Júlia Peró: Escriure és una altra manera de plorar

“Quan era adolescent, un molt bon amic meu es va suïcidar i jo ho vaig viure de prop. Vaig utilitzar el dolor com a material per al meu primer poemari, Anatomía de una bañera. I aquesta novel·la la vaig escriure anys després de viure amb la meva àvia i el seu Alzheimer”, reflexiona a peu de barra l’escriptora i artista multidisciplinària de cognom adversatiu, Júlia Peró, en relació al seu debut, Olor a hormiga (Penguin).

El llibre indaga en les pors i solituds d’una vellesa tractada com un empestat tabú per una societat solipsista que llambrega la vida ràpid, gairebé sense mirar i gairebé sense veure-hi. “Suposo que allò que em mou literàriament són raons egoistes: treballar el meu dolor, les meves pors i les meves inseguretats”, afegeix, mentre xarrupa un te negre amb llet vegetal i accepta que la Menahan Street Band desgrani de fons el seu repertori instrumental, pel fet de “no tenir lletres que em distreguin de la conversa”.

Es defineix, en primer lloc, com a escriptora “encara que després guanyi diners com a dissenyadora gràfica i UX”. Quan pot —“i quan no, també”— llegeix tot el que acumula compulsivament a la seva llibreria, la qual cosa l’ha portat a impulsar el club de lectura online Libros Crujientes. “I, per si tot això no fos suficient, de vegades el cap també em porta a pensar en la performance, en la fotografia o el videoart”. 

—Una mica workaholic, tu, oi?

A la Júlia se li escapa una riallada gairebé felina. “Sembla que m’agradi treballar i tot, però la veritat és que em desagrada bastant. Es nota que soc autònoma?”. I, tot seguit, confessa plorar o enfadar-se molt: “crec que és allò que se’m dona millor. Ploranera de professió, t’imagines? Tant de bo”. Potser escriure sigui, en aquest sentit, una altra manera de plorar.

L’atracció dels detalls aparentment ínfims

Orgullosa, sempre, del més recent, la parroquiana assegura que veu Olor a hormiga com el millor que ha escrit fins ara. “Encara més, m’avergonyeixo del meu poemari i de totes les antologies en les quals he participat. Suposo que, en uns anys, la novel·la em semblarà excessiva, immadura o desafortunada. Però, ara per ara, sento que amb ella he après moltíssim i ha estat molt reveladora per trobar el meu estil”.

Un llenguatge que, d’alguna manera, porta buscant des de sempre. “Soc una persona que es fixa molt en les coses i en els altres. Els detalls aparentment ínfims són com una llum i jo soc la seva arna. Així que potser això de comunicar-me amb el món o expressar-me de manera artística es va donar com un procés natural”.

Amb relació a l’escriptura, la cosa ve des de lluny. “Vaig desenvolupar-ne un interès obsessiu als dotze o tretze anys. Em passava hores inventant històries i diàlegs, veient pel·lícules i reescrivint-les senceres. El 2008 vaig escriure la meva primera novel·la, dolentíssima i infantil, que el meu pare va editar i va imprimir amb gran afecte. Tenir aquell llibre a les mans, aquell llibre que no era res, però que per a mi ho era tot, va ser l’instigador de tot el que he escrit després”.

En aquests dies, està capficada en el seu segon poemari i certifica que té ja molts apunts acumulats per a la seva següent novel·la, mentre intenta no deixar de costat l’art conceptual, encara que falti temps. “A més d’autònoma, soc filla, germana, amant i amiga d’algunes persones. I mare d’una gata molt bona i pacient, i això sí que em tinc prohibit deixar-ho de costat. Cal jugar molt amb els gats. És primordial!”.

Una ciutat a la qual tornar

Barcelonina de 1995, l’escriptora identifica la ciutat com el lloc on, a més de néixer, li van passar totes les coses transcendents de la seva infantesa i adolescència, des de pronunciar la seva primera paraula, “va ser arròs’”, o enamorar-se “dels galets i del pa amb tomàquet”, fins a patir bullying, ficar-se en baralles o trencar-se l’escafoide patinant. “Vaig fer molts puzzles al carrer Violant d’Hongria i em vaig especialitzar en l’eyeliner a una habitació sense finestres del carrer Riego. Després vaig créixer una mica, però no gaire, perquè vaig intuir que mesurar metre i mig em faria destacar d’alguna forma”, riu.

En aquests dies, està capficada en el seu segon poemari i certifica que té ja molts apunts acumulats per a la seva següent novel·la

Créixer va ser enfadar-se: “Vaig anar a algunes manifestacions, vaig canviar d’amistats, em vaig enamorar algunes vegades. Vaig estudiar disseny per por de no aconseguir guanyar-me la vida com a artista. Vaig començar a treballar de debò, cosa que és un gran error, i vaig començar a escriure de debò, cosa que és un gran encert. Molt més tard vaig conèixer a un càntabre i me’n vaig anar de Barcelona per viure en altres països. Quan va començar la Covid i la vida es va enlletgir, vaig recular i vaig arribar de nou a la ciutat com aquella nena espantada que es llança als braços de la mare. Vaig viure la ciutat sense veure-la, encaixada entre quatre parets, i quan ens van deixar tornar a sortir vaig decidir que no era per a mi i me’n vaig anar a una altra província a barrejar-me entre els arbres”.

I allà segueix, encara que “amb el pressentiment que sempre tornaré aquí”, potser atreta pels retaules que la uneixen sentimentalment a la urbs, “com les ancianes que s’asseuen als bancs a prendre el sol, amb els seus carrets de la compra i els seus cabells blancs i arrissats. Les nenes i nens saltant a la corda en la plaça d’Osca mentre les seves mares prenen el vermut a les taules del costat… o els coloms, adoro els de Barcelona!

—Vinga, dona, no fotis! Els coloms? Si són el més repugnant d’aquesta ciutat!

Júlia Peró torna a riure. “A mi el que em disgusta d’aquí són les pixades de gos a les cantonades, els homes que em segueixen de nit i el preu impossible dels lloguers”.

I es fa un silenci que, de sobte, trenquen Las Pipiolas amb les notes de Romancero propio, i l’escriptora exulta: “Aquest disc és emocionant!”.