Penso i escric que les grans ciutats (Barcelona encara n’és una) són una font generadora d’icones. Entenc que la frase és tòpica i que la marca d’una civilitat sovint comporta la sobreexplotació de tòtems arquitectònics o la banalització de la història per obra i gràcia del turisme megalòman. Tot això és cert i recontraclar, però la commonplace s’aguanta; molt de tant en tant, hi ha objectes singulars que resumeixen la vivor i la policromia de les urbs. Quan aquestes icones són de carn, la cosa resulta encara més excepcional perquè, diguin el que diguin els patrimonialistes i els cursis en general, els homes sempre guanyem les pedres en termes de complexitat. Tota aquesta metafísica de tres al quarto ve a tomb a l’hora de plorar la mort de Juan Bayén, el “Juanito” del bar Pintoxo, i, eixugades les llàgrimes, per celebrar la seva entrada al Panteó de les glòries de Barcelona.
Abans de glosar l’estàtua, parlem del temple. Un cop mort per voluntat pròpia en Ramón Cabau (figura que la història posarà algun dia a l’alçada de catalans universals com Dalí, Casals o Adrià), en Juanito va ésser el rostre més visible d’un dels mercats més importants del món. Així ho fou durant moltes dècades La Boqueria, zona zero de la gastronomia barcelonina i musa inigualada de la majoria dels nostres millors xefs, això abans que la deixadesa de les diferents administracions que han fet niu a l’Ajuntament permetessin que l’estimadíssim mercat acabés convertit en un insofrible bulevard per guiris curull de peixateries amb un gènere més que discutible. Juanito era l’encarnació ideal d’un mercat que va ser extraordinari perquè esdevingué la font primera d’alguns dels millors restauradors del planeta terra.
Hi ha una forma catalana de seure a taula i de gaudir la manduca amb un somriure ben joliu però amb una mesura de gestos ben discreta. Aquest just mitjà feia presència a la barra del Pinotxo, un indret per anar a jalar de la forma més assenyada possible; a saber, en la més estricta solitud. Les icones poden ser tan globals com es vulgui, però el meu Pinotxo és el dels esmorzars de ressaca a base d’un capipota amb samfaina celestial o dels calamarsets amb el gust plaent de la culpa a l’arrebossat. Tu ja podies estar ben cardat o ser víctima d’una agudíssima migranya, que en Juanito sempre somreia com un Zaratustra amb corbatí i el seu cafè guardava tothora la mesura exacta. Davant la dificultat d’explicar què significa la barcelonitat a un estranger, si hagués de triar entre l’alegria d’en Juanito o els trencadissos nauseabunds de Gaudí, sempre acabaria per escollir el Pinotxo.
Davant la dificultat d’explicar què significa la barcelonitat a un estranger, si hagués de triar entre l’alegria d’en Juanito o els trencadissos nauseabunds de Gaudí, sempre acabaria per escollir el Pinotxo
Soc enemic de la nostàlgia i de la glorificació del passat, però em contradic tot afirmant que la mort de Juan Bayén ens escapça un bon tros dels nostres orígens i la identitat barcelonina. La ciutat no s’atura i suposo que el nostre jovent deu estar elaborant un nou imaginari visual i poderós que (per pura naturalesa; és a dir, per edat) se m’escapa. Serà difícil, no obstant, aconseguir una icona amb un poder de perdurabilitat i excel·lència com les del sobirà del Pinotxo. Em sap greu trobar a faltar la barra d’aquest establiment i el fair play de la seva ànima, però encara em toca més la moral que en Juanito hagi mort amb tanta amargor als llavis. No entraré a fer premsa del cor barata ni a traficar amb els cotis que omplen el microcosmos de Ciutat Vella amb mala maror; escriuré, simplement, que si jo fos un dels seus familiars, tindria problemes per dormir amb la consciència tranquil·la.
Descansi en pau, icona de Barcelona. Espero que els paradistes del mercat continuïn amb la idea de fer-li un homenatge i que l’Ajuntament tingui la bondat de donar-li una d’aquestes medalletes, carrers o avingudes que sempre arriben quan el protagonista ja dorm sota terra. Aquesta és també una de les marques de la nostra ciutat: sempre ho fem tot quan ja és massa tard.
