Jorge Nunes: Ferotgement independent

“La meva mare sempre em deia ‘Vas néixer sent com ets’ i de molt jove vaig emprendre un camí que, encara que estava sense asfaltar, ja existia per mi. Jo només l’he seguit sense fer cas ni preocupar-me del que passava als costats, una mica com els rucs que són animals als quals tinc molta estima. Pa’lante, pa’lante!”, explica el Jorge Nunes recolzat a la barra del Bar, amb una cervesa a la mà, mentre fora fosqueja i el transistor esputa Ritmo y Blues, del seu adorat Bo Diddley amb la seva llegendària Mama, keep you big mouth shut.

“Sóc un senyor gran que, ara com ara, més o menys, he anat fent sempre el que he volgut. Fa més de 35 anys que em dedico a la música sense parar. El meu grup principal es diu Brioles i el vàrem  fundar el 1986 el meu germà Daniel i jo, i aquí seguim. La meva vida ha sigut tocar, tocar i tocar, viatjar, enregistrar. Alguna temporada ho he compaginat amb feina a bars nocturns, dos dels quals van ser meus… grans idees del segle XX –riu–. Fins ara haig d’haver enregistrat 20 discos, potser més”.

Fill del mític cineasta José Nunes, el Jorge és una de les figures més representatives del Rock & Roll clàssic engiponat en aquest país, si bé confessa que “mai m’he sentit còmode ni m’ha fet falta sentir-me part d’un grup, moviment, secta, església, cor o xat de veïns, i encara menys seguir directrius dels il·luminats del moment”.

Rocker vocacional i nou escriptor

–Recordes el moment en què tot va canviar per a decidir dedicar-te al Rock & Roll?

–La veritat és que no tinc, o no sóc conscient, d’haver tingut moments èpics en la meva vida, no com la Scarlett O´Hara o Sant Pau. Instants, dies i nits de glòria sí, però no em van fer veure la llum, no van canviar res ni em van fer prendre cap decisió important.

Simplement, en el cas d’aquest cinquantí barceloní, les coses es van limitar a seguir un curs que ha acabat en una vida de trepidants concerts, enregistraments de discos i, ara, un llibre recentment publicat per l’editorial 66Rpm: “es titula Las gafas de Bo Diddley, i no és un llibre sobre Bo Diddley, la veritat és que no sé molt bé com explicar de què va, així que el millor és comprar-lo, llegir-lo, i que després hi hagi divisió d’opinions: que uns mentin el meu pare i altres la meva mare”.

En el pla musical, té un disc parat des de 2020. “Es va enregistrar tot just abans del confinament i aquí està, esperant el seu moment, que serà tan dolent com qualsevol altre”. S’espera (i desitja) que aquest àlbum, que portarà per títol Jorge Nunes & sus Full Time Fools –i que el Jorge defineix amb la seva habitual sornegueria com “molt maco i harmoniós alhora”–, surti enguany. “Fer discos que existeixin, encara que gairebé ningú els compri, continua sent bonic”, postil·la.

Sumant aquests discos, aquest llibre, aquests centenars de directes, la seva trajectòria, tots els camins recorreguts i tots els que li queden al davant, l’artista s’enorgulleix “de la meva independència feroç: aquesta que m’ha portat a no estar mai quan i on calia estar, a no tractar amb qui calia tractar, a no conèixer a qui calia conèixer, cosa que ha fet que tot hagi resultat, i continuï resultant, més difícil. El millor és que això va començar perquè no coincidia ni em venia de gust. Després ja va ser per convenciment”.

Una ciutat que no necessita ser molt més gran

“Com George Orwell, jo tampoc entenc com els anarquistes no van derrocar la Sagrada Família quan en van tenir l’oportunitat durant la Guerra Civil”, explica, esgotant una segona cervesa, el somriure decantat i els petits ulls marrons ballant al compàs de mil ocurrències, aquest barceloní que opina que l’hotel Vela podria ser la representació de tot el que no li agrada de la ciutat, “comprimit en un edifici lleig, col·locat on no hauria d’estar”.

–Però com definiries la teva relació amb la ciutat?

–Suposo que bona. Fins ara ens hem aguantat bastant bé, encara que molts cops Barcelona no s’ha portat bé amb mi. És la meva ciutat de sempre, està plena de moderns, artistets, emprenedors súper dinàmics, venedors de fum, i altres ens semi-humans, però és l’únic lloc al qual gairebé tinc la sensació de pertànyer. No m’interessa massa res més gran.

I, sobre aquestes paraules s’alça un mur de records que amalgamen memòria sentimental i episodis pretèrits d’una urbs en els seus temps d’indomabilitat: “M’encanten episodis com el de la Bomba del Liceu, les històries de les barraques de Montjuïc o les correries de Durruti i García Oliver. El Bill Haley al Palau d’Esports desallotjat per la Guàrdia Civil. Les anècdotes del Jamboree que m’explicava el meu pare. El Buffalo Bill amb el seu circ i els indis ingressats al Clínic. Els bars sense portes que no tancaven mai. Els meus pares corrent, travessant la Gran Via de nit, menjant cacauets molt embarassats de bessones. Les primeres vegades que, embriagat en un parc, tota la ciutat es movia davant meu. Assajar en una tintoreria abandonada a la Vall d’Hebron molt abans de les Olimpíades. Les allaus per a colar-nos als concerts. El Xèrif de les Rambles…”.

I, abans que l’etcètera es prolongui ad infinitum, la guitarra d’en Link Wray irromp en l’ambient amb el seu himne, Comanche. I es fa un silenci reverencial.

Jorge Nunes fa posat de demanar una altra cervesa i repassa les tapes i racions amb la mirada.

–Voldràs menjar alguna cosa?

–Racions potser, tot i que l’edat m’està endolcint el paladar.

Passen pocs segons.

–Només el paladar–, puntualitza aleshores, sense perdre el somriure.