Jordi Basté: “Ploro en els moments que menys t’ho esperes”

— Què estaries fent un divendres a aquesta hora (13.30h) si no haguessis quedat amb mi?

— Estaria a la ràdio fent reunió encara. Fins les dues aproximadament, o sigui que ja estaríem acabant.

— Divendres és el millor dia de la setmana?

— Sí, perquè és l’últim. El dijous també m’agrada molt i el dissabte, però el divendres sempre m’ha agradat més. I et diré que el dilluns no em desagrada.

— Al revés del món.

— No, perquè és el començament. Fa més mandra el dimecres, per exemple, que és un dia que ni puja ni baixa.

— Com gestiones la teva vida social si et lleves de nit, quan els carrers encara no estan posats?

— A veure… jo em llevo d’hora, però com tantíssima gent ho fa.

— Home sí, però… 

— Sí, és veritat. Em llevo molt aviat però dormo les meves sis hores, que per a mi ja és suficient. Amb la qual cosa a la tarda puc fer coses, i en faig moltes. Sí que he de fer migdiada sempre però després puc anar al gimnàs o a sopar aviat. Tinc una edat en la que em puc permetre alguns excessos que quan ets jove també te’ls permets però, amb esgotament afegit. Per tant, de vida social en tinc.

— Quina vida social fas?

— Una que cada vegada m’agrada més i és la que vull fer jo. No la que m’obliga la feina. Anar a algun restaurant i xerrar amb els amics d’allò que no parlo habitualment a la ràdio. No vull parlar de política. No vull ni parlar del Barça. En tot cas si he de parlar del Barça, ho faig una mica.

— Amb un agenda comprimida com la teva deus haver de dir que no sovint. Ha costat aprendre a fer-ho?

— Molt! Fa molts temps, quan feia periodisme esportiu amb 18 o 19 anys i  anava als entrenaments convivia amb esportistes molt coneguts que tenien la mateixa edat que jo. I a tots, els podia parlar des de la perspectiva que et dona l’anonimat del periodista esportiu de la ràdio de l’època. I recordo un dia dir-li al Pep (Guardiola): “Tu el que has de fer és aprendre a dir que no”.

“Em llevo molt aviat però dormo les meves sis hores, que per a mi ja és suficient. Amb la qual cosa a la tarda puc fer coses, i en faig moltes. Sí que he de fer migdiada sempre”

— Tu li deies al Guardiola que havia d’aprendre a dir que no?

— Clar! Perquè era l’època en que ell era un nano jove i els veterans l’enviaven cada setmana a visitar una penya diferent. I jo li deia: “Cada setmana? Tu el que has de fer aprendre a dir que no!”. I després amb els anys, quan veia com anava jo em deia sempre: “Ep! Ara has de ser tu qui ha d’aprendre a dir que no”.

— Li vas fer cas?

— Sempre me’n recordaré d’una frase que em va dir el David Trueba, que la tinc guardada i que en el seu dia va dir Rafael Azcona, un dels millors guionistes de la història del cinema a Espanya. Va dir: “El veritable secret de la felicitat és aprendre a dir que no”. I és veritat. N’estic aprenent, però he trigat molt! I encara em sap greu perquè hi ha vegades que no ho puc fer.

— Com vas conèixer el Guardiola? És de domini públic que sou molt amics.

— Amb una aposta!, i a més vaig fer trampa, però ell això ja ho sap.

— ¿?

— El dia que el Pep va debutar al primer equip del Barça el vaig entrevistar per Catalunya Ràdio. Era un dissabte al migdia i recordo que en Joan Patsy, que era molt amic d’en Johan Cruyff, em va dir que aquell dia el Pep jugaria. I quan l’estava entrevistant li vaig preguntar: “Pep, creus que jugaràs demà?”. Jo ja sabia que sí, però ell em va dir que no. I el vaig reptar a fer una aposta en directe. Li vaig dir: “Si jugues, em pagues un sopar. Si no jugues, te’l pago jo”. I vaig guanyar jo la juguesca perquè evidentment va jugar.

— Va pagar el sopar?

— I tant! Al Tramonti.

— I només amb això ja va néixer aquella amistat?

— Sí.

— Però això et deu haver passat amb molta gent perquè tu cada dia entrevistes a molts Pep Guardiola, i no crec que tots hagin acabat sent amics teus.

— Però pensa que allò va passar en una època en que ell devia tenir 17 o 18 anys  i jo 21 o 22. Érem una mica de la mateixa generació. I a més, a mi aquesta gent que te recursos especials per parlar, m’agrada molt. He conegut molts futbolistes i he viscut amb futbolistes, però no hi he tingut la relació que tinc amb en Pep.

— M’intriga molt saber perquè poses el despertador a les 4:24h.

— Perquè m’agraden molt els quatres.

— Només per això?

— M’agrada molt el número 24, m’agrada molt el número 14, m’agrada molt el número 44. El 84 també. Però com que llevar-se a les 4:44h era massa tard i a les 4:14h era massa d’hora, entre un quart i dos quarts hi havia les 4:24h.

— Per tant, no té res a veure amb cap de les teves supersticions?

— Home, de fet és un TOC eh…

— I si no poses el despertador a aquesta hora, què passa?

— Canviar les obsessions és dolorós. Si és involuntari t’adones que no passa res però si canvio el despertador de manera voluntària tinc la sensació que alguna cosa passarà.

— Quan vas deduir que aquestes manies podien ser un TOC (Trastorn Obsessiu Compulsiu)?

— El TOC amb en Jaume Padrós —president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona— i el TDAH amb una psicòloga infantil. Recordo que el doctor Padrós em va dir: “Tu ets un TOC de manual”. Vaig fer un test i efectivament era un TOC de manual.

— L’has acceptat tal qual o has intentat millorar-lo?

— L’he acceptat. Millorar-lo no perquè soc TOC i llavors ja no seria jo. Em convertiria en una altra persona. Això del TOC no només és un tema de supersticions. Hi ha afectacions des del punt de vista psicològic que son greus, com aquelles persones que creuen que les estan perseguint i estan convençudes que és així. O els que som hipocondríacs, que ens pensem que tenim una malaltia i estem convençuts que la tenim.

— I somatitzem. Amb això ens podem donar la mà.

— Un dia em feia molt mal la boca de l’estómac i jo estava convençut que era un càncer d’estómac. Però molt convençut. I me’n vaig anar al metge, a veure el doctor Bargalló i quan li vaig explicar els símptomes em va dir: “Tens una gastritis”. I jo li negava, li deia que no ho podia saber perquè no m’havia explorat.  I la seva resposta va ser racionalment impertinent.

— Què et va dir?

— Em va dir que portava més de quaranta anys dedicant-se a allò i em va tornar a dir que jo tenia una gastritis però que si volia m’estirava, m’explorava i em feia les proves que fes falta. Ho va fer i em va tornar a dir: “Tens una gastritis”.

— I et vas quedar tranquil?

— Quaranta-vuit hores. Fins que em vaig fer una endoscòpia i una colonoscòpia i llavors va ser quan vaig dir: “Ara sí!”

— La covid ha agreujat moltes de les nostres manies.

— Si però amb això passa una cosa molt curiosa. El que tenim de bo els TOC és que quan ens diuen allò que ens fa por no ens enfonsem com faria algú  altre. M’explico?

— No gaire.

— Jo tenia pànic a la covid, pànic! I quan em van dir, “tens covid”, la reacció va ser més de por a l’expansió o al contagi que no pas la por de tenir-lo.

— Ets de buscar a Google què volen dir els teus símptomes?

— Clar! Però això ho fa tothom! Tinguin o no tinguin TOC. Els del TOC busquem un càncer i els que no son TOC busquen la realitat, que segurament només es tracta d’una piga o d’una palleringa d’aquestes.

“El que tenim de bo els TOC és que quan ens diuen allò que ens fa por no ens enfonsem com faria algú  altre”

— Tornem a l’agenda. Al líder de la de ràdio el deu trucar la gent important del país. Més per demanar-te favors o per poder dir que han dinat amb Jordi Basté?

— Tampoc em truquen gaire eh…

— Em costa creure-ho.

— Jo crec que això ha passat a millor vida. Jo no soc un periodista polític. Estic convençut que truquen més a la Lola Garcia de La Vanguardia que a mi.

— Estant en directe has llegit missatges que t’han escrit diputats des del Parlament de Catalunya.

— Perquè m’estan escoltant en aquell moment! Però allò de “quedem per dinar que t’explicaré”, passa molt poc. Molt menys del que la gent es pugui pensar. Ho fan eh… i hi vaig. Però també em veuen com un bitxo estrany. Perquè no soc dels seus.

— No ets dels seus?

— No. Quan vaig començar a fer els matins el Pepe Antich (director de El Nacional i abans de La Vanguardia) em va dir: “Tu tens una cosa molt bona i una cosa molt dolenta. La dolenta és que no tens cultura política i la bona és que no tens cultura política”. I a mi això m’ha anat molt bé.

— Els deu fer vergonya demanar-te segons què.

— Jo crec que em deixen per impossible moltes vegades. Perquè entenguis la idea et diria que jo estic més a prop de l’Helena Garcia Melero que d’en Jordi Barbeta. Parlo de política? Sí. Parlo d’esports? També. Parlo de metges? Sí. Però no soc periodista polític.

— Com descriuries el sentiment que et genera saber que cada dia t’escolten 755.000 persones?

— Jo tinc una vida molt normal, molt convencional i fins a cert punt avorrida. I així la vull seguir tenint. Què vull dir amb això? Que no vull pensar-ho. Sí que tinc una responsabilitat social. Sempre ho dic, som la segona o tercera veu que sona als matins a les cases de la gent. És veritat. Però no vull tenir una responsabilitat més enllà d’aquesta.

— És a dir tens un punt d’inconsciència

— Home, tu ara imagina’t que et diuen: “Agafarem aquesta cadira on estàs asseguda i la posarem davant de set camps del Barça, una damunt de l’altra i et posarem allà al mig amb un micròfon”. Jo no voldria entrar a aquest camp. Per tant millor aquest punt d’inconsciència que deies. I també d’una certa incredulitat.

— L’ego, i en aquesta feina nostra no en falta, inevitablement deu sortir reforçat. A tu qui et fa tenir els peus a terra?

— L’Adriana, la meva ex que és la meva millor amiga i, em porta molt les brides en tot això. I les meves criatures, perquè les preocupo poc. M’escolten poc vaja, quan la mare les porta en cotxe. Veure que a casa teva passen força de tu és molt important. També intento envoltar-me de gent que no em fa la pilota, no suporto el servilisme. I m’agrada molt la gent que conec que no em coneix.

— Quina va ser la teva primera feina?

— Aquesta.

— La ràdio?

— Sí, es clar.

“Sempre ho dic, som la segona o tercera veu que sona als matins a les cases de la gent. És veritat. Però no vull tenir una responsabilitat més enllà d’aquesta.No has fet mai res que no fos això?”

— No has fet mai res que no fos això?

— És que només sé fer això.

— Home no t’has provat en res més. En què creus que hauries estat bo?

— Veterinari, però em fan por les gallines. O bomber. Crec que hauria estat un bon psicòleg també. Perquè m’agrada molt escoltar la gent, intentar ajudar-los, em sento molt còmplice d’això. Segurament perquè jo no ho vaig tenir i et projectes en allò que hauries volgut per a tu.

— Som d’una generació en la que el tema emocional a casa, ens el vam haver de menjar amb patates.

— Però també hem tingut una avantatge. Hem obert un camí perquè hem estat dels qui hem dit públicament que anar al psicòleg o al psiquiatre no és dolent, no és cap malaltia. Si no hagués estat pel psicòleg i el psiquiatre ves a saber on estaria jo. M’han ajudat molt i ho recomano molt.

— No te n’has amagat mai.

— És que crec que  la nostra responsabilitat social com a periodistes és utilitzar la primera persona per aquella gent que t’està escoltant i que es pugui sentir còmplice d’allò que tens i pateixes.

— Vas ser bon estudiant?

— No vaig ser dolent, però tampoc bo.

— Quin vincle teníeu a casa amb la ràdio perquè amb 10 anys ja et poguessis posar davant d’un micròfon?

— Cap. Més enllà que a casa s’escoltava molta ràdio. I que un dia en un bar d’Horta hi havia un periodista de ràdio, l’Agustín Rodríguez que li va dir al meu pare que buscaven canalla per un programa i li va preguntar si em deixaria provar-ho. Hi vaig anar i ja no en vaig sortir.

— I te’n recordes d’aquell dia?

— Tinc la imatge d’aquell nen de 10 anys jugant a terra al bar d’Horta. I recordo molt l’època de Ràdio Joventut. A Via Augusta número 17. I recordo la recepció, el telèfon, la redacció. Sempre dic que m’agradaria molt tornar als llocs on vaig créixer. Crec que seria un gran format televisiu. Anar als llocs que t’han vist  créixer de petit.

— Com és que no fas més tele?

— Perquè no m’han ofert res últimament. Tampoc tinc molt de temps.

— Perquè vas dir que no a presentar el FAQS? Vas ser la primera opció.

— Perquè era parlar de política de dilluns a diumenge.

— La vida és política.

— Ja ho sé. Mira, vaig dir que no i crec que vaig fer bé. Però continuo pensant que va ser un programa necessari.

“Un dia en un bar d’Horta hi havia un periodista de ràdio, l’Agustín Rodríguez que li va dir al meu pare que buscaven canalla per un programa i li va preguntar si em deixaria provar-ho. Hi vaig anar i ja no en vaig sortir”

— Quant d’estar en el lloc oportú i en el moment indicat i quant de talent hi ha en l’èxit de la teva carrera professional?

— Hi ha hagut de tot. Primer hi ha hagut sort. Imagina’t que el meu pare aquell dia no està al bar de l’Ateneu d’Horta i l’Agustín Rodríguez aquell dia té un constipat i no hi va. I sort també d’haver acceptat una trucada del Joan Manuel Surroca per dir-me que el seu germà seria cap de programes d’una nova ràdio de la Generalitat (Catalunya Ràdio) i que fes una prova. Per tant hi ha un component de sort evident però també un component de capacitat de treball, i de sacrifici no només meu sinó de la meva família. I un punt d’aprenentatge amb el que he anat fent.

— Quina ha estat la clau perquè Rac1 fes el sorpasso a Catalunya Ràdio?

— Primer un error gravíssim de l’empresa pública. És molt difícil construir i molt fàcil destruir. I allò es va destruir molt ràpid. Al marxar jo els marxa un dels de tota la vida, a banda de deixar un buit als esports. I al cap d’un any en marxa un altre, i al cap de dos un altre. Amb la qual cosa en quatre anys elimines els matins, la tarda i la nit al mateix temps que rearmes a l’altra emissora.

— No hi ha també un estil diferent de fer ràdio?

— Segurament, perquè jo no la podia fer aquesta ràdio a Catalunya Ràdio.

— Perquè no podies?

— Perquè Catalunya Ràdio és una empresa molt interdepartamental. I jo estava fent esports a la nit i no podies anar allà a dir segons què. I de cop i volta em trobo que vaig a Rac1 i que al costat de la meva taula hi ha la taula del director de la ràdio. I em converteixo en un nexe d’unió amb ell. I totes les meves bogeries radiofòniques les compartia amb el director. El fet de ser poca gent i molt ben avinguts va fer que tot fluís amb molta facilitat.

“Jo no la podia fer aquesta ràdio a Catalunya Ràdio“

— On tens tots els premis que has rebut?

— Dos dels tres Ondas els tinc a casa i el tercer a la ràdio. El premi Rei d’Espanya el tinc a la ràdio, el d’Omnium també. Repartits, ja veus.

— Pregunta surrealista. Si poguessis triar, preferiries anar al futur o tornar al passat?

— Al passat perquè al futur espero arribar-hi. Revisar-me, reinventar-me, remirar-me. Trobar-me amb la gent que ja no hi és, parlar-hi.

— Al juny ha fet un any que va morir la mare. Tu aquell dia estaves a Istanbul fent costat al Pep a la final de la Champions. Devia ser un moment terrible.

— La mare ja estava fotuda però no em vaig pensar mai que allò passés mentre jo era a Istanbul. I recordo estar en una botiga al costat del Gran Basar comprant-me una corbata amb en Jaume Roures i dos dels seus fills. I vaig rebre la trucada. Vaig reaccionar de la millor manera que vaig poder i vaig plorar quan va marcar el gol el City perquè allà es va desfermar tot. Per sort tenia al costat el Pere (el germà d’en Pep) i en Joan Patsy.

— Tu hi penses en la mort?

— Si, és clar. Em fa por el patiment però no només el meu. El dels altres. Generar mal i tristor em turmenta molt.

— Com portes fer-te gran i que cada vegada hi hagi més espelmes al pastís?

— Malament! Però no soc un Peter Pan. Abans els sopars de gent gran eren de gent gran. Ara hi ha barreja.  Gent de cinquanta que va amb gent de vint. Els de trenta que van amb els de quaranta. I això em dona una certa pau. Els que tenen PeterPanisme son personatges patètics.

— Jo sempre em penso que tothom té la meva edat i després resulta que podrien ser els meus fills.

— Doncs això està molt bé. I per què passa això? Doncs perquè tu necessites d’aquesta gent perquè tu ets així. I a la gent que som així, se’ns nota. Una altra cosa és com estem per dins. Que si no és un all és una ceba.

— No t’imagino sense fer res.

— Ni jo.

— O sigui que és impossible que tu estiguis sense fer res.

— Ningú està mai sense fer res.

— A mi m’encanta no fer res.

— Però si sempre es fa alguna cosa! És com aquells que et diuen: “Pensa en blanc”. I penses en blanc però després ja estàs pensant altres coses.

— Com ets quan t’enfades?

— M’enfado poc. Amb l’equip del programa pràcticament no m’enfado mai. El problema és que com estic poc emprenyat quan m’emprenyo, m’emprenyo malament. I llavors és: “aparteu-vos”.

“M’enfado poc. El problema és que com estic poc emprenyat quan m’emprenyo, m’emprenyo malament”

— Ets més racional o espiritual?

— Soc espiritual però et diré que cada vegada soc més racional gràcies a la psicologia.

— Has fet mai meditació?

— He fet ioga

— No t’imagino fent ioga.

— M’encantaria fer meditació però tinc un problema i és això d’haver d’estar pensant en blanc, que em posa molt nerviós. I penso: “Ara he d’estar quaranta cinc minuts assegut sense fer res?”. Sempre que em diuen que pensi en blanc penso en l’obra Arte del Flotats, però és clar, un cop he pensat en blanc llavors m’apareix l’obra de teatre, els actors, el Flotats i ja em despisto.

— Has visualitzat com serà l’últim dia que facis El Món a Rac1?

— He pensat en el que hauria de dir i no ho sé. I sobretot si he de plorar, ploraré. I si he de riure, riuré. I no penso gravar-lo. Serà en directe. Si m’emociono doncs m’emocionaré perquè és el que toca.

— Ets de plorar fàcil?

— Ploro en els moments que menys t’ho esperes. I en canvi em costa molt plorar quan toca plorar. Al funeral de la meva mare, per exemple, no vaig plorar però quan vaig arribar a casa recordo que el Sergi Ambudio, company de la ràdio que va perdre la mare molt jove, em va enviar un missatge i em va dir que em posés una pel·lícula per plorar-ho tot. I em vaig posar El color púrpura de l’Spielberg que és la pel·lícula amb la que més ploro de la meva vida.

— Encara plores amb El color púrpura?

— És una pel·lícula extraordinàriament terapèutica. Com Els ponts de Madison o  Tomàquets verds fregits. Me les poso i faig una bona plorada. Però és el que deia, jo no ploro mai quan toca. De fet, no faig mai res quan toca.

— Segurament aquest sigui el teu encant. Acabo. Com t’agrada prendre’t el Cola Cao?

— És molt important que tingui grumolls, sinó no me’l prenc. I m’encanta agafar amb els grumolls amb la cullera i posar-me’ls a la boca dins que et ve aquell punt de tos.