“Són bons temps per a la gent a qui ens agrada la cultura. La quantitat d’obres interessants a descobrir i degustar s’ha multiplicat gràcies a l’accés de les minories a una certa visibilitat i a la potent recuperació del talent femení, sepultat durant dècades per la misogínia”. Aquestes paraules cobren pes per ser en Jordi Riera Pujal qui les pronuncia, a peu de barra, després d’haver optat per prendre’s el mateix que un altre parroquià, per a donar-se el gust de poder dir “que siguin dos”.
Incapaç d’entendre què fan totes aquelles persones anant amunt i avall quan li toca matinar, ha arribat al Bar al vespre. “No li veig cap d’interès a veure com surt el sol, m’agraden més els vermells i porpres de quan desapareix, que anticipen la foscor”.
Artista plàstic amb una trentena d’exposicions a nom seu, escriptor, director de la revista cultural Tentacles, estudiós i divulgador del món del còmic i l’humor gràfic de referència, autor o coautor de diversos títols sobre el tema, es defineix a si mateix com “un home que navega per la mitjana edat, tot i que si multiplico per dos els anys que tinc, els números no em surten”. El seu somriure delata una profunda satisfacció per la seva nova obra, la recentment publicada Historia gráfica de la Guerra Civil (RBA), que ha elaborat juntament amb Jaume Capdevila: un impressionant compendi de l’humor gràfic dels anys de conflicte, que explica la guerra i les seves complexitats a través del dibuix i l’humor. “M’ha encantat submergir-me durant mesos en arxius privats i públics per a trobar i seleccionar meravelles gràfiques poc conegudes”.
Una labor, la d’explicar històries i la Història a través d’obra gràfica i humorística, que també manté dia a dia a través de Humoristan, un museu digital dedicat a l’humor gràfic creat pel dibuixant JL Martín i on el parroquià exerceix de director de continguts. “Hi pengem exposicions, entrevistes, textos i molts dibuixos”.
— Entre llibres, exposicions, xerrades i el museu virtual gairebé no has de tenir temps ni de respirar.
— Doncs també estic jugant a amagar les meves contradiccions en una novel·la. Soc optimista, crec que arribarà un dia en què podré donar-li el vistiplau.
Mort (figurada) d’un viatjant
Va haver-hi un temps en què en Jordi va matinar. “Vaig vendre objectes que m’agradaven a comerços minoristes durant molts anys. Va ser interessant conèixer a gent i visitar alguns països. Era una vida com la del Willy Loman a Mort d’un viatjant, amb dona i dos fills, però la meva la sentia més propera a la comèdia que no pas a la tragèdia”. En aquella època confessa que començava d’hora a conduir el cotxe “en mode pilot automàtic” i es despertava aparcant a ciutats com Manresa, Olot o Tortosa. “Allà començava el meu dia”.
El 2009, quan es trobava prop de la cinquantena, va sofrir la pèrdua del seu germà, el clarinetista Carles Riera, “una persona molt propera i un músic professional brillant”. Va coincidir en el temps que el sector professional en el qual es movia anava pel camí de desaparèixer. “Les prioritats de la societat sempre van canviant i les meves en aquell moment també ho van fer”.
Va ser aleshores quan va decidir llançar-se i escriure un llibre sobre la història del còmic en català. “Amb sorpresa per part meva, el gremi dels estudiosos de les vinyetes em va acceptar com un més. Em vaig transformar en investigador i divulgador de continguts culturals relacionats amb els dibuixos i la història”. Així ho acredita una frenètica activitat que l’ha caracteritzat els darrers anys.
“De la meva vida professional destacaria el fet de poder narrar històries i aconseguir que interessin a alguna gent. Penso que les històries serveixen per a ajudar a omplir el buit que tots portem a coll. Crec que va ser el Ricardo Bofill qui va dir una vegada que la satisfacció pel bon terme d’un treball creatiu havia de durar el lapse de temps d’un orgasme. Tendeixo a pensar que et fa sentir més viu tenir idees i projectes que no pas el fet de donar per finalitzat un projecte”.
Una ciutat on la vida s’accelera
“Per als que vivim a l’àrea metropolitana, Barcelona és la nostra capital. On succeeixen les coses interessants. Un espai on la vida s’accelera. Sempre és un plaer descobrir els seus racons”, explica el parroquià, que identifica l’urbs amb la seva primigènia noció de llibertat. “Recordo de molt jovenet baixar amb la família al teatre Capsa per a veure El retaule del flautista. Estàvem al final del franquisme, gairebé tot era gris, avorrit i mediocre. Aquest musical en català amb una escenografia moderna, una interpretació sense escarafalls i un missatge que em va semblar transgressor va quedar gravat a la meva memòria. Una altra realitat era possible. No vaig parar fins a aconseguir un àlbum contenint les cançons, que vaig posar mil vegades”.
Part d’aquell caràcter libèrrim sembla haver quedat soterrat pel “puritanisme dels actuals governants de la ciutat. No m’interessen els seus sermons, ni la imposició que fan del seu model de ciutat. Barcelona sempre ha estat la suma de moltes Barcelones”.
–Igual que la nostra oferta culinària! Tenim de tot perquè et regalis amb un bon sopar: menú, carta, tapes, racions, entrepans o els sempre divertits plats combinats.
A Jordi Riera Pujal se li escapa llavors una sonora riallada: “el plat combinat, no sé si serà políticament correcte dir-ho, crec que és una aberració”. I continua rient amb la complicitat d’altres parroquians.
–Espero que el Club de Defensors del Plat Combinat, no em denunciï. Al meu entendre, els gustos s’han de barrejar a l’estómac i no pas al plat ni a la boca!
