“En l’adolescència vaig descobrir un món nou quan vaig escoltar per primera vegada discos de Marvin Gaye, James Brown, Otis Redding, Ray Charles i, per descomptat, de música jamaicana. Sempre recordaré com em va captivar el primer concert de la meva vida, The Skatalites”, raona a peu de barra John Valero, prenent-se un cigaló de rom Pujol amb gel, “el meu clàssic de cada dia”, i gaudint del paisanatge del Bar.
De jovenet, aquells sons el van portar directe i sense escales cap al món subcultural. Vestits tonik, brogues lluents, camises de quadre gingham, Hush Puppies i tirants; reggae, soul i, per descomptat, la Lambretta: l’escúter, com un element més que un mitjà de transport. Una autoafirmació. Una forma de vida en la qual va tenir clar que volia quedar-s’hi instal·lat. “Podia acabar sent metge, mecànic, periodista… Però el que vaig saber des d’aquell primer moment és que jo seria, per davant de tot, scooterista”.
Amb milers de nits viscudes en clubs i allnighters de tota mena, aquest activista del món scooterista barceloní, propietari de la referencial botiga Only Scooter i membre del veterà Scooter Club Sant Jordi, porta més de mitja vida caminada i ballada al compàs d’una música negra que té ancorada dins del racó més profund de l’ànima. Sons de pistes de ball o sobre mil i un escenaris, en la seva faceta de cantant i showman de soul seixanter.
En aquesta singladura, ha arribat a compartir espais amb Tommy Hunt, soulman de l’època daurada al qual el parroquià considera com un germà de l’ànima: “Em caldria estar recolzat a aquesta barra moltes hores, per explicar el que ha significat per a mi haver tingut la sort d’haver conegut el Tommy”. Les primeres dues paraules d’aquesta llarga explicació bé podrien ser bonica amistat.
Stompers a la Barcelona del segle XXI
“La música m’ha donat els millors i més divertits moment de la meva vida. Sempre he tingut el meu grup. El primer, The Peanuts, a finals dels 90. Amb ells vaig fer moltíssims concerts i, per sort, la meitat no els recordo”, riu.
—Com és això?
—Diguem que teníem 20 anys i diguem, també, que ens agradava massa la festa.
Amb la seva actual banda, The Twisted Wheels, nom inspirat en el mític club de Manchester, un dels primers a definir l’escena del soul britànica als 60, la cosa és diferent. No es requereix desmemoria de cap mena, davant els recitals d’aquest septet que són memorables festes a base d’un repertori propi i un grapat de versions que rendeixen homenatge a la música de ball afroamericana dels 60 i principis dels 70. Stompers de ritme frenètic amb els quals generacions de ballarins han gastat sola, han suat fins a l’ànima i s’han enamorat de la vida. “Em sento afortunat de ser aquí amb músics de veritat i de tocar, crec que bé, la música que m’apassiona”.
Després d’anys de rodatge, la banda debuta ara amb un àlbum, Soul on fire, d’imminent aparició i on —com no podia ser de cap altra manera— no han faltat les col·laboracions d’amics com Tommy Hunt o el dissenyador, DJ i agitador Txarly Brown, ocupant-se de l’apartat gràfic amb el seu habitual bon criteri. Un disc que reflecteix el credo del John de “viure cada nota d’aquella cançó com si fos l’última que escoltessis; en aquell moment, tota la resta desapareix”. I es pren un segon, que aprofita per fer un glop del seu cigaló, abans de rematar: “Per a mi, això és la felicitat”. I somriu.
La ciutat de la nostàlgia
El parroquià es va criar a Sant Pol de Mar, al Maresme, però es va mudar a la ciutat durant la seva època universitària. “Sincerament, vaig tenir la sort d’enxampar una bona època”, rememora sobre finals de la dècada dels 90: “Per a un scooterista i amant de la música negra, Barcelona ho tenia tot: concerts de ska, reggae o soul totes les setmanes, el Zimbàbue de Gràcia, El Barbara Ann de Les Corts, la Sala Garatge, El Jamboree i les seves Jam Sessions dels dijous. Podia sortir qualsevol nit de festa i recórrer Barcelona sobre la meva Lambretta, gaudir amb els meus col·legues de la música que ens apassionava”. Sospira. “Va ser una època irrepetible”. Torna a sospirar.
—I aquestes exhalacions?
Es pren un moment per respondre, potser buscant les paraules més adequades. “El que passa és que ara ja no la sento meva, ha canviat massa i sento que m’estan fent fora. D’aquesta ciutat estava enamorat de moltes coses, però per a mi ara només és un lloc en el qual vaig viure els meus millors moments. Una nostàlgia. I segur que no soc pas l’únic en veure-ho d’aquesta manera. Però és que l’han venut a uns certs poders, convertint-la en una espècie de Disneyworld en el qual, d’aquí poc, els autòctons ja no podrem permetre’ns viure-hi”. I apura el seu cafè i rom alhora que la Paula, la seva companya, arriba al Bar amb la filla de tots dos. A John Valero li canvia la cara. La felicitat és una bona cançó escurada del tot, sí, però també és això, sembla estar dient.
—Ja que sou aquí, en família, us vindrà de gust menjar alguna cosa? Tenim tapes, racions, rebosteria. Tot exquisit.
Aquesta felicitat sembla doblar-se, com una aposta guanyada contra tot pronòstic.
“Jo soc de menjar dolç de sempre”, reposa el cantant dels Twisted Wheels, “encara que mai rebutjo una bona ració de bacallà”, afegeix mirant amb desig una peça d’abadejo a la llauna acabada de servir a un altre parroquià.
