“Com tothom, soc moltes persones alhora. I una d’aquestes persones és un narrador que, al seu torn, es divideix en múltiples narradors que guarden amb el fet d’escriure un romanç complicat, en el qual sempre acaba arribant aquest moment en què t’interrogues sobre el teu encaix en aquesta relació i en com mantenir-la viva sense deixar de ser tu mateix”. El ritme contagiós d’Universo em desencanto, de Tim Maia, arrenca mentre, colzat a la barra del Bar, l’escriptor Jordi Amor es pren una Voll Damm pensant-se si sopar unes tapes o, “en un arravatament de nostàlgia”, optar per un plat combinat, “tot i l’esforç digestiu que comporta”.
Diuen que ser lector o escriptor és viure diverses vides en una sola, i en Jordi pot presumir d’això més enllà d’haver omplert diversos centenars de fulles en blanc. Ha estat guia turístic, cambrer, traductor per a la UEFA, bibliotecari i professor de català a l’Argentina, on hi va viure set anys. “He viatjat, he caminat, he parlat amb molta gent diferent, he vist i escoltat, he llegit i he menjat”. I també ha escrit. El 2016, debutava amb El forat, que li valia el premi Documenta, i ara acaba de publicar la seva següent novel·la, Enfosquiment (La Magrana), que parla de relacions interpersonals, de relacions laborals, de relacions amb el nostre entorn; d’allò que veiem, d’allò que creiem, de certeses i enganys. De caigudes i d’il·lusions que es viuen i es trenquen en un món inassolible, hostil i addictiu.
“Jo veig els llibres com a objectes màgics, com a llànties que, segons com les freguis, passen unes coses o les altres. En aquesta dinàmica, cal preguntar-se quin paper juga l’autor, qui és”, reflexiona. Xarrupa un glop i prossegueix. “L’acte de creació literària se’m fa cada cop més indescriptible on l’única realitat absoluta és el llenguatge. El cas és que cada vegada sé menys qui és l’autor. Qui soc jo”. Mentre reflexiona sobre aquests assumptes, es decideix per unes tapes.
—Marxant.
En constant transformació
La sensació, quan es parla amb el parroquià, és que està constantment transformant-se, donant nova forma a les idees, evolucionant els conceptes, interrogant-se sobre els aspectes clau de la vida per donar, cada vegada, respostes diferents, enfocades des d’altres angles, matisades, des de diferents densitats.
“Busco la manera d’inventar recursos que m’estimulin vitalment i em permetin continuar creixent com a persona”, raona l’autor, satisfet de la seva capacitat de supervivència literària. “De poder existir en aquest pla que és, sobretot, qüestió de disciplina i entusiasme”. Un rigor i una vitalitat que donen lloc a mons que es multipliquen en les múltiples interaccions que s’estableixen entre autor, text i lectors, una relació simbiòtica, volàtil i explosiva que mai no és la mateixa. Que sempre es transforma.
“Un altre aspecte que m’ha ajudat en aquest procés de transició constant és la vida en parella, amb tots els seus daltabaixos, els seus moments bons i dolents”, afegeix en Jordi a propòsit de la presència de María, la seva parella, amb la qual van començar a Buenos Aires, companya d’incomptables moments, diversos estats d’ànim, bells viatges i totes les mutacions que d’això se’n deriven.
Una ciutat difícil de matar
“El proper cop que escolti la història aquesta segons la qual abans, a Barcelona, tot era millor, juro que agafo una taula del bar i l’estampo contra la paret”, fa broma el parroquià, i confessa que, malgrat que la seva relació amb la ciutat mai va ser fàcil i que hi ha un bon nombre de racons que ja no reconeix com a seus, és conscient que “el que passa aquí passa en totes les urbs del món. La massa turística i la despersonalització afecten a totes per igual, i creu-me que jo ho pateixo, que visc a Sagrada Família”, puntualitza.
I es pren uns segons per acabar de menjar, després dels quals remata: “Tinc la sensació que aquesta ciutat sabrà perdre el control, malgrat la institucionalització. És molt heterogènia. Barcelona costa molt de matar”.
—El que no ha de morir és aquesta conversa, així que pren-te alguna cosa per baixar el sopar, estàs convidat.
La mirada blava de Jordi Amor brilla i agraeix l’oferiment.
—Què farem, doncs?
“Ara no sé si prendre’m un bon whisky japonès o, en homenatge als meus dies a Buenos Aires, un Fernet Cola”, replica somrient.
