“Un Jack Daniel’s Honey, si us plau”, demana, després d’haver-se homenatjat amb un opípar sopar de carta al Bar. “Me’l prendré a la barra”, avisa, mentre de fons una harmònica, acompanyada pel punteig de la guitarra del seu adorat Bruce Springsteen, anuncia els primers compassos de Nebraska. L’escriptor Jordi Macarulla somriu, llavors, àmpliament amb aquest inesperat retrobament amb l’heroi musical de la seva joventut.
“A mi això d’escriure m’ha agradat tota la vida. De petit, les meves eren les millors redaccions de la classe. A casa meva sempre va haver-hi molts llibres i des de nen jo ja escrivia contes”, explica recolzant el seu metre noranta a la barra. “Als quinze sí que vaig tenir una epifania, perquè vaig tenir una professora a l’Institut Maragall que no és que fos especialment bona, però sí que sentia un gran èmfasi per la literatura, que em va transmetre. Aquella dona em va enamorar de La fontana de oro de Pérez Galdós, i la meva relació amb el món de les lletres va canviar. Es va convertir en una passió”.
—I com es deia aquella professora?
—Et pots creure que no aconsegueixo recordar-me’n?— riu.
Després dels seus anys d’institut, el parroquià va cursar Filologia Hispànica a la UB, una etapa que recorda amb especial afecte, “perquè vaig conèixer a gent molt transcendent en la meva vida, com l’editor Marc Romera o el professor Lluís Maria Todó”. Aleshores, simultaniejava l’escriptura de contes amb la de poesia. “No t’imagines com d’eficaç és la poesia per enamorar una noia”, explica l’escriptor, que confessa que durant la seva joventut “no lligava a les discoteques, sinó a les biblioteques”. Aquella facilitat per compondre versos i sonets acabaria convertint-lo en el poeta de bodes d’amics, coneguts i, més endavant, parelles a la recerca d’un apariat ben tirat per a segellar amb paraules boniques la seva —més o menys eterna— aliança.
Va completar la carrera amb estudis de Recursos Humans, Criminologia i Psicopatologia i, com gran fan de Raymond Carver, no va deixar d’escriure relats que, de vegades, li van portar algun problema: “Tendeixo a posar als meus contes a gent del meu entorn i, clar, després els llegeixen. Per exemple, va ser el cas del gerent d’una empresa en la qual vaig treballar i al qual matava literàriament d’una forma cruenta i, la veritat, merescuda. No vegis quin pollastre em va muntar!”. La qüestió és que, el 2006, va guanyar el XII Premio de Cuentos del Ateneo de la Laguna, que el va portar a que es publiqués, l’any següent, el seu primer llibre, Formas del Relámpago, una selecció de deu relats “que vaig haver de triar entre els més de cent que tenia escrits” per a la veterana editorial canària Baile del Sol.
De les misèries de l’empresa a les veus per al Bruce
Per aquella època, en ple context de crisi, treballava per a una empresa situada a un polígon industrial de Castellbisbal. El viatge d’anada i tornada a casa seva era llarg i allò va donar-li el temps per madurar la idea d’escriure quelcom que no fos un relat. Quelcom més llarg. Una història sobre els depredadors, botxins i víctimes del món laboral. D’aquesta manera, va escriure la seva primera novel·la, la tèrbola Desagüe, que “entre que la vaig acabar d’escriure i altres coses em va portar set anys”, i que va sortir el 2017. “Fins avui, és allò del que més orgullós estic a nivell literari”.
Poc després de la publicació d’aquest llibre, es va posar ja a treballar en la que havia de ser la seva segona novel·la, però llavors va sorgir una oportunitat. “L’editorial volia celebrar el seu 30 aniversari amb la publicació d’alguns autors del seu catàleg i jo n’era un , així que em van demanar un nou llibre amb un any de marge”. De seguida va saber que, com a bon escriptor de fons que es pren el seu temps per apuntalar les seves obres, no podria entregar la novel·la que tenia pensada, així que va canviar per complet de registre i, ajudat pels mesos de confinament, va escriure Ahora estarías aquí conmigo, una obra dedicada a la memòria del seu gos Bruce, mort poc abans, i amb el qual havia tingut una relació molt especial.
Després de la seva publicació, va sorgir un altre projecte. “La meva mare sempre ha estat molt lectora, però ha perdut molta visió i li costa moltíssim llegir, així que vaig convertir la història del Bruce en un audiollibre per a ella. Vaig comptar amb les veus de més de cent amics, familiars, coneguts i altres escriptors com Llort, Rosa Ribas, Raquel Gámez o Susana Hernández. A la meva mare li va encantar i en breu el penjarem a Spotify”.
—I la novel·la que tenies al cap?
—Doncs espero acabar-la en dos anys. Si s’alenteix, faré com amb l’anterior: m’enclaustraré els caps de setmana a la biblioteca Jaume Fuster fins a acabar-la.
La decadència potser era millor
Nascut al Raval, amb la infantesa transcorreguda a Can Baró i l’adolescència al “barri total” de Gràcia, els carrers, bars i fondes del qual va trepitjar i va viure amb intensitat, viu ara amb la seva dona i el seu fill a Esplugues, on dirigeix el club de lectura de la biblioteca Pare Miquel. I reconeix que, tot i agradar-li encara Barcelona, “ja no m’encanta tant com abans. A més, a mesura que vaig fent anys, em crida més anar a retirar-me a la Garrotxa o algun lloc similar”.
Aquest desenamorament té una causa clara: “La massificació, les hordes de turistes que atesten tots els llocs. Això em repel·leix. Jo ja soc conscient que abans Barcelona era objectivament més lletja, era una ciutat decadent amb una essència canalla que potser tendim a romantitzar, però que s’ha perdut en favor d’una massificació que jo crec que és encara pitjor”, lamenta, fent l’últim glop de bourbon ensucrat.
—Aquí al Bar gairebé no venen turistes. Et poso un altre Jack Daniel’s d’aquests?
Les notes del Open all night de Bruce Springsteen omplen l’aire i Jordi Macarulla s’anima:
—Vinga va, en prendré un altre!
