta gesta?

JD: Doncs encara estic al·lucinant. I, sobretot, molt agraït que la meva música compti amb aquest suport.

Amb el suport del públic i d’emissores com BBC Ràdio 1…

JD: Sí, la BBC té un gran projecte per ajudar artistes emergents. I vaig tenir la sort que la meva cançó fos escollida per sonar a la ràdio de la BBC al programa de Huw Stephens.

Un dels teus epés, Live at All Saints Church, el vas gravar en directe dins d’una església (el títol dóna més que pistes). Com va sorgir la idea? Ets catòlic?

JD: Sí, sóc catòlic i vaig anar a un col·legi i institut catòlics. Sempre he pensat que les esglésies són edificis preciosos i que propicien enregistraments amb un so acústic fantàstic. A més, es crea una atmosfera molt especial i la manera de gaudir del concert és diferent per a tothom.

De l’església al púlpit de les xarxes socials, que fas servir amb assiduïtat i amb encert. És habitual que la gent et beneeixi amb tota mena de preguntes durant, per exemple, els teus Insta Live. ¿Què és el més màgic d’aquestes eines del segle XXI?

JD: M’encanta poder connectar i parlar amb gent de tot el món prement tan sols un botó. M’agrada entaular converses amb els fans i conèixer les seves opinions. De fet, podria estar tot el dia parlant amb ells. I no només això: he conegut molta gent increïble gràcies a compartir la meva música en línia.

La millor basa de Joe Dolman són els seus directes, així que més enllà de veure-li després de la pantalla us recomano que no us perdeu les seves actuacions. I quedar-vos amb el seu nom. Podreu dir ‘jo vaig veure a Joe abans que fos una estrella’.