Per al Jordi Corbera Bachs tot va canviar el 2 de maig de 2020. “Sempre havia sentit la pulsió d’escriure, però mai m’havia llençat a fer-ho, no em creia capaç, segurament per por del ridícul. Però aquell dos de maig, en el pitjor moment vital possible, amb una nena de dos anys i la meva dona embarassada del meu segon fill, em vaig trastocar. Aquell era el primer dia en què deixaven sortir de casa després del confinament per fer esport, així que vaig anar a córrer i vaig passar als peus de les Tres Xemeneies de Sant Adrià de Besòs. Una de les escenes de ficció que sempre em ballava al cap tenia lloc allà, de manera que vaig arribar a casa i em vaig posar a escriure amb una passió desconeguda. Ho vaig fer amb tanta empenta que, en tretze mesos, vaig escriure tres novel·les! M’aixecava a les 5 del matí o abans, escrivia amb la nena trepant-me per sobre, demanava dies de festa a la feina… He gaudit tant escrivint! Fent-ho, sento plenitud, una emoció gens fàcil de trobar”.
El parroquià gaudeix d’una “copa de cervesa ben freda” i d’unes olives mentre, de fons, notes de R&B es deixen sentir de la mà del Gene Vincent i els seus Blue Caps.
— I com vas passar d’escriure a publicar?
— La meva parella era l’única persona coneguda a qui deixava llegir els meus textos. D’altra banda, encarregava informes a lectors professionals: volia saber si el que escrivia tenia algun tipus de valor o era un nyap. Un d’aquests lectors professionals em va escriure dient-me que li havia encantat el manuscrit de Butsènit d’Urgell, un thriller rural, i que, si no el tenia compromès, estava interessat a publicar-lo ell mateix a l’editorial Calambur-Xandri.
Així és com tot just ha vist la llum el debut del Jordi Corbera, presentat durant la recent Setmana del Llibre en Català.
“Mai vaig pensar que aconseguiria publicar i estic molt content amb el resultat. Es tracta d’una novel·la negra en un ambient rural de casa nostra, amb tocs de terror i de western en la qual he tractat que el ritme de la narració fos molt elevat”, remata l’autor amb l’evident orgull de l’escriptor que apuntala la confiança en la seva obra en veure-la, per fi, a les prestatgeries de les llibreries.
Color, treball i evasió
Provinent d’una família treballadora de Sant Adrià de Besòs i collita del 82 —“enguany complim la quarantena”—, el parroquià es va llicenciar el 2006 en Química i des de llavors treballa en el món dels pigments. “Soc responsable d’un laboratori d’aplicacions i m’encanta la meva feina. M’agrada pensar que aporto una mica de color a la vida”. Pare “d’una nena i un nen preciosos” de 4 i 2 anys que, assegura, han omplert gran part del buit que sempre ha sentit dins, l’autor atresora cinquanta llibretes diferents on “sempre vaig anotant pensaments, frases i reflexions”.
— Cinquanta són moltes! Segur que tens molts projectes en marxa.
— Doncs sí, ara mateix estic embolicat amb un munt de coses. La primera és la promoció del llibre: m’encantaria que els lectors li donessin una oportunitat. D’altra banda continuaré movent els altres dos manuscrits que tinc, una novel·la negra juvenil i una de ciència-ficció, que és la millor de les tres. Finalment, ja tinc la idea per a la meva quarta novel·la i una primera escaleta que ha d’anar fermentant durant uns mesos. Espero escriure-la durant la primera meitat del 2023. Per si fos poc, en unes setmanes em canvio de casa: trasllat, buscar escoles… No m’avorreixo!
Una conspícua activitat que reflecteix un amor profund per la lectura de ficció literària: “Animo a tothom a llegir. Quan tenim un mal dia no hi ha res millor per desconnectar de nosaltres mateixos que endinsar-se en els altres mons que les lletres ens regalen. Les sèries i pelis estan bé, però llegir té alguna cosa diferent que fa que l’evasió sigui més completa”.
Una ciutat que no ha perdut la batalla
“Barcelona ha estat sempre la gran ciutat, una finestra al món quan volia escapar del barri”. Durant la seva infància, els pares i oncles de l’escriptor tenien una bacallaneria al Mercat de Santa Caterina i una botiga de peluixos al carrer del Pi. “Jo anava sempre a ajudar i a fer encàrrecs amunt i avall per tot Ciutat Vella. Allò em va permetre conèixer el caràcter del barceloní treballador, alhora que em va permetre veure a gent amb estètiques de tot tipus i de qualsevol racó del planeta. Era una combinació meravellosa”, recorda.
Aquella botiga de peluixos, anomenada J. Corbera, persisteix en la memòria de molts barcelonins tants anys després del seu tancament: “Tothom s’hi parava perquè hi havia peluixos amuntegats a tots els racons. De fet, quan vaig conèixer la meva dona i li vaig parlar de la botiga, recordava perfectament el lloc i haver-hi comprat en un parell d’ocasions. Segurament l’atendria la meva germana, que ara és la seva cunyada!”.
“Barcelona ha estat sempre la gran ciutat, una finestra al món quan volia escapar del barri”
El parroquià troba a faltar aquella Barcelona dels barris cèntrics de la qual lamenta “la pèrdua d’identitat, aquest esperit barceloní al què em referia. Crec que Barcelona és massa Barcelona com per haver perdut la batalla, però aquest èxode de botigues i famílies fora de la ciutat l’acabarem pagant si no es fa alguna cosa per parar-ho. L’essència de la ciutat són els barcelonins, sense aquests —adverteix, acabant la seva cervesa— només quedarà un parc temàtic”.
— De la mateixa manera, l’essència d’aquest Bar és la seva suculenta oferta culinària a base de menú, plats combinats, entrepans, racions o tapes. Per si vols acompanyar amb alguna cosa la següent cervesa…
Jordi Corbera Bachs repassa amb delit el desplegament de viandes, abans de decidir-se per les racions.
— De fet —matisa somrient—, que siguin mitges racions, així podré tastar més coses.
