Josep Martorell (BSC): “Avui en dia ningú fa ciència de frontera sense grans ordinadors i la IA”

Fa deu anys pocs empresaris s’haurien assegut a escoltar què fa un superordinador. Es veia com una cosa massa llunyana en el dia a dia de les companyies, potser massa complicada. Les coses han canviat i així s’evidencia amb la cada vegada més gran presència del Barcelona Supercomputing Center – Centre Nacional de Supercomputació (BSC-CNS) en el debat públic, ja no només per parlar dels molts càlculs complexos que és capaç de realitzar, sinó també de les seves aplicacions en qüestions que preocupen a tots com la salut o el canvi climàtic. Fins i tot s’ha convertit en un motiu d’orgull de la ciutat com a infraestructura científica que la posiciona en el panorama mundial.

No sorprèn, llavors, que el director associat del BSC, Josep Maria Martorell, hagi estat el primer convidat d’un nou cicle de trobades organitzades per la Cambra de Comerç de Barcelona, patrocinades per Indra i amb The New Barcelona Post com a mitjà col·laborador. Res del típic menjar entre corbates. És primera hora del matí i toca un esmorzar de forquilla, començant amb embotit i molt pa, truita de fesols i botifarra en l’entreacte i carquinyolis per rematar. Dos quarts de nou del matí no és una hora en la qual ningú imaginaria que es posaria a pensar en petaflops, però Martorell, llicenciat en Ciències Físiques per la UB i doctor en Ciències de la Computació per la Ramon Llull, no desaprofita cap ocasió per intentar fer més accessible una teoria que moltes vegades sona a ciència-ficció.

Per entendre per què la cosa ara va de supercomputació, però també de la popular intel·ligència artificial (IA), cal entendre una primera idea: “Són dues cares d’una mateixa moneda”. I tirar cap enrere. Al principi, la ciència era essencialment experimental. “El món era un laboratori, les coses cauen, els planetes giren, les estrelles fan llum i el foc crema. Sobre aquesta experimentació, l’espècie humana crea teories i idees, fins i tot religions”, explica Martorell. A partir del segle XVII, apareix la ciència teòrica gràcies a noms com Newton o Kepler, que comencen a buscar models per explicar per què les coses passen a la natura. És a dir, es passa a tenir teories que expliquen el món i laboratoris per provar-les. “Aquest diàleg entre teoria i experimentació ha portat a l’espècie humana on som. Tot s’explica amb això”, recalca.

Entre mitjans i finals del segle XX, aquest model també queda superat perquè les matemàtiques i les ciències evolucionen tant que s’esgoten els mètodes per trobar solucions a les equacions que plantegen. Així que es comencen a resoldre numèricament amb ordinadors. És el moment de la ciència computacional. La ciència fa un altre salt, però no és l’últim. Fa uns deu anys, topa amb aquelles disciplines com la medicina que no se sustenten en fórmules sinó en dades, moltes dades, i aquí la IA truca a la porta per processar-les totes, trobar patrons de comportament i fer nous descobriments. Un altre apunt important: la IA no és nova, es va inventar a finals dels 50, fa dècades que s’està entrenant, però ara han coincidit en el temps els tres elements que necessitava per explotar (moltes dades, gràcies als mòbils i les xarxes de comunicació, una millor computació i algoritmes més eficients).

“Avui en dia ningú al món fa ciència de frontera sense la utilització de grans ordinadors i de la intel·ligència artificial. Si no els tens, et quedes enrere”, subratlla Martorell. Això en anglès és who doesn’t compute, doesn’t compete (qui no calcula, no competeix). La prova del cotó passa per anar a buscar l’article acadèmic de qualsevol descobriment recent. Sempre apareixeran paraules com ara simulació numèrica, IA, computació d’alt rendiment o anàlisi de dades. És aquí on entren en joc equipaments com el BSC, però la cosa no es queda aquí. Perquè la indústria ja està provant aquestes noves eines per replantejar el seu negoci i obrir nous mercats, la qual cosa permet ser més competitius. En aquest context, s’impulsen iniciatives com les fàbriques d’IA que acollirà el superordinador barceloní per estendre el seu ús entre les empreses, on treballarà amb la Cambra de Barcelona: “D’aquí a un any, qualsevol companyia europea, però en particular les que tenim a prop, que vulgui fer R+D tindrà accés a una màquina espectacular, per un cost de gairebé zero, acompanyada per serveis de formació i acompanyament. Permetrà posar-les en un estadi de competició molt important respecte als seus col·legues”.

Tot això fa inevitable que els governs es posin a veure què està passant aquí i entri en joc la geopolítica, com tan clar ha quedat aquesta setmana amb la irrupció de la IA xinesa de DeepSeek i el trasbals que ha provocat en l’economia estatunidenca. I Europa al mig. Haurà perdut el tren en moltes batalles, però en alguna cosa ha sabut posar-se d’acord amb la iniciativa EuroHPC, compartint el pressupost dels 27 per adquirir superordinadors que poguessin mirar de tu a tu els seus homòlegs d’altres països més avançats. Un d’ells, a Barcelona, amb la seva última versió estrenada a finals del 2023, el MareNostrum 5, i ja preparant la següent, el MareNostrum 6, de cara al 2029. “És un èxit europeu claríssim”, defensa el seu director associat, en el càrrec des del 2016; anteriorment, va ser director general de Recerca a la Generalitat.

Hi ha més batalles per lliurar, com la de la computació quàntica, on no és massa tard i hi ha partit, més amb l’anunci de fa uns dies que el BSC comptarà amb un nou superordinador quàntic, construït per dues startups catalanes, Qilimanjaro Quantum Tech i Do it Now. Sense oblidar el paper que juga en aquest camp l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO) de Castelldefels.

“No som fills de l’atzar, som fills d’un senyor que es diu Mateo Valero, que des dels 80 estava a la Politècnica muntant ordinadors, però també d’Andreu Mas-Colell, qui en els anys 2000 aconsegueix convèncer el president Pujol per fer una política determinada perquè en aquest país hi hagi una recerca de primera lliga mundial. I darrere venen 20 anys de governs de diferents colors que ho mantenen. Gràcies a això la ciutat pot jugar un paper fonamental en aquest camp”, assenyala Martorell. La següent partida: disposar de tecnologia local dins d’aquests aparells, on, ara, com a molt, els europeus fabriquen gairebé només els caragols. Perquè sigui possible, els pressupostos seran molt alts. “No estem malament a Europa, tot i que queda camí que recórrer”, remarca, sense menysprear un món més polaritzat i armat, amb les dades com a nova eina de riquesa i defensa.