Jugar a pilota a la Via della Conciliazione

En condicions normals, la Via della Conciliazione deu ser una de les avingudes més concorregudes del món. Encara que només tingui uns cinc-cents metres de longitud, cada any hi passen milions de persones vingudes d’arreu del món per visitar el Vaticà.

Com sabreu si també sou uns enamorats de Roma, la Via della Conciliazione és el principal accés a la plaça de Sant Pere. El trajecte, venint de Castel Sant’Angelo no pot ser més majestuós. A banda i banda de l’avinguda, flanquejada per obeliscos de travertí, palaus i esglésies —Palazzo Torlonia, Palazzo dei Penitenzieri, Palazzo dei Convertendi, Santa Maria en Trasportina, Santo Spirito en Sassia— i, al fons, la façana de la basílica papal de Sant Pere. En sentit contrari, la vista és igualment esplèndida i, certament, com es pot llegir en moltes guies turístiques, les columnates de Bernini fan l’efecte d’uns gegantins braços oberts a Roma i, per extensió, a Itàlia. D’aquí el nom de la famosa avinguda.

Tanmateix, els orígens de la Via della Conciliazione són molt menys lluminosos. El 1936, Benito Mussolini va encarregar als arquitectes Piacentini i Spaccarelli que projectessin una gran avinguda que connectés el Vaticà amb la ciutat. El mateix Duce va colpejar amb una piqueta el primer d’una llarga llista d’edificis de l’spina del Borgo que va caldre enderrocar per obrir el nou carrer. Centenars de famílies van perdre-hi la casa i van ser reubicades fora de la ciutat. La construcció de la Via della Conciliazione no va completar-se fins al 1950, cinc anys després que un grup de partisans enviessin Mussolini directament a l’infern.

La setmana passada, Eva Fernández, corresponsal de la COPE a Itàlia, va ser testimoni d’una escena de pel·lícula a la Via della Conciliazione que va tenir l’encert d’enregistrar amb el mòbil i després compartir a Twitter. S’hi veu un grup força nombrós de nens jugant a pilota despreocupadament en plena avinguda, sota un sol de primavera, i amb la majestuosa façana de Sant Pere de fons.

Quan vaig veure aquestes imatges, a l’acte vaig pensar en els llibres de l’Elena Ferrante, encara que les escenes de jocs infantils de carrer que ella descriu acabin a cops de roc i no pertanyin a Roma sinó a la seva Nàpols natal. M’hi van fer pensar perquè la infantesa dels personatges de Ferrante transcorre als anys cinquanta i això de veure nens jugant als carrers i places del centre de les grans ciutats és una imatge d’aquelles que en diem “d’abans”. És a dir, de quan pràcticament no hi havia cotxes ni molt menys turisme de masses. Per tant, d’un abans que jo no he viscut sinó que, abans de la pandèmia, només havia vist als llibres i al cinema.

Això de veure nens jugant als carrers i places del centre de les grans ciutats és una imatge d’aquelles que en diem “d’abans”. És a dir, de quan pràcticament no hi havia cotxes ni molt menys turisme de masses.

Un dels efectes de l’obligat confinament ha estat, justament, la recuperació de l’espai públic per part dels veïns també a les ciutats. Ha passat a Roma, però també a Barcelona. Durant unes setmanes, grans i petits van tornar a fer-se seva la plaça de la Catedral, la Rambla o la plaça Reial.

Quan baixa la pressió, els ecosistemes —boscos, rius, però també els veïnats— es recuperen. Me n’he adonat també aquests dies caminant pel tram de la Diagonal que toca a la plaça de les Glòries.

Sabeu en que em va fer pensar aquest fenomen? Ara us sorprendré: en Txernòbil. Sí, mesos enrere, vaig veure un documental que explicava com els ecosistemes de la zona d’exclusió al voltant de la central nuclear accidentada fa més de tres dècades s’han anat recuperant i de quina manera: ossos, bisons, llops, linxs, cavalls i més de dues-centes espècies d’ocells viuen actualment en un espai poblat per boscos frondosos on l’home té totalment prohibit entrar.

Veieu per on vaig? Quan baixa la pressió, els ecosistemes —boscos, rius, però també els veïnats— es recuperen. Me n’he adonat també aquests dies caminant pel tram de la Diagonal que toca a la plaça de les Glòries. Fa mesos que està tancat al trànsit i s’hi ha instal·lat unes taules de ping-pong que tenen molt èxit. Quan hi passo, a les tardes, aquest tram d’avinguda sense cotxes està sempre molt concorregut. És ple de grups de persones, grans i petits, que hi passegen, juguen o simplement la fan petar a l’ombra dels grans arbres.

Tinguem-ho present a l’hora de pensar quin paper volem que tingui el cotxe a la ciutat, però també el turisme de masses.