Karl Ove Knausgård s’endinsa en la ficció perseguint un astre que ho altera tot

Karl Ove Knausgård (Oslo, 1968) torna amb La estrella de la mañana (Anagrama), una extensa novel·la amb diferents personatges que s’enfronten a un fet inesperat i gairebé sobrenatural, l’aparició d’un gran astre vermell al cel d’un calorós agost. Després de La meva lluita i el Quartet de les estacions, l’escriptor noruec afronta un nou cicle, aquesta vegada, “inscrit en allò que podria dir-se ficció, ficció, sigui això el que sigui”, exposa la directora editorial d’Anagrama, Silvia Sesé, “amb una primera novel·la captivadora i fascinant”.

“Quan escrius per a un mateix, tens obligacions cap a tu i les persones que t’envolten. Hi ha moltes coses que no pots escriure. La ficció és diferent, tens més llibertat, però és molt més difícil: t’ho has d’inventar tot”, explica Knausgård. “És més divertit perquè s’assembla més al que sento quan llegeixo”, sosté un autor que ha volgut recuperar en aquesta novel·la les sensacions que va tenir de jove quan descobria la ciència-ficció de la mà d’Ursula K. Le Guin. “Va ser quan em vaig adonar que volia ser escriptor”, confessa.

A més, assegura que no tornarà a l’autoficció després de l’èxit aclaparador de La meva lluita, un experiment en prosa, segons defineix, en què només seguia la premissa de ser sincer, però que va despertar molta atenció i, fins i tot, va arrossegar periodistes a les portes de les cases dels amics que apareixien a les novel·les. “Si hagués sabut el que passaria, no ho hauria fet”, admet.

Donant per superat l’episodi literari autobiogràfic, La estrella de la mañana es construeix a partir “d’un element central que descol·loca els personatges”, cadascun aportant diferents reaccions, des de la indiferència fins a la més profunda introspecció, amb les seves històries entrellaçant-se, fins i tot, fent-se spoilers entre elles. “Els personatges veuen el mateix, però ho viuen diferent”, remarca. No és estrany que aquesta novel·la s’estigués escrivint quan va irrompre la pandèmia, que no ha trastocat la trama, però sí que ha influït en l’atmosfera.

“Creiem que ho sabem tot”, adverteix Knausgård, posant a prova aquest dogma fent aparèixer un astre que no se sap si és Déu, el mal o la natura, però que va acompanyat d’inesperats comportaments per part dels animals, des de crancs envaint les carreteres i marietes poblant terrasses en excés fins a cérvols que s’acosten als humans. “Hem donat l’esquena a la natura”, lamenta, sent aquesta la idea central d’una novel·la que no volia parlar directament del canvi climàtic, però on se sent la seva amenaça planant sobre nosaltres com si de cop aparegués una gran estrella: “La crisi climàtica és la qüestió més rellevant que afrontem. Però si hagués escrit sobre ella, jo sé del tema, tu també, tots en sabem, però no en fem res”. L’escriptor no volia mostrar el que pensa sobre l’escalfament global, només plantejar una ficció, perquè, com argüeix, “ser escriptor no és ser profeta, les meves opinions no valen més que les dels altres”.

En aquesta Noruega que imagina La estrella de la mañana, la religió és present de manera constant, ja sigui des del punt de vista de la pastora Kathrine o d’un professor universitari com l’Arne. Es reprodueixen històries bíbliques de manera literal i se’ls hi fan picades d’ullet, amb l’Egil representant a un Abraham modern, en la seva lluita entre la seva llibertat i el deure de ser pare. Fins i tot, s’inclou la història d’una religió dedicada al diable que va existir al país natal de Knausgård als anys 90, que cremava esglésies i cometia crims, reflectida a través d’uns joves músics que han estat assassinats salvatgement.

També hi ha reflexions filosòfiques, introduint-se en una narració de la quotidianitat caracteritzada per ser prolixa sense miraments, amb gairebé 800 pàgines que, malgrat la quantitat, es llegeixen maquinalment, amb molta facilitat. L’escriptor tiba la ficció, incloent-hi de tot, des de lletres de cançons fins a poemes i, per descomptat, fragments de la Bíblia. Com a colofó, la novel·la tanca amb un assaig escrit per un dels seus personatges, en el qual s’acaba tornant a la narració, deixant amb ganes de continuar llegint el següent títol de la nova saga.

Segons avança el seu autor, en el següent llibre hi haurà boscos. Knausgård preveu que la saga, sempre amb el maltractament de la natura de fons, estigui formada per sis títols, tot i que aquesta xifra ha anat variant: “Al principi anava a ser un. Després, van ser tres i, més tard, cinc. Però seran sis”. Els tres primers ja estan escrits i publicats a Noruega, i ara comencen a arribar a Espanya. Alguns detalls que ja es coneixen dels llibres que estan per venir són que el que està escrivint ara, el quart, està ambientat al Londres de 1986, després de mudar-se a la capital britànica fa uns anys, i, el següent, a Rússia. “Necessitava allunyar-me de Noruega, però sempre acabo sent una miqueta jo a Londres o a Rússia”, confessa.

Una frenesia creativa que no s’atura, escrivint i escrivint, fent 20 pàgines per dia i centrant-se només en allò que hi ha al paper. “Si et poses a pensar en com reaccionarà la gent, no pots escriure”, defensa, recordant com abans de La meva lluita només havia publicat dos llibres i, després, n’han vingut 15. “Durant anys vaig tenir un bloqueig i vaig arribar a tenir 800 pàgines d’inicis que rebutjava”, confessa, “el que vull fer és escriure i publicar, escric un llibre i, en acabat, un altre”. “Per a mi, el més important és crear. Si pogués pintar, pintaria, però soc bo amb les paraules i soc escriptor”, remarca.