“Si fem bé les coses, es poden evitar el 30% dels tumors”

El doctor Josep Tabernero és una d’aquelles persones que tothom escolta quan parla. Perquè sap el que diu, per dur que sigui, perquè coneix profundament una malaltia que toca de prop a molts. És el cap del Servei d’Oncologia Mèdica de l’Hospital Vall d’Hebron, director del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO) i responsable de la Unitat de Recerca de Teràpia Molecular del Càncer a Vall d’Hebron, pionera a tot Espanya en el desenvolupament d’assajos clínics. Recentment, s’ha implicat en el futur CaixaResearch Institute com a director del comitè científic que l’està tirant endavant.

Nascut a Barcelona el 1963, es va llicenciar i doctorar en Medicina i Cirurgia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). La residència la va fer a Vall d’Hebron, on va coincidir amb el doctor Josep Baselga, qui anys després va ser el seu cap i company. Ha dedicat tota la seva carrera al càncer i s’ha convertit en un dels principals oncòlegs del món, tot i que va arribar a valorar especialitzar-se en neurocirurgia. Format també a Esade i Iese, Tabernero aprofita qualsevol pregunta per recordar que el càncer es pot prevenir, que ens podríem estalviar moltes morts, sense deixar de posar el focus en tota la recerca que queda per fer i els recursos que s’hi han de destinar.

— Com definiria el càncer?

— El càncer és un creixement desproporcionat de cèl·lules que es tornen anòmales, acompanyat per una sèrie d’alteracions que fa el nostre organisme per ajudar-les. No són només cèl·lules malignes: els tumors, quan augmenten més de dos mil·límetres de diàmetre, necessiten vasos sanguinis per alimentar-se. El nostre organisme és tan burro que els hi dona vasos sanguinis, que no són cèl·lules canceroses. Però també les cèl·lules malignes fan que es produeixi una inflamació i, això, afavoreix que puguin progressar i anar cap a altres llocs. A més, les cèl·lules malignes creen substàncies per enganyar el sistema immune i que no l’ataqui. Per això, el càncer és també totes les barbaritats que fa el nostre organisme per ajudar-lo a créixer.

— Com pot ser tan intel·ligent?

— Totes les cèl·lules eucariotes, on també trobem els bacteris, són intel·ligents. Per què són tan intel·ligents per créixer, però no tant per parar i no acabar destruint un organisme i morir-se? Si fossin extremadament intel·ligents arribarien a un equilibri. Si al final acaben matant el malalt, totes les cèl·lules canceroses moren també. Les cèl·lules del càncer no deixen de ser cèl·lules normals on han aparegut una sèrie d’errors genètics que fan que comencin a créixer. Però són com la resta de cèl·lules, estan preparades per viure i autoperpetuar-se, però d’una manera desorganitzada i sense cap control ni fre.

— Què podem fer?

— La prevenció de la malaltia és extremadament important. El 30% dels tumors es poden evitar si fem les coses ben fetes. Primer, eliminar el tabac, és el factor més important que provoca càncer. Però, si ajuntes tot el que està lligat amb l’alimentació i els hàbits de vida, l’efecte és més gran que el del tabac sol. Això vol dir excés de consum de greixos, de carn vermella o d’ultraprocessats, poc consum de fibra, obesitat i falta d’exercici. Quan tot això ho poses junt, l’efecte és més gran que el del tabac. Després, hi ha la contaminació. Ens agradi o no, els motors s’han de treure de les ciutats. Però no només els cotxes i els camions, també les calderes de gasoil i de gas. D’aquí 10 o 15 anys estaran prohibides.

— Si ja se sap, per què no es fa?

— Per poder evitar aquests tumors, has de tenir molt clar per què passen. Si no, no ho pots regular. No podem prohibir el menjar ultraprocessat, tot i que sabem que, si en menges molt, tens més càncer. Però no sabem el perquè. Ho sospitem, sí, però s’ha de verificar. Ho hem de fer perquè, per acabar regulant i prohibint, has de tenir-ho molt clar. Si no, els lobbies hi van en contra. Més en aquest país, que és un gran exportador de menjar. Però també el mercat. Les botigues tenen menjar ultraprocessat perquè, si no, perden clientela. Al final, la culpa és de l’individu. Què es pot fer? Es pot educar millor i donar més informació, però la gent ha de prendre més decisions.

— Entesos. 

— La pregunta que no em fas, però que a vegades em fan és: El càncer desapareixerà? La resposta és que no, perquè la malaltia està lligada, majoritàriament, a fer-se grans. És veritat que, cada vegada, detectem més càncers, també ho fem en èpoques més precoces, per sota dels 50 anys. Però majoritàriament el càncer està vinculat a l’envelliment. Quan vaig començar a treballar, es curaven el 35% dels malalts, ara estem en el 65% en les dones i el 56% en els homes. De cara al 2030, arribarem al 70% de supervivència i l’any 2040, més. Si, a banda, evitem els tumors que es poden evitar, encara millor. Cada cop, les xifres són més bones, però desaparèixer del tot, no desapareixerà. Si moríssim amb 40 anys, no hi hauria càncer. Quan més envellim, més possibilitats tenim que les cèl·lules del nostre organisme degenerin. Si a damunt li posem benzina, fumant, bevent i menjant malament, tot això encara ho produeix més.

“Com més parles del càncer, més fas, més conscients som que podem tenir-lo, més precoçment es diagnostica i més possibilitats hi ha de curar-se”

— Encara li tenim por a la paraula càncer?

— Li teníem por, però avui en dia es parla obertament. Es fan carreres solidàries i s’organitza la Marató. Als anys 60, quan es parlava de càncer, tothom mirava al sostre.

— Què ens ha fet canviar?

— Moltes coses. Primer, el pronòstic ha millorat molt, amb casos com el càncer de mama amb una supervivència per damunt del 90%. Segon, ens hem adonat que, miris com ho miris, 1 de cada 2 homes i 1 de cada 3 dones, al llarg de la seva vida, tindrà càncer. Per tant, és un problema per parlar-ne obertament i, si és una malaltia que ha avançat molt amb el coneixement, la recerca, el diagnòstic i el tractament, val la pena parlar-ne. Com més parles, més fas, més conscients som que podem tenir-lo, més precoçment es diagnostica i més possibilitats hi ha de curar-se.

— Com es posiciona Barcelona a nivell sanitari?

— La ciutat sempre està ben posicionada. Són molts factors que hi han contribuït. En primer lloc, hi ha una bona acadèmia de medicina. Les escoles de medicina són bones, en comparació amb la resta de l’Estat. Després, en l’àmbit de la recerca, sempre hi han hagut instituts de recerca lligats als hospitals. Existeix un magma de centres, entre els quals hi ha molta col·laboració, que ha fet que Barcelona estigui en una situació privilegiada. També hi ha les beques de finançament ERC de la Comissió Europea o el programa ICREA, impulsat pel conseller Andreu Mas-Colell. Per acabar, tenim una xarxa assistencial molt bona, amb connexió a tot el territori, que fa que estigui garantida l’equitat geogràfica amb tecnologies punteres pel diagnòstic i el tractament de les malalties. No hi ha un missatge únic. Són moltes coses que han coincidit i que han afavorit que hi hagi molta recerca, especialment en l’àrea biomèdica. Clar, també hi ha l’atractiu de Barcelona com a ciutat per poder-hi viure, amb bon clima, bons hàbits de vida, no només la dieta… cosa que fa que hi hagi investigadors de tot el món que vulguin venir.

“Fer recerca ens estalvia malalties. Per a aquelles que no es poden evitar, investigar permet tenir millors diagnòstics i tractar-les millor”

— Què li falta a l’ecosistema científic de la capital catalana? 

— Estabilitat política i administrativa. Per desenvolupar plans de recerca i atreure socis, cal estabilitat estratègica i dir: “Hi apostem perquè, a banda de ser un motor de coneixement i de salut, és un motor econòmic”. Per això, necessites plans continuats i no distreure’s, perquè hi ha molta competència a tot el món. L’altra cosa que cal és més finançament, tant públic com privat. Ha augmentat molt, però encara no estem en la situació d’altres països capdavanters. La recerca és cara, però també pot estalviar molts diners. Si tens gent malalta, primer, gaudeixen menys de la vida, però, des del punt de vista cost-eficiència, estar malalt és un consum extremadament desmesurat de recursos, encara més en algunes malalties. Fer recerca, especialment en el camp de la prevenció, ens estalvia malalties. Per a aquelles malalties que no es poden evitar, investigar permet tenir millors diagnòstics i fer-ho més precoçment, i, una vegada detectades, tractar-les millor, augmentar la supervivència, fer-les cròniques. Hi ha molts angles per demostrar que invertir en investigació ens donarà un salut millor.

— Durant tota la seva carrera, com creu que ha canviat el sector?

— Hi ha molta més col·laboració entre centres. No tothom ha de tornar a fer el mateix, sinó que és molt més ràpid col·laborar, també compartir infraestructures, que són cares. Abans, tothom tenia el seu laboratori de proteòmica i es va decidir que el passessin a tenir dos centres i que tots ho féssim allà. És una bona decisió per ser més eficients. A més, s’ha produït un boom de coneixement. Quan vaig començar, no hi havia encara els programes del genoma humà i això ha significat un canvi revolucionari per al coneixement de la malaltia, per entendre bé les seves particularitats i els diferents tipus. Des que vaig començar fins ara, en només 35 anys, la supervivència s’ha duplicat. Això no ha passat en cap altra àrea de la medicina en tan poc temps.