Juan Carlos Fernández: La pulsió d’explicar històries

Té molt d’hereu d’aquella tradició oral de seure al voltant de la foguera i explicar històries amb trames que enganxen i avancen i es filen amb senzillesa i eficàcia, sense lloc per a excessius artificis o, menys encara, incòmodes digressions. Les seves històries beuen d’això i del còmic i del cinema de gènere i, molt especialment, de tota aquella generació d’autors que van escriure les pàgines daurades de la nostra literatura popular. 

I ara Juan Carlos Fernández somriu orgullós a peu de barra en pensar en el seu novíssim llibre, Locos peligrosos, publicat per l’editorial Matraca, “que també està traient coses molt interessants d’enyorats mestres com Joseph Berna, Adolfo Quibus o Curtis Garland, al costat de grans talents del pulp actual com Álex M. Saponi, Gabriel Diaz Barragan o Julián Sánchez Caramazana”. Aquest últim, gran amic i, en certa manera, una mena de mentor del parroquià.

Matiner, “després de massa temps treballant a una fàbrica de sis del matí a dues de la tarda”, en Juan Carlos degusta plàcidament una cervesa matutina al ritme del Dream in colour de Peter Franks Group, mentre troba a faltar una època “en la qual els escriptors podien dedicar-se plenament a allò que els agradava i no dependre d’altres feines de merda. Tant de bo es pogués viure d’això, com llavors”.

Pertinaç lector de novel·la i còmic, i omnívor devorador de pel·lícules i sèries, treu temps lliure d’on pot “per anar escrivint allò que se’m passa pel cap, des de relats curts fins a novel·les. I, encara que intento escriure de tot, el que més em tira és la ciència-ficció i el terror amb unes certes dosis d’intriga”. 

Juntament amb Sánchez Caramazana —que li ha arribat a publicar els llibres Relaciones fatales, Pesadillas en serie B i ¿Quién dijo miedo?— procura apuntar-se a tots els esdeveniments possibles relacionats amb la cultura pulp i la sèrie B, com ara el festival Àrea Pulp i els seus derivats, que el van ajudar a transcendir la que defineix com una certa sensació d’ancoratge. “Com diu el Julián, que em va arribar a portar a signar a la Fira del Llibre de Madrid: si no et veuen, no existeixes. Per això, també intento estar a les xarxes socials, encara que de vegades m’acaba costant desconnectari”.

Els fruits de l’aprenentatge

El 1996, un jove Juan Carlos es va apuntar a un curs de guió de còmic amb Alfredo Pons. Allò va ser un punt d’inflexió en la seva trajectòria vital, “perquè va ser ell qui em va ensenyar les claus per narrar”. Anys després, donat aquell primer pas importantíssim per anar polint aquesta pulsió innata seva d’explicar històries, va arribar el debut literari, La chica de Venus. “Vaig treure aquella primera novel·la amb una editorial d’aquestes d’auto-publicació. Em va enxampar en un mal moment i em van fer un nyap, però això em va ajudar a conèixer altres escriptors, almenys a nivell local”. Qui va dir que l’aprenentatge no seria difícil?

El de Juan Carlos Fernández és un dels noms més consolidats del panorama literari pulp de la ciutat 

La seva següent obra, la novel·la de ciència-ficció Después del fin, “continua sent, sense desmerèixer els meus altres llibres, la que més satisfaccions em dona”. L’escriptor confessa que, a aquella obra apocalíptica on res és el que sembla i ràfegues d’humor negre van bufant sense misericòrdia sobre el relat, “vaig ficar-hi molta mala llet que tenia acumulada. La cosa va quedar rodona amb la portada genial que va fer el dibuixant Santipérez”.

—I ara, amb sis llibres ja en circulació, en quin punt diries que estàs?

El parroquià somriu amb timidesa. “Estic molt content —replica—, perquè a aquestes obres cal sumar-hi les estupendes antologies que acaben de publicar Iván Guevara i Tony Jim, Pandorum i 10 del 20 en les quals col·laboro”.

El difícil aprenentatge va donant els seus fruits i el millor de tot és que li queda corda per a estona, perquè adverteix que ara mateix té “alguna cosa pendent de publicar, alguna altra de repassar i més coses per escriure”. Temps al temps, doncs, i sempre que n’hi hagi.

Memorable gatzara preolímpica

Nascut a Barcelona el 1971, “crec que a la Vall d’Hebrón”, la vida del parroquià es concentra sobretot a la ciutat: “El gruix de les activitats en les quals participo acostuma a tenir lloc aquí”. En aquest sentit, el seu és un dels noms més consolidats del panorama literari pulp d’aquesta ciutat que continua estimant “encara que en aquests últims anys em sembla que ha derivat en un parc temàtic d’ella mateixa, de tant que l’han enfocat cap al turisme”. 

Els records associats als racons urbans són molts, però es decanta per un en particular. “Tinc molt afecte a un dia de 1992, quan les Olimpíades estaven a punt d’acabar, en què em vaig pegar una bona borratxera amb uns amics, i aquella gatzara salvatge va acabar inspirant un guió de còmic. Dubto que mai vegi la llum, però també va donar lloc a un relat curt que més endavant vaig reconvertir en capítol d’un dels meus llibres”.

—Caram! Quin? 

—Fins aquí puc explicar— replica misteriós l’escriptor que, tot seguit, demana una altra cervesa.

—Escolta’m, no t’aniràs a empillocar aquí buscant inspiració, oi?

I Juan Carlos Fernández esclata en una riallada, abans de donar resposta a la broma:

—No, no, que aquesta me la poses amb una ració de braves— anticipant l’ampli recorregut que li queda a una bona xerrada a peu de barra com aquesta.