Koko-Jean Davis: El valor de mudar de pell

“Aquell dia jo estava castigada, fet que era habitual perquè era una nena força entremaliada. En un moment donat, el director del col·legi va passar per davant de classe de música i em va sentir cantar el Can’t live without you, de la Mariah Carrey. Llavors em va portar al seu despatx i em va proposar un tracte: si jo cantava a la festa de final de curs, m’aixecava el càstig. Així és com vaig actuar per primer cop davant d’un públic ampli, vestida de Dràcula i interpretant I’m losing you de la Aretha Franklin”. Recolzada a la barra, amb un gintònic de Seagrams acabat de servir després d’unes tapes, la cantant i compositora Koko-Jean Davis recorda aquell baptisme de foc.

“Va ser la primera vegada que la meva mare em va sentir cantar!”, exclama amb evident afecte cap a aquella dona “que amb 40 anys va deixar la seva vida acomodada a Barcelona i es va traslladar a Amèrica Central per estudiar medicina des d’on, posteriorment, va recalar a Moçambic, on va continuar curant a gent i em va adoptar. Ella és la meva gran inspiració”.

Veu i rostre de The Excitemements durant la seva primera dècada com a cantant i, avui, al capdavant de Koko-Jean and the Tonics, l’artista va fer els seus primers passos des de molt jove en l’àmbit de la música. “Als 16 vaig gravar un tema amb uns DJs que va tenir un cert èxit en l’escena moçambiquesa de clubs; imagina’t la sensació a aquella edat d’anar a una discoteca i veure la pista plena de gent ballant la teva cançó!”. Però la Koko no es plantejava pas viure de la música.

“Vaig estudiar a la Maharishi International University de Fairfield, Iowa, amb la idea de dedicar-me a la comunicació o l’ensenyament”. Però la música la perseguia. “Vaig acabar sent l’encarregada de posar veu a l’himne americà en la festa de graduació de la meva promoció. Un honor, però alhora una gran responsabilitat”.

— I això de dedicar-te a la música professionalment, quan va arribar?

La cantant xarrupa un glop curt de la seva beguda. “Això va ser bastant després, quan ja estava establerta aquí, a Barcelona”, respon.

Tancar cercles per obrir-ne d’altres

“Després de la universitat vaig residir una temporada a Rio de Janeiro fins que vaig arribar a Barcelona per a una breu estada, que al final va acabar sent definitiva, perquè aquí hi estic molt bé”. Per a la Koko, aquella arribada a la ciutat va ser com tancar un cercle obert molts anys abans per la seva mare, que havia deixat la seva casa per acabar vivint a Moçambic. “I aquí estava jo, la seva filla moçambiquesa establint-me a Barcelona”.

Tot i les seguretats i rutines que li donaven una feina de despatx, o potser precisament per aquest motiu, la parroquiana va voler conèixer a fons l’escena musical urbana. “Anava a concerts, participava a jam sessions com les WTF del Jamboree i al final vaig posar un anunci oferint-me com a cantant de soul i R&B”. Va ser llavors quan Adrià Gual i Daniel Segura la van contactar per a la banda que estaven formant, The Excitements, i de seguida van veure que la cosa funcionava. “Em van posar un vídeo de Sharon Jones i em van demanar si era capaç de fer allò. És clar que n’era, de capaç, però a la meva manera, sent jo mateixa i no una simple imitadora!”.

Va arribar el moment d’obrir un nou cercle vital: deixar anar les seves seguretats per plantejar-se viure de la música. I al final va decidir que sí, “perquè la resposta a les nostres grans preguntes ja la portem dins”, i es va capbussar a The Excitements. Va començar així el que ella mateixa defineix com “una llarga gira de més de deu anys, on vaig aprendre un munt de coses, i que vaig acabar vivint com un matrimoni sustentat més per les seves inèrcies que no pas per la passió”. Aquesta la va traslladar a la seva banda paral·lela, The Tonics.

“Quan vaig deixar The Excitements i em vaig centrar en la meva banda va ser com un divorci. Va ser com deixar al marit per l’amant”. La Koko tornava a mudar de pell. Aquest foc desbordant fructifica ara en la sortida del segon àlbum de la formació Love child. “El títol no té res a veure amb la cançó de les Supremes, sinó amb el fet de donar a llum música, cançons que em va costar feina escriure. És un disc molt profund”.

Recuperar l’orgull

L’artista defensa amb dents i ungles una Barcelona que és casa seva, la seva llar, “el lloc on vull estar, encara que confesso que tinc els meus flirtejos amb Madrid”, riu.

Enamorada de la seva història, del caràcter lluitador i pertinaç de la urbs, se sent atreta per tot allò que està sota la superfície, entre parets, “les capes de la seva història que no veiem, però que són aquí, en la memòria dels seus carrers i de la seva gent”. Potser per això constata amb una mica de tristesa “que els barcelonins s’estan rendint. Ja no estan orgullosos de la seva ciutat, estan deixant que la venguin, i em sap greu perquè aquest és el lloc que m’ha donat tot allò que em cal per a donar el millor de mi”.

“Els barcelonins s’estan rendint. Ja no estan orgullosos de la seva ciutat”

— Aquesta conversa també està donant el millor de si. Et convido al següent gintònic!

Koko-Jean Davis exulta, mentre segueix el compàs del Tears dry on their own d’Amy Winehouse, que omple l’atmosfera nocturna del Bar. “Yeah! —exclama—Surto a fumar i torno a prendre aquest gintònic”.

— Escolta, i això de fumar no et perjudica la veu?

— Totes les grans cantants de la història han fumat… però, igualment, estic intentant deixar-ho d’una vegada. A veure si un dia d’aquests… — riu.