Canyissà
El periodista, assagista i diubuixant Jordi Canyissà amb el seu llibre sobre Ibáñez. ©Gemma Lasen
EL BAR DEL POST

Jordi Canyissà: Mortadelo va tenir la culpa

Jordi Canyissà tenia quatre anys quan va caure a les seves mans el primer còmic de Mortadelo de la seva vida. A aquella portada hi apareixia el súperagent de la T.I.A. abillat amb una armadura medieval dient-li al Filemón que encara no s’havien rebut els últims models d’armilles a prova de bales. I, per a aquell nen que encara estava aprenent a llegir, ja no va haver-hi marxa enrere. “Em van fascinar aquelles imatges fixes, però tan dinàmiques, amb tant de moviment. I ara, als meus 51 anys, estic content d’haver fet un llibre sobre el creador d’aquells i tants altres personatges”, explica en referència a Ibáñez, el mestre de la historieta (Bruguera Clásica): un impressionant volum que analitza amb rigor, perspicàcia i tones d’afecte la figura i obra del recentment difunt creador del Rompetechos, el Botones Sacarino, 13 Rue del Percebe, Pepe Gotera i Otilio i, per descomptat, els més populars: Mortadelo i Filemón. 

L’autor es pren un tallat urgent, “periodístic”, a peu de barra, mentre permet que de fons soni “qualsevol radiofòrmula que no posi reggaeton i que programi una mica de música comercial dels 80, o coses d’ara que m’agraden, com ara el Calvin Harris”. Llança mirades ràpides i vives, sense perdre un somriure que sembla estar dibuixant en la seva ment —amb el seu estil i en vinyetes— allò que passa al voltant.

Tossut confés, la seva vida ha donat diversos girs aconseguint sempre mantenir una coherència de base entre les seves grans passions: el periodisme, el dibuix i el còmic. “He fet guions de ràdio, feines de disseny, he estat responsable de diversos projectes periodístics i tinc estudis de Dret. I, sobretot, per a mi el còmic i la literatura sempre han estat aquí. Mai les he vist com a arts excloents”. 

Així, ha participat en una gran quantitat d’obres col·lectives sobre la historieta (El gran Vázquez, coge el dinero y corre; Jan, el genio humilde o Carpanta, 75 aniversario) abans de debutar amb el seu primer títol en solitari l’any 2015 amb un estudi sobre Joan Rafart: Raf, el gentleman de Bruguera. El d’Ibáñez és el seu segon llibre, però no pas l’últim: “Estic treballant en una nova obra sobre el còmic franc-belga i espero continuar trobant temps per continuar escrivint sobre Bruguera”.

Ils sont fous ces gaulois!

Després de Mortadelo, la segona gran troballa en el camí del parroquià va ser la revista Cavall Fort, que per a ell va suposar “la passarel·la entre Bruguera i la línia franc-belga”. La següent parada ja seria el còmic d’autor, amb el descobriment de Calle de la estación 120 de Jacques Tardi. “Em va impressionar, perquè aquí encara no es parlava de novel·la gràfica i aquella va ser la meva primera presa de contacte amb una forma diferent de fer còmic. Aquell era un llibre llarg, en blanc i negre i car pel poder adquisitiu que jo tenia als meus quinze anys. M’ho vaig haver de pensar, però finalment vaig donar el pas”.

La guinda va arribar amb la publicació francesa Les Cahiers de la Bande Dessinée que va canviar completament la seva percepció: “Aquella revista em va demostrar que el còmic es podia estudiar, analitzar. En un número, l’Antonio Altarriba dedicava un article de diverses pàgines a disseccionant Mortadelo i Filemón des d’un punt de vista acadèmic”. Coses que llavors només ocorrien al país veí. Estan bojos aquests gals!, que diria Astérix. 

–De fet, vaig aprendre francès per llegir llibres i articles que teoritzaven sobre el còmic i que aquí eren impensables en aquell moment– remata.

Memòries des del passeig de Sant Joan

Instal·lat al Vallès Oriental des de fa uns anys, encara que amb el seu lloc de treball a Barcelona, el periodista i divulgador va créixer a una Ciutat Comtal que recorda diferent, “no tan massificada i despersonalitzada i sense aquests carrils-bici de doble sentit que s’ha inventat algun psicòpata. Els meus records estan molt vinculats al passeig de Sant Joan, on vaig créixer. Amb els seus carrers adjacents, amb els seus comerços. També en un pla literari, perquè és el passeig que en el seu moment va escriure i descriure l’Enrique Vila-Matas, que per a mi és el millor autor espanyol viu”.

canyissà
El periodista, assagista i dibuixant de còmic Jordi Canyissà. ©Gemma Lasen

A més de la seva feina, Barcelona també és una urbs amb una oferta cultural de la que el parroquià gaudeix, “tot i que crec que li falta posar en valor aspectes de la història de la seva cultura. No hi ha res, per exemple, que indiqui el pas dels grans autors del boom llatinoamericà per Barcelona o que marqui on es va trobar una editorial tan important i transcendent com Bruguera”.

I Jordi Canyissà liquida el seu tallat al mateix temps que tira un fugaç cop d’ull a l’oferta gastronòmica del dia. Potser pensant-se això de fer parada i fonda amb un tiberi.

–Et ve de gust menjar alguna cosa? Aquí està tot deliciós, aviso!

–Sí, però ben seleccionat. Jo soc de menjar poca quantitat, però amb molta qualitat– respon amb un ampli somriure que tot bàrman estima veure en el rostre dels seus parroquians.