“Barcelona té una identitat que no és replicable a altres ciutats”

Quan parla, sembla que no estigui organitzant un festival sinó organitzant el planeta. Jordi Herreruela és una simbiosi perfecta, quasi bidireccional, entre eficàcia i sensibilitat. El festival Cruïlla, des d’aquest dimecres fins a dissabte, ha estat dels pocs que ha aguantat durant la pandèmia, i ara torna amb ganes que ens posem contents.

Més enllà de la filosofia musical, buscant l’arrel i l’autenticitat, aquesta vegada diu Herreruela que ens vol fer ballar. Però també té una altra dèria: que el control de les dades no es mengi les cultures.

— El festival de la música local, podem dir-ne?

— El festival de la música amb arrels. És a dir, no tan diferent en aquest sentit com altres anys. Volem ser un festival que realment reflecteixi la ciutat, una ciutat que per molt cosmopolita que sigui també té una cultura pròpia. Aquest festival és un lloc de trobada, una cruïlla. Un lloc de diversitat i de creativitat, el que fa que la gent visiti Barcelona és el seu caràcter creatiu. Som un gran esdeveniment, sí, amb ambició internacional, però dirigit sobretot al públic local. Barcelona té una identitat que no és replicable a altres ciutats, i el Cruïlla, a diferència d’altres festivals, és exactament així.

— Tan difícil seria de reproduir?

— El model sí, però no com a Cruïlla. Som un festival identitari d’aquesta ciutat. Que és una ciutat que barreja moltes identitats.

— Correm el risc de fer festivals massa replicables?

— Totes les ciutats corren aquest perill: comerços cada dia més iguals, marques semblants, oferta semblant… Quan precisament l’èxit d’Europa és la seva diversitat!

— “The world can be Catalan or Taliban”…

— Vivim enmig d’un tsunami cultural doble: l’anglosaxó i l’asiàtic. I Europa se n’ha de protegir, impulsant polítiques públiques de suport a les seves identitats. Els algoritmes i les grans plataformes manen, i això fa que tendim a fixar-nos només en allò que pot tenir més consum. Aleshores és quan qualsevol cultura europa, i no només la nostra sinó qualsevol, corre el perill d’esdevenir una cultura minoritària.

“Volem ser un festival que realment reflecteixi la ciutat, una ciutat que per molt cosmopolita que sigui també té una cultura pròpia”

— I no t’oblides de la llengua espanyola? Aquesta no té gaire perill d’esdevenir minoritària.

— Sudamèrica és un continent riquíssim, però també divers! De vegades ho posem tot sota el concepte de “música llatina”, que és com si des d’allí parlessin de “música europea”. O “música africana”. No, no hi ha una música africana, ni sudamericana, sinó moltes: Residente no és Molotov i Molotov no és Trueno, ni Juan Luis Guerra. Una llengua no configura una unitat musical, com a màxim certa unitat cultural.

— En aquest sentit, l’amenaça és per a tothom.

— I no només per a les cultures. Rosalía mateix va dir que no només tenia artistes que col·laboraven al seu disc, sinó que ella mateixa hi volia aparèixer com a “estrella convidada”. Per què? Doncs perquè si es posava com a artista, essent dona i jove, quedava penalitzada dins l’algoritme. Apareixia menys, en definitiva. Per tant, també hi ha minories de gènere, els “recomanadors” culturals no són neutres. En absolut.

— En canvi, som molt sensibles quan es tracta de salvar el planeta.

— Exacte, cal una ecologia de la cultura. Europa hauria de crear un Spotify de llengües minoritàries. Si s’hi sumessin totes, hi hauria la massa crítica suficient.

— Som en una cruïlla, doncs?

— Totalment. Som en el moment cultural més important dels últims anys. Genís Roca sempre em comenta que a Àsia sovint les dades són controlades pels governs, perquè en depenen, i així els governs marquen el consum. Però als Estats Units, les dades són controlades per unes poques corporacions i aquestes poden dirigir també el consumidor. I a Europa? Doncs a Europa les dades són de les persones, i això ens fa perdre competitivitat. El que hauríem de fer és no cedir aquestes dades tan fàcilment a les grans empreses, ni als governs. Hem de compatibilitzar la privacitat de les persones amb ser competitius. Dit clarament: que el festival Cruïlla, entre d’altres, disposi d’aquestes dades.

— Ser agents d’informació?

— Som l’intermediari perfecte entre la persona i els grans negocis. Els dos tsunamis que t’esmentava són de control de les dades i de creació de continguts. Anem a un món on l’oferta de contingut online i offline es distribuirà pels mateixos canals: Amazon o Spotify, per exemple, poden posar-se aviat a vendre entrades de concerts.

— Ja som aquí?

— No encara, però s’ensuma. La música en directe tenia dos circuits: les gires, en mans de grans agents internacionals, i els promotors independents que fem festivals de música. Ara ja estem veient com els primers volen menjar-se els segons, de manera que els promotors cada cop són menys independents. Les grans companyies organitzen festivals, o els compren. I què estarà en perill quan desaparegui el promotor independent? 

“Hem de compatibilitzar la privacitat de les persones amb ser competitius. Dit clarament: que el festival Cruïlla, entre d’altres, disposi d’aquestes dades”

— La identitat.

— Exacte.

— Ets pessimista, doncs?

— No. Sóc optimista perquè la cultura és una cosa massa difícil d’escalar. El coneixement, les persones, el territori… no són fàcils de traslladar o replicar a àmbit mundial. Això sí: els agents locals ens hem de dotar d’eines i entrar en el big data, la intel·ligència artificial, la 5G, la intel·ligència de negoci… Hem de competir al màxim nivell, i com que estem atomitzats ens hem d’unir. Ja comencem a tenir certa complicitat mútua, perquè ara el compte enrere ja no és només climàtic: ara el compte enrere també és cultural!

— Doncs som-hi: què ens trobarem, en aquest Cruïlla?

— Aquesta edició és per ballar. No ens hem aturat durant la pandèmia, hem fet concerts amb mascareta i distància, però asseguts o sense poder ballar. En aquesta edició, quasi tots els artistes del cartell són convocats per poder fer ballar. A més, incorporem una programació d’humor (que serà creixent) i arts visuals o performances, i també fotografia… Tornem al gran tema: la creativitat barcelonina, volem concentrar el màxim de creadors. També voldria fer més gastronomia, i moda. Projectar la creativitat de Barcelona al món, dirigint-nos sobretot al públic local.

— Per què, al local?

— Perquè els grans esdeveniments generen un gran impacte mediambiental, i una forma de reduir-lo i compensar-lo és no fer de reclam de grans viatges en avió. Ha de ser possible fer un gran festival sense haver de ser un pol d’atracció d’avions, a banda que els nostres proveïdors són també locals, i els treballadors, i els productes gastronòmics. També som un festival de plàstic zero, i que proposa diversos challenges a startups d’aquí per a trobar més solucions per a ser sostenibles. Ara mateix hi ha sis finalistes. Per exemple, n’hi ha un que proposa un compostatge tancat dins del mateix festival: és a dir, que cap residu en surti, que tingui una total circularitat pròpia. O ens proposen idees de coberts comestibles, bosses de ketchup fetes d’alga…

— Realment la creativitat barcelonina és un reclam tan evident?

— Mira: al País Basc tenien la millor tradició culinària, era un epicentre gastronòmic del món. Però no perquè tingués una estructura concreta, sinó perquè tenia un llegat i una tradició. Llavors arriben Ferran Adrià i els germans Roca, innoven i desplacen el pol d’atracció cap a Barcelona. Els bascos van reaccionar i van crear el Basque Culinary Center, a Sant Sebastià. Doncs això: a Barcelona tenim el llegat, la llengua, la tradició, etcètera, però ens hi falta la metodologia. Estructura. Mètode.

— Sistematitzar la creativitat.

— Exacte. Ho deixem tot massa a la seva sort, i ens toca ordenar i sistematitzar. Barcelona té molta emprenedoria en innovació, que companya amb coneixement i amb sentit del risc. En el món dels creadors, en canvi, aquest camí no existeix. Això ens hem de proposar: ajudar-los a traçar-lo.