“Barcelona ha de tenir una fira d’art singular”

Jordi Mayoral ens convida a visitar la seva galeria de Consell de Cent, al mig del clàssic carrer de galeries barcelonines, però amb una extensió a París i també un ull posat en la història. El relat de la Galeria Mayoral enllaça el millor de l’art avantguardista català amb les posibilitats d’esdevenir referent de ciutat d’art en el futur, un objectiu que per Mayoral passa per tenir una fira singular i pròpia.

I per connectar amb el que ja vam fer: els anys 30 es feia art contra el feixisme, i ara l’extrema dreta (avui més “banal”, ens diu) ja va avisant del seu creixement. Avisarà també la creativitat artística?

— Som al mig de Consell de Cent. En una galeria. Tant greu és, el que ha passat a les galeries en aquest mític carrer?

— Simplement, les ciutats no són estàtiques: estan vives. El fenomen de les galeries que marxen del centre per no poder pagar el lloguer és un fenomen mundial, passa poc o molt a tot arreu. Barcelona és una ciutat que s’ha construit històricament a través dels gremis, però això va evolucionant. Ara veus galeries que van al carrer Trafalgar, d’altres a Enric Granados… No té per què ser negatiu, té aquest punt de ciutat viva. Si la pregunta és si el gremi desapareix, crec que encara en tenim per molts anys.

— Però la gent aquí no compra. Diuen.

— Hi ha una oportunitat de millora molt clara, diguem-ho així. El fet de no tenir una fira d’art a Barcelona fa que la gent perdi el costum de tenir l’art en les seves converses. És tan intangible com això. A Madrid, Basilea o Nova York , com que en tenen, això fa que anar a visitar galeries sigui un acte rutinari, un vessant comercial ordinari i normal. Aquí tenim clars els museus, però no les galeries, per culpa de no disposar d’una fira d’art forta. La responsabilitat és en part del gremi, i en part de la ciutadania o les administracions.

— Però n’hi ha, de fires menors.

— Tenim el Gallery Weekend, que és una gran idea, a mitjans de setembre; o la Manifesta, festival d’art contemporani, que arriba enguany… Però una fira gran el que té és un esperit de compra. Fixa’t que ara la gent, quan entra a una galeria, només hi va a mirar. Un festival o un esdeviment és efímer, però una fira forta sempre hi seria de manera permanent. Seria un punt de trobada, amb capacitat de preses de decisió ràpides, i crearia una excitació a una banda i a l’altra. La gent compra per il·lusió, per entusiasme, pel que els ve de gust, no per cap necessitat vital. No parlo de replicar cap Arco, però sí de tenir un model de fira autòcton.

— Com és, que Barcelona no va retenir Arco?

— L’Estat va apostar per Madrid.

— La famosa cocapitalitat.

— I he de dir que Arco ha estat un èxit. I també he de dir que des de Catalunya tampoc no es va tenir aquesta prioritat. La qual cosa acaba esdevenint un problema sistèmic, la bola es va fent més i més gran. Amb el problema afegit que ja n’hi ha moltes, de fires, al món: el mercat està una mica copat. 

— Difícil singularitzar-se.

— També els costa fora d’aquí. Ara l’europeu va a Basel, l’americà a Miami, l’asiàtic a Hong Kong… Cada cop hi ha menys capacitat per tenir la sensació de novetat o d’exclusivitat, de singularitat. També passa amb les cases de subhastes, amb els museus… La globalització fa aquestes coses.

— Vosaltres sou a Barcelona i a París.

— Ja fa cinc anys vam apostar per tenir una galeria a la capital de la llibertat, on van anar tants artistes catalans, on van anar-hi de fet tots els importants. Ara ho hem actualitzat. Toquem des de Dalí a Picasso, Miró, Tàpies, Chillida, Barceló… A tots ells, París els ha canviat la vida: doncs nosaltres ho recollim, i en fem el relat. I ja t’aviso que a París els galerites tenen els mateixos problemes, els mateixos pros i contres, els preus del lloguer, etcètera. Potser després del Brexit ha recuperat més protagonisme. En definitiva: que hi tenim una galeria petita, però un gran aparador.

— I també sou a Art Basel.

— Als tres, sí. Basel és una organització força meritocràtica, costa que t’hi acceptin. Han fet falta anys per a guanyar-nos-hi el lloc, és com entrar en una categoria d’estrella Michelin. Experimentes un salt pel que fa a reputació, a validació… i a vendes.

— I allà us podeu singularitzar.

— A nosaltres ens pesa la història, afortunadament: a Basel hi ensenyem això, el nostre llegat. Cap altra galeria del món es dedica a posar en valor aquests artistes. Pensa una cosa: a Europa, de dictadures llargues, n’hi ha hagut poques. Una, especialment. I el Pavelló de la República Espanyola a París va suposar tot un antecedent, una advertència, una premonició de la Segona Guerra Mundial i un clam contra el feixisme. I va fer falta tota una generació per a reimpulsar aquesta consiència, només a partir del 58 surten Chillida, Saura, Millares… Van ser 20 anys de foscor, des del Gernika de Picasso o el Segador de Miró. I aquestes metàfores que simbolitzaven el somni d’una generació, la dels anys trenta, tornen el 58 amb una gran radicalitat. I, a més, el franquisme ho compra!

— Ho compra?

— Són vint anys: la ONU estén els braços a Franco i els governants franquistes eren astuts. Calia obrir finestres. Mentrestant, tenim Picasso a París, Miró en un exili intern, Tàpies traçant escletxes en els murs, Dalí tornant-nos bojos… Un mar i muntanya, un seny i rauxa que defineix molt clarament la societat catalana.

“El que ens cal és que hi hagi una necessitat més gran d’irradiar, de generar moviment creatiu, i normalment això surt dels marges”

— I ho podem lligar amb el moment actual, és clar.

— Ara hi ha una angoixa molt similar. Tenim l’onada de feminisme apareguda arran del primer Trump, tenim l’angoixa artística creada arran de la caiguda del mur de Berlín… Pensa que ara, en art contemporani, ja tenim més dones que homes en l’escena! I, pel que fa a l’extrema dreta, la trobo una disrupció buida. No té profunditat, com anem veient. Només puc dir que, artísticament, d’allò dolent també en surten coses bones. Som en un moment d’impàs. Com si haguéssim de passar una febre.

— Ara teniu aquesta fabulosa mostra de Torres Garcia, un altre que va patir una dictadura.

— Torres Garcia també resumeix l’ordre i la rauxa: et fa uns murals noucentistes, neoclàssics per al Saló de Sant Jordi i després també et fa això que exposem a la galeria. Com van fer Picasso, Miró o Dalí, ell primer desenvolupa el cànon i després la seva creativitat desbordant el porta a explorar mons nous. Tots ells van més enllà del canon, tenen talent però després tenen idees. Torres Garcia també, i en aquest cas, com pots veure, tal com Duchamp va girar l’urinari (i va canviar l’art del segle XX), Torres Garcia ens gira el mapamundi.

— Són obres intel·ligibles.

— Que s’entengui l’obra ja és molt d’allò a què es pot aspirar, però la qüestió és quant triguem a entendre, el públic, una obra. Tots hi posem els ulls, però de vegades el missatge arriba tard o no arriba. Convivim així, compartint espai amb les obres de gent avançada a la seva època. I és així com progressem! Pensa que Torres Garcia els anys 20 ja feia un discurs anticolonitzador a la Bienal de Venècia. Un veritable pioner!

— Quin problema té Barcelona amb l’art contemporani?

— Barcelona va tenir el miracle de Picasso, Dalí o Miró. El nostre dream team, grups de genis que també en futbol coincideixen en un sol equip poques vegades a la història. Ells van generar col·lectius de creativitat molt forts, com ara passa per exemple amb la gastronomia. I va passar també amb la literatura, amb l’arquitectura, o fins i tot amb èpoques de gran efervescència política. Són coses que passen fruit d’un moment, i admeto que en art fa temps que això no ens passa. Ara tenim els centres d’irradiació de grans artistes a Xina, als Estats Units, a Londres… Però he de dir que aquí cada cop més va creixent un debat artístic fort, al voltant de temes com els fluxes migratoris, l’art mestís, l’antiglobalització… L’aproximacio a mons de menor comoditat ens pot afavorir, en aquest sentit.

— Buscar als marges.

— Els marges sovint es troben dins, també. Recorda Ocaña, que vam exposar aquí també fa poc: Andalusia, la transexualitat molt abans del que avui sembla transgressor. El que ens cal és que hi hagi una necessitat més gran d’irradiar, de generar moviment creatiu. Normalment això surt dels marges, geogràfics o espirituals, i acaba esdevenint el centre de referència.