El 8 de gener de 1933 va néixer a Barcelona Juan Faneca. La mort de la seva mare després del part va precipitar que el seu pare, taxista, l’oferís en adopció a un desventurat matrimoni, als qui va recollir acabats de sortir de l’hospital després de la pèrdua del seu fill nonat. El petit Juan, va passar llavors a cognomenar-se Marsé, i així va començar la història de qui es convertiria en l’escriptor de la ciutat real i de la imaginària, el narrador de Barcelona.
Va passar la seva infància al barri del Guinardó, a l’època de la postguerra, i el va convertir en el teló de fons de moltes de les seves novel·les, al costat dels barris fronterers del Carmel o Gràcia. Va alimentar la seva imaginació també amb la passió pel cinema americà i, encara que va començar sent joier, va acabar per adonar-se que la seva veritable vocació era la d’escriure.
En la seva literatura trobem la Barcelona que per les Olimpíades del 92 va ser maquillada; la dels enfrontaments entre treballadors i burgesos universitaris i la infància perduda; la de la diferència de classes. Va aconseguir unir dos mons que només podien conviure en les seves històries de ficció, en un realisme tan social com crític, teixint personatges inoblidables, recognoscibles i pròxims, i deixant testimoni del gran inventor de caràcters que va ser.
Fa un any, l’escriptor va marxar per sempre, en el mateix barri que el va veure néixer, i va deixar després de si l’estela llegendària de ser el narrador més influent de la generació dels 50, la dels nens de la guerra, corrent a la qual va pertànyer al costat dels seus amics Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral, José María Castellet, Gabriel Ferrater, José Agustín Goytisolo i Manuel Vázquez Montalbán, amb qui s’ajuntaven en la famosa tertúlia del bar Cristal de Barcelona.
Malgrat el seu amor pel cinema, no es va arribar a sentir còmode amb cap de les adaptacions cinematogràfiques que es van fer dels seus llibres, com tampoc de la pel·lícula homenatge sobre el seu gran amic Gil de Biedma —eren coneguts com els inseparables per la seva amistat—, El cònsol de Sodoma, a la qual va arribar a titllar de poc menys que infame i una ofensa a la memòria del poeta. Pel que, després de la seva desaparició, retre comptes a la seva obra i a l’home que va ser, no només era necessari, sinó que havia de prendre un to íntim, ple de veritat i els tocs de meravella que trobem en els seus llibres.
Va aconseguir unir dos mons que només podien conviure en les seves històries de ficció, en un realisme tan social com crític
A mitjans de juliol es va poder celebrar per fi el merescut homenatge que la pandèmia va silenciar després de la seva mort i a la biblioteca del Carmel que porta el seu nom es van reunir entre família, amics i admiradors, alguns dels seus personatges més emblemàtics com el Pijoaparte o la cosina Montse amb la seva oculta història. “Tenia una tremenda oïda que li permetia escriure en un llenguatge molt cuidat i astutament incorrecte. Escrivia en castellà barceloní”, va dir Eduardo Mendoza a propòsit de la seva manera d’escriure.
Coincidint amb el memorial, s’ha inaugurat en la mateixa biblioteca, que està especialitzada en novel·la barcelonina contemporània i compta amb un exhaustiu fons de novel·la i narrativa de la ciutat des de principis del segle XX fins a l’actualitat, una exposició sobre la vida de l’autor, organitzada per Biblioteques de Barcelona amb la col·laboració del Cercle de Cultura Sinatrahem. La mostra combina fotografies de l’arxiu familiar de l’escriptor al costat de textos del seu biògraf Josep Maria Cuenca, a més de fixar-se en la relació de Marsé amb el Carmel.
Diuen que defugia de les entrevistes, però era un gran conversador. Com en la seva literatura, desconfiava en obert de la nostàlgia i no es va vampiritzar amb el passat. També conten que li posaven nerviós els afalacs, encara que li agradaven els premis però només per la família. I com diu la seva filla Berta, també escriptora —i molt bona, per cert— “li agradava llegir-los, més que escoltar-los”. Dels diversos que va rebre en vida, cal destacar que l’any 2008 se li va atorgar el Premi Cervantes de les Lletres Espanyoles.
Com en la seva literatura, desconfiava en obert de la nostàlgia i no es va vampiritzar amb el passat
El nen que va jugar a la muntanya del Carmel, que va somiar amb les pel·lícules de l’oest, i que va viure els anys convulsos de la postguerra barcelonina, va aconseguir passar de ser un obrer escriptor a ser el gran retratista de l’ànima de la ciutat en què va néixer. Va tenir una gran capacitat d’observació i fabulació, i un talent innat per narrar històries des dels aventis amb els quals s’entretenia de petit fins a les 17 obres que ens ha llegat. I de la mateixa manera, la història de la seva adopció va ser una bella rondalla que explicar.
Va marxar fa un any, però ens va deixar Viaje al sur (2020), un text que el mateix Marsé va lliurar el 1963 i que s’havia donat per perdut, i que Lumen ha editat de manera pòstuma. I en aquest 2021 s’ha publicat Notas para unas memorias que nunca escribiré, el llibre de les seves no-memòries que va deixar lliurat per publicar poc abans de la seva mort.
Va marxar fa un any, però ens va deixar Viaje al sur (2020), un text que el mateix Marsé va lliurar el 1963 i que s’havia donat per perdut
“En un món tan inflamat de vanitat com el literari, Marsé va ser sempre sever, humil i extraordinàriament exigent amb si mateix i amb els altres” comentava Andreu Jaume, la persona darrere de l’edició de Viaje al sur i amb qui l’escriptor va compartir moltes estones en els seus últims mesos.
Com les que va compartir amb la Berta, la seva filla, sent a l’hospital. Ella va llegir un fragment d’un text que va trobar al cap de pocs dies de la mort del seu pare, en una llibreta que Marsé solia portar damunt. I diu així: “Si has estimat, si t’han estimat, sabràs en la vellesa que aquest va ser el veritable i poderós llaç que et va lligar a la vida, l’únic que mereix ser recordat”.
