“Vaig trobar la meva veu literària una nit de 2003, a Xile. Em va despertar un crit i, com activat per un ressort, em vaig posar a escriure una crònica sobre Neruda. Aquell va ser el primer text en el qual em vaig reconèixer. El vaig titular El grito, no només pel que m’havia despertat, sinó perquè va ser alliberador. L’udol amb el qual vaig trobar per fi la meva pròpia veu”.
Els acords del Sophisticated lady de Duke Ellington omplen l’atmosfera vespertina del Bar mentre l’escriptor, guionista i professor Jorge Carrión reflexiona a peu de barra, amb un Manhattan a la mà, sobre un moment d’epifania en la seva trajectòria creativa.
— I el crit que t’havia despertat, de qui o de què era?
El parroquià somriu. “Això és el més graciós, ningú més el va sentir. I, al cap dels anys, quan vaig tornar a aquell lloc, algú em va dir que podia haver estat la cria d’una raça autòctona de llop, que xiscla de la manera que vaig descriure”. Aquella crònica de Neruda va acabar en un dels llibres de l’autor, La brújula, “que no era pas la meva primera obra publicada, però sí que va acabar sent la primera escrita amb la meva veu”.
Nascut a Tarragona i criat a Mataró, el Jorge sempre va voler ser escriptor —“la novel·la és el gènere que més he conreat”— i als vint anys tenia ja dues obres escrites. Quan el gir de guió existencial va arribar aquella nit en forma de crit, va ser un pas més en una trajectòria vibrant que l’ha portat a escriure assajos com Barcelona. Llibre dels passatges, “que vaig escriure perquè els meus fills, com a barcelonins, coneguessin la seva ciutat”; novel·les com Membrana, “possiblement, aquella de la qual em sento més orgullós”, i còmics com Samuel & Beckett (Salamandra), “amb el qual estic molt content, perquè és una altra manera d’explicar la vida del genial dramaturg i novel·lista”.
A més d’aquesta novel·la gràfica, que ja està entrant en les llistes de millors de l’any, Jorge acaba de veure publicat en un sol volum Las huellas (Galaxia Gutemberg), que recull l’ambiciosa tetralogia creada per les seves novel·les Los muertos, Los huérfanos, Los difuntos i Los turistas. En aquestes obres, l’autor s’interroga sobre aspectes transcendents, com la nostra relació amb la tecnologia, amb el poder, amb les emocions i amb els altres, composant una eloqüent radiografia de la societat a cavall entre aquest segle i l’anterior.
Un gran projecte cultural de vida
“Vaig estudiar Humanitats, després em vaig dedicar al periodisme i a l’ensenyament”, explica el parroquià, que després de la universitat va començar exercint de col·laborador per a la revista cultural Lateral i ensenyant a un institut. Dues disciplines que, amb l’escriptura, ha desenvolupat amb igual talent, i que formen part d’un gran projecte cultural de vida que suma les diverses tonalitats des d’aquell crit nocturn que el va despertar fa vint anys; ara continua sonant, i després d’ell no ha tornat artísticament a dormir.
Després de doctorar-se en literatura comparada, ha acabat dirigint el Màster en Creació Literària de la UPF
Ha arribat a ser “l’únic autor espanyol que ha col·laborat amb l’edició en castellà del New York Times i del Washington Post”, ha escrit per a capçaleres com Avui, ABC, La Vanguardia, National Geographic o Revista de Occidente. Com a docent, després de doctorar-se en literatura comparada, ha acabat dirigint el Màster en Creació Literària de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), juntament amb José María Micó.
“En tractar-se d’un àmbit tan vocacional, continua havent-hi un enorme entusiasme per part dels alumnes per aprendre, que és una cosa que soc conscient que és minoritària avui dia a la universitat”, observa. En aquest àmbit acadèmic és on va conèixer a la Marilena de Chiara, la seva dona i companya de vida, traductora, docent i periodista experta en la figura de Luigi Pirandello.
En paral·lel, l’autor també s’involucra en l’organització d’exposicions i cultiva el gènere del pòdcast. Després de les reeixides aventures amb Solaris i Ecos, ara espera que li renovin la segona temporada de Gemelos digitales, que, tal com es defineix, “explora la condició humana en el context dels metaversos, els clons virtuals i la intel·ligència artificial”.
Ciutat de llibreries i biblioteques
Orgullós que aquest projecte cultural de vida seu sigui “eminentment barceloní, perquè sense tot el que m’ha donat aquesta ciutat, possiblement seria una cosa molt diferent”, l’escriptor viu una relació idíl·lica amb una Barcelona que va deixar el 2003, “i a la qual vaig tornar al cap d’uns anys, sense saber molt bé si era el meu lloc, fins que amb el temps em vaig adonar que no hi havia indret millor per a mi”.
De la ciutat l’enamoren les llibreries, “totes, les grans i les de barri: Finestres, La Central, No Llegiu, Fahrenheit 45…” i les biblioteques. “Tenim unes biblioteques al·lucinants en aquesta ciutat, com la del Clot, que és on portem als nostres fills. De fet, el primer que fan els meus alumnes del màster que venen de fora és fer-se el carnet de biblioteques!”, exclama. I fa una pausa per xarrupar unes gotes del seu còctel, després de la qual afegeix, “si és que poden continuar venint, això sí”.
— A què et refereixes?
“Em refereixo als lloguers, que segueixen pujant. Això va contra els ciutadans i també contra el talent. Perquè em preocupa que algú no pugui permetre’s venir a Barcelona a estudiar per ser escriptor amb el meu màster, per exemple, o per a prosperar en qualsevol altra disciplina artística”, replica.
— El que no pot pujar, perquè és impossible, és l’exquisidesa de la nostra oferta gastronòmica, per si vols sopar alguna cosa després del Manhattan. Tenim de tot!
Jorge Carrión decanta el seu somriure. Ellington i orquestra arrenquen amb la fanfàrria de Blue pepper i el caràcter de la nit comença a dominar el carrer i el Bar.
— Per què no?
I demana donar un cop d’ull a les tapes, mentre avisa a la Marilena perquè vingui.
