El repte més gran de tot crític, criticastre o melòman és traduir la sonoritat a l’art imperfecte dels mots. Xerrar sobre música és difícil perquè, ho recorda el filòsof Jankélévitch, aquesta tracta d’allò més inefable que hi ha al pensament i en l’expressió, d’allò que precisament no pot dir-se del tot, justament del que només s’explica tocant o cantant. L’ofici de l’esteta és especialment dur quan hom barrina sobre la veu humana i l’emoció que provoca el cant, i és així quan, a l’hora d’intentar descriure el so d’una corda vocal, ens veiem obligats a tirar de comparances de tres al quarto i descriure el timbre d’una soprano com a metàl·lic o adjectivar les profunditats d’un baix com a cavernoses. La tara és natural, car de petits coneixem la veu, generalment de la mare, fins i tot abans que la nostra closca descobreixi que pot comunicar-se a través del fonema, la paraula i la sintaxi.
Tota aquesta metafísica d’estar per casa ve a tomb perquè avui La Punyalada va d’una veu, la meva veu d’home, la veu del tenor que m’ha acompanyat durant tota la vida adulta i que el passat dia 5 va fer 75 anys. Ho haureu llegit als diaris i ja coneixeu la salmòdia: Josep Carreras és, sense cap mena de dubte, un dels cantants top de la segona meitat del segle XX, un artista únic a qui tant el Gran Teatre del Liceu i Barcelona sencera haurien d’honorar i agrair el seu exemple d’excel·lència, així com la seva tasca d’internacionalització de la ciutat i del país (quan escric aquest article, el coliseu de La Rambla encara no ha fet ni una sola piulada felicitant el cantant ni ha anunciat cap iniciativa per commemorar el pas del tenor per la institució; sense comentaris). Tot això és sabut per tothom, és profecia, i té molta més importància que l’horripilant estrella aquesta de la Sagrada Família.
La veu del tenor és un dels artificis més curiosos de la història musical. Per tal d’accedir a les notes naturals en la tessitura femenina, els tenors han de violentar tot el cos projectant el so a través del pit i de la màscara facial, una tasca que requereix la força d’un tità. És per aquest motiu, la virilitat del mateix so, que la majoria de melòmans han adorat les veus més robustes i musculars que tingueren l’acmé durant els anys 50, com ara Mario del Monaco o Franco Corelli, tenors que, durant l’apogeu de l’òpera com un espectacle de masses, tingueren com a successors els companys de Carreras en l’aventura dels tres tenors; Pavarotti, el d’agut argentí, i Domingo, qui segurament passarà a la història de la música com el millor tenor de tot el segle XX, justament per la seva portentosa ubiqüitat i l’esperit voraç ordit en els centenars de papers que ha interpretat amb tanta solidesa.
Josep Carreras s’allunya d’aquest prototipus de cantant perfecte i atlètic, i és per això que és el meu tenor. A servidora sempre li han plagut les veus que s’ajusten a les persones humanes i també als personatges del món de l’òpera, amb els seus defectes i concavitats. A casa, pel que fa a senyors que canten, sempre hem estat de Fritz Wunderlich amb Mozart, Wolfgang Windgassen amb Wagner i, evidentment, Carreras en el repertori italià. En Josep és un cantant d’esforç, que sempre palesa l’energia que li està demanant la música, i és per això, el seu caràcter humà i fal·lible, que pot atansar-se al patiment de Don José o de Don Carlos amb tanta veracitat. Carreras no ha estat un gran actor; ben al contrari, a escena sempre ha tingut tendència a caminar com un ànec i a fer mirada de murri despistat. Però és això, precisament, el que fa que s’acosti radicalment a l’artifici teatral de l’òpera.
La música escenificada és un truc de màgia quasi surrealista. Des de la seva invenció, per obra i gràcia d’uns savis de la Camerata de can Bardi a finals del XVI (a imitació de l’art grec, consideraven que el teatre es projectava impostant a veu i fent cantar el text), l’òpera és l’intent de fusionar totes les arts en un sol espai. Això, més enllà de la voluntat megalòmana de crear una Gesamtkunstwerk (amb l’afany egotista que sempre professà Wagner), a mi sempre m’ha atret per la seva imperfecció. L’artifici de l’òpera, en aquest sentit, d’antuvi m’ha semblat una metàfora perfecta del teatre de l’ànima, d’allò més risible que té la pretensió totalitzadora dels homes i les dones quan produeixen art. És per això que, com us deia, m’han atret les veus que s’han hagut de tramar semitò a semitò, el cant despullat dels artistes que, a través de la gola, mostren també el límit de l’esforç.
En Josep és un cantant d’esforç, que sempre palesa l’energia que li està demanant la música, i és per això, el seu caràcter humà i fal·lible, que pot atansar-se al patiment de Don José o de Don Carlos amb tanta veracitat
Per això m’entusiasma encara avui escoltar cada dia la veu de Josep Carreras. Ja sé que els meus companys crítics us en recomanaran el seu Cavaradossi o la inigualada versió que feia del Chénier. Però jo us proposo viatjar als racons de l’art operístic, lluny de les àries i dels grans xumba-xumba. Correu a Spotify i escolteu el Roméo et Juliette de la temporada 82-3 al Liceu (sí, amb Patricia Wise i Kurt Rydl). Minuts després de l’ària “O nuit divine!”, Romeu s’acomiada de Julieta. Aquest és un fragment que passa sovint com una simple coda a l’airoso, però és un dels compassos del repertori que més adoro. Gounod acompanya la veu del tenor com si cantés una barcarola amb què l’adolescent enamorat pretén adormir l’estimada. La majoria de tenors s’ho esmorzen maldestrament, pensant en com afrontaran la resta de l’òpera, i en la majoria de gravacions la cosa passa sense pena ni glòria.
Però aquí estem parlant de Carreras, my friends el tenor de Karajan i Bernstein. Només com el cabronàs canta “Va! repose en paix” ja n’hi hauria prou per posar-se de genolls. Escolteu-lo a cada frase; Josep les diu com si hagués nascut a la mateixa Place Saint-André-des-Arcs. Escolteu el nostre tenor cantant a Julieta com si la besés (“Qu’un sourire d’enfant sur ta bouche vermeille”), omplint d’ones el teatre encara que canti mezzopiano, després escolteu com apiana la frase mentre diu “Doucement vienne se poser!”; finalment, com si acabés d’enllestir una pregària angelical, li diu a Julieta que l’estima, recolzant perfectament la veu a les erres, (“Et murmurant encor! Je t’aime! à ton oreille, ¡Que la brise des nuits te porte ce baiser!”), allargant aquest últim desig del bes amb un filat de veu com per cagar-s’hi. Escolteu aquests tres minuts de música, us ho prego: quin tros de cantant!
Avui La Punyalada celebra que aquesta veu, la meva veu, hagi fet 75 anys i també, el passat del temps hi obliga, que hagi decidit que d’aquí a poc temps penjarà les cordes vocals a Barcelona amb un recital a l’Arc de Triomf. Valdria la pena que la tribu canviés l’espantosa consuetud que té de celebrar les seves glòries quan ja descansen sota terra, i l’Ajuntament hauria de regalar un carrer, un monument i si fa falta una avinguda a qui ha fet més que qualsevol administració i conselleria per dur l’art del país arreu del planeta. Ja que hi som, fem-ho bé per una vegada i celebrem nostra veu, que és també la veu més humana. Per molts anys, mestre. I moltes gràcies per tot.
