José María Sanz, Loquillo: El seu propi heroi

“Soc individual, tant a nivell artístic com social. Aquesta frase no és meva, però Rubén Darío, heroi del Modernisme, la va clavar”. José María Sanz, Loquillo, ha arribat a la barra del Bar, elegantment vestit amb una americana blau marí i una camisa amb el tab collar d’un blanc impecable.

Ha vingut al matí —“vaig deixar la nit amb la implantació de la prohibició de fumar i l’aparició dels mòbils amb càmera. Des de llavors, només freqüento clubs privats on es garanteix la privacitat”— i beu una Mahou acabada de tirar.

— Si has d’encendre la ràdio, que sigui Rock FM, si no et sap greu. Són col·legues.

Definit de mil i una maneres i, per confessió pròpia, tancat en el seu propi personatge fins que puja a un escenari on, per fi, pot ser ell mateix (i no a l’inrevés), per explicar-se a si mateix el parroquià ho té clar: “Soc una llegenda urbana”. Potser, cal remetre al personal a corroborar-ho (o no) llegint la recent Biografia oficial (Ediciones B) que sobre ell ha escrit Felipe Cabrerizo i que, en paraules de l’artista, explica gairebé tota la seva veritat.

“Una vegada, potser a la revista V.O. editada a principis dels 80 a Barcelona, o en algun fanzine als inicis de la meva carrera, se’m va ocórrer afirmar que jo era el meu propi heroi. L’escriptor Sabino Méndez em va dir en una ocasió que aquesta sentència va ser determinant per escriure els guions de les cançons que conformen avui dia la banda sonora de la ciutat de Barcelona i de la cultura popular espanyola”, afegeix.

Un camí sense transitar

S’ha dit que en aquest país gairebé no vam tenir anys 60 en clau pop, o que van ser atípics respecte als 60 que es van viure a Europa o els Estats Units. Aquí la cosa era diferent i, per això, la nostra dècada prodigiosa del pop va arribar amb els 80, ja sense dictadures pel mig. De nou, a Espanya les coses tornaven a passar amb anys de retard. És una teoria, és clar, i més per a un artista amb una banda sonora emocional que es nodreix d’himnes seixanters autòctons com ara Mi calle dels Lone Star, Soy así de Los Salvajes, El tren de la costa de Los Sírex o He perdido este juego de Los Cheyenes. Però pot ser que sigui una clau per explicar, per exemple, per què una figura com la de Johnny Hallyday va emergir a la França dels 60 i aquí no es va tenir a un personatge de les mateixes característiques fins a l’ascens a la fama musical del parroquià, un quart de segle després.

“Vaig triar un camí no transitat pels altres, ple de personatges al límit, perills i aventures. És el lloc a on sempre em dirigeixo i mai aconsegueixo arribar”, explica ell, abans de confessar que les decisions més importants de la seva vida les ha pres “a fingers, portes d’embarcament, sales VIP d’aeroports o sol a la meva suite”. Una evident boutade per a qui s’hagi endinsat en qualsevol dels seus tres llibres autobiogràfics, especialment el primer, Barcelona ciudad, on explica el seu jo adolescent desposseït de les cuirasses que han anat conformant el personatge.

 — Escolta’m, i en quines mogudes estàs ficat últimament?

“Mogudes? No em diguis que es torna a utilitzar aquest terme!”, riu. “Tenir una moguda, quan era adolescent, significava fer tripijocs amb drogues. I vaig deixar de vendre als pijos del Turó Parc fa uns 45 anys, més o menys”. Nota mental: potser, d’ara endavant, millor referir-se a “assumptes”. I respecte els que fan referència al parroquià, l’últim és el doble àlbum en directe amb Gabriel Sopeña, La vida es de los que arriesgan, enregistrat l’any 2020 i que tot just s’acaba de publicar.

Arribats a aquest punt, l’artista adverteix que no li explica la seva vida al primer que passa. “Si tu em preguntes, et manipularé sense contemplacions i acabaré per explicar-te el que em doni la gana”. 

I, bé, de fet, d’això van una mica les entrevistes. I ja no diguem les conversacions a peu de barra.

Empaquetar les arrels

“Barcelona va ser el meu primer amor, on tothom sempre torna, com tan bé explica el tango de Gardel”, explica el parroquià, oriünd del barri del Clot, que des de fa anys resideix a Donosti, si bé se sent “part i protagonista de la generació més brillant sorgida aquí després de la mort del dictador Francisco Franco, l’encarregada d’il·luminar la ciutat de Barcelona amb les Olimpíades del 92”.

I parla d’una generació “orgullosa del seu ADN barceloní. La que presumia de tenir com a símbol de la ciutat a un goril·la blanc. La que s’enorgulleix d’escriptors com Marsé, Rabinad, Candel, Fonollosa, Mendoza, González Ledesma, Montalbán, Terenci Moix o Gil de Biedma, per posar uns exemples, o de cineastes com Rovira Beleta i tot el rock i pop dels 60. La Barcelona que va créixer amb les subcultures sorgides després de l’explosió punk del 77 del passat segle”.

“Barcelona va ser el meu primer amor, on tothom sempre torna, com tan bé explica el tango de Gardel”

I aquí el parroquià arrufa les celles: “Aquest background oblidat o cancel·lat per un consistori ple d’ignorants que té com a únic objectiu esborrar el passat cosmopolita i mundà d’aquesta ciutat, referent de la cultura mundial”. Amb l’antic escut de la ciutat tatuat al seu braç juntament amb el seu grup sanguini, cita a Monserrat Roig: “Com bé va dir, les nostres arrels serveixen per empaquetar-les i portar-les amb nosaltres. I li vaig fer cas”.

I, mentre cita a l’enyorada escriptora i periodista barcelonina, casualitat de causalitats, sona a la ràdio Barcelona ciudad, l’himne que ell i Sabino Méndez li van dedicar a aquella ciutat de 1983 on “no existe un solo lugar – donde poderte colgar”.

Aleshores, José María Sanz, Loquillo, guarda silenci, decanta el somriure i afirma amb el cap, mentre remata la seva cervesa, potser pensant si prendre’s una altra i continuar gaudint del plaer de “manipular sense contemplacions” al personal, a peu de barra.