Jordi Canal Artigas: Literatura a boca de canó

Arriba al vespre perquè, confessa, “al matí ni sé, ni contesto” i, després d’apagar el seu Dunhill, la seva marca des que no té forma de fer-se amb els seus predilectes Craven ‘A’, de seguida demana “un dry martini molt sec”. Encara que després s’ho pensa un moment, mentre es deté sobre les notes del seu adorat Avec le temps del Léo Ferré i, finalment, sospitant que hi haurà bona conversa, rectifica: “Bé, que siguin dos”.

“Diria que, bàsicament, sóc lector. M’agrada llegir, m’encanta llegir… Això em va portar al món de les biblioteques i a ser bibliotecari. He treballat trenta-vuit anys en biblioteques públiques i, a La Bòbila, de L’Hospitalet, vaig poder unir la professió amb la passió pel gènere negre i policíac. Es pot demanar més?”, explica Jordi Canal Artigas.

És una de les màximes autoritats en novel·la popular i novel·la negra del nostre país, coautor, juntament amb l’Àlex Martín Escribà, dels imprescindibles volums Trets per totes bandes (AlRevés): una detallada història de la novel·la negra de la qual, en aquests dies, es publica l’esperat segon lliurament. “Aquesta obra ens ha portat a Àlex i a mi vuit anys de lectures, converses, reflexions i discussions fins a aconseguir dos volums de divulgació per a lectors inquiets. Prefereixo lectors inquiets a dummies”.

Com a director de La Bòbila, Jordi va crear el fons de novel·la popular de referència a Espanya, amb la inestimable ajuda de l’enyorat escriptor Francesc Caudet: “Un fons que ofereix la possibilitat de consulta de més de 4.000 exemplars de llibres de butxaca dels autors més importants d’aquest gènere”. Una labor imponent que serveix de guia a tot aficionat al Pulp cuinat aquí.

–Imagino que estaràs molt orgullós de la teva feina a La Bòbila.

–Sí, va ser un somni fet realitat crear una biblioteca amb una especialització forta, que no contingués únicament novetats, sinó que recollís bona part de les publicacions més destacades dels últims setanta anys.

Arravatament en negre i groc

Un dia, un joveníssim Jordi Canal va assistir a “l’aparició d’un llibre de la Cua de Palla a l’aparador d’una llibreria del meu poble, Berga”. Captivat per aquell disseny caracteritzat per “la potència dels colors negre i groc”, marca de la casa de la mítica col·lecció dirigida per —el no menys mític— Manuel de Pedrolo per a Edicions 62, Jordi es va fer amb aquell llibre i aleshores va començar un idil·li amb la novel·la negra “que dura fins avui”.

Anys després, sempre en col·laboració amb l’Àlex Martín, escriuria l’estudi definitiu sobre el tema: La Cua de Palla: retrat en groc i negre.

Un altre moment d’inflexió que recorda amb especial afecte va ser quan va entrar a treballar a biblioteques: “vaig estar una mica més d’un any a Cardona. Llegir El nom de la rosa enfront del castell de Cardona, nevant, creava un clímax increïble”. I somriu, sota el seu eloqüent bigoti.

Divuit anys després, es presentava al concurs per a dirigir La Bòbila després d’haver viatjat a París per a visitar la BILIPO (Bibliothèque des Littératures Policières). “Vaig tornar d’aquí amb un projecte: fusionar la biblioteca de barri amb una especialització, barrejar públics, ser un pol d’atracció per a aficionats i especialistes, crear una necessitat on no n’hi havia, difondre i promocionar el gènere negre i policíac”. La nota de la seva gestió –que inclou l’haver impulsat la revista i el prestigiós certamen literari, L’H Confidencial— no baixa de la matrícula d’honor.

La Barcelona de Carvalho i de Méndez

“Per a mi, Barcelona és ciutat d’elecció. Vaig néixer a Berga i, als disset anys, vaig baixar a estudiar aquí i aquí és on em vaig quedar. Em costa imaginar-me vivint en un altre lloc. M’agrada Rambla de Catalunya, alguns passatges meravellosos, el Raval. M’agrada aquesta ciutat mestissa que, a més, no és molt gran”.

Expert en els carrers dels herois del noir barceloní, el Pepe Carvalho del Montalbán (i del Zanón) i el Méndez del González Ledesma (i de la González Torralba), Jordi Canal abomina “d’una ciutat parc temàtic per a turistes, de com de provincians ens hem tornat, de la desaparició de llocs emblemàtics reconvertits en franquícies de cartó pedra”.

I, després d’uns segons, anticipa la que, potser, llegint entre línies, podria ser una idea llançada sobre la seva possible següent obra: “trobo a faltar una bona guia de la Barcelona de Pepe Carvalho, amb fotografies d’època de la quantitat de llocs que hi havia, bars, restaurants, i que ara han desaparegut”.

–Sí, una guia d’aquella ciutat que va ser abans dels seus fastos olímpics. Estaria molt bé.

–Suposo que tots tenim la nostra geografia sentimental, la meva era allí.