Jordi Vilella: L’eufòria va per dins

“Un tallat, si us plau, i una aigua amb gas per acompanyar”. No és el seu primer cafè del dia ni, per descomptat, serà l’últim. Jordi Vilella gaudeix de la cadència de l’Early in the morning delBuddy Guy i un somriure es dibuixa en el seu rostre, senyal que se sent a gust dins l’atmosfera matutina del Bar. Sense signes d’eufòria, això sí, “perquè jo ho relativitzo tot”, explica recolzat a la barra.

“Sempre m’he sentit atret per diverses formes de l’expressió artística: música, cinema, la fotografia i, sobretot, la pintura”, confessa, i admet que tota la seva vida, amb les seves etapes, els seus records, les seves fases, els seus moments, està connectada a pel·lícules, cançons i llibres. I als dibuixos, és clar.

Com tants altres nens, el petit Jordi dibuixava tota l’estona. El que passa és que ell en tenia la mà trencada. “A EGB vaig tenir la sort de tenir un professor de dibuix, Javier Puértolas, que era un pintor afirmat i que creia molt en mi”, narra l’artista, que a més del suport del docent, el qual cita amb gran afecte, també va tenir el de la seva mare. “Als 13 anys, em va apuntar a l’acadèmia Botticelli, avui ja desapareguda, i allà vaig aprendre de debò”.

Aquells anys formatius van tenir un valor incalculable en el desenvolupament artístic del parroquià. “Com en qualsevol disciplina, calen unes bases sòlides, que jo vaig adquirir en aquest període d’acadèmia clàssica”. Una solidesa que salta a la vista a Blues explosion (Confluencias), el volum que acaba de veure la llum amb entrevistes i textos del també parroquià David Moreu i un corpus de 61 il·lustracions del Jordi, que posa color, textura, rostre i fons a converses amb personatges de la talla de BB King, Robert Crumb, Irma Thomas, Dr. John o Taj Mahal. Un volum que transpira afecte i feina ben feta en cadascuna de les seves 280 pàgines.

“Va ser frenètic, perquè vaig haver d’anar lliurant els dibuixos a contrarellotge, així que ara m’ho estic prenent amb calma i pensant en el meu pròxim projecte”. En aquesta presa de decisió hi ha una interdependència entre el contingut i la forma: “Quan tingui clar què vull retratar, sabré la tècnica que voldré fer servir. Alhora, pensar en la tècnica que vull, m’ajudarà a definir el tema que voldré abordar”. Reflexiona uns segons. “La veritat és que estic donant-li voltes a una sèrie de personatges emblemàtics del soul com Otis Redding o Marvin Gaye, però bé, això pot girar-se en qualsevol moment”, afegeix enigmàticament.

Una qüestió d’ofici

Tot i la seva preparació a la Botticelli i el seu evident talent per a l’art, el Jordi va estudiar disseny gràfic, “quan ni tan sols jo sabia molt bé què era i, en aquells dies, era una cosa molt marciana que no estudiava massa gent”. Després de passar per diversos estudis, va aterrar amb 30 anys a Ogilvy, “i allò va ser un canvi enorme per a mi”.

Arrencava en aquell moment una carrera que l’ha portat a ser un reconegut i premiat director creatiu. Una labor que, no obstant això, ha viscut amb la seva habitual contenció. “Per a mi és abans de res un ofici, mai no l’he viscut des del seu vessant més glamurós”. Encara que el ritme frenètic de portar la creativitat de grans comptes va fer que, durant una llarga temporada, tingués arraconada la seva faceta artística, a la qual va tornar en un punt mort vital en el qual se li va ajuntar un canvi de treball amb el divorci.

“Vaig anar fent diverses exposicions, centrant-me en elements urbans de Barcelona o en retrats, com els de diversos autors, com Murakami o Auster, que vaig fer recentment i que vaig exposar en diverses sales”. Com a tothom, la pandèmia es va creuar pel seu camí, “justament quan havia fet el pas d’arrencar com a freelance després de tants anys en agències”.

Superat aquell el mal moment, va arribar-ne un encara més amarg: “Em van diagnosticar un càncer”. La lluita es va aferrissar per tirar endavant com a professional, com a pare, com a artista. Una activitat, aquesta última, que a diferència de la feina en publicitat, viu d’una altra manera. Amb aquella eufòria que potser no se li nota en la cara, però salta a la vista amb cada traç de la seva obra.

Ciutat de racons insòlits

Enamorat de Barcelona i declarat urbanita, el parroquià no es cansa de passejar per un Eixample “del que m’encanta retratar-ne racons insòlits i desconeguts”. Fotos o sketches que capturen retaules d’una ciutat encara avui capaç de sorprendre’l “per la seva mescla única de gent, d’edificis, de sensació de barri”. Una suma de mons a peu de carrer que té l’apogeu a les terrasses, on gaudeix asseient-se, desconnectant, deixant-se imbuir per una irrepetible atmosfera urbana, “la identitat de la qual hauríem de lluitar per conservar i no deixar que es perdi”.

S’acaba el tallat, i prossegueix. “A més de la pèrdua d’identitat també em preocupa el civisme, perquè mira, de tant en tant jo em moc en patinet, però compte! Soc molt escrupolós amb el seu ús i em molesta la gent que va amb bici o en patinet sense cap control”.

— El que et farà perdre el control és tant de cafè sense haver menjat res. No vols esmorzar alguna cosa?

Jordi Vilella no pot reprimir una riallada.

— Soc un home de costums, així que som-hi, un entrepà petit de tonyina, que acostuma a ser el meu esmorzar habitual —replica, deixant-se portar pel compàs alegre de I dig your wig de Buddy Guy.