Krugman, Mickey Mouse i l’Aeroport de Barcelona

Per què Mickey Mouse vol destruir la civilització? Així iniciava fa uns dies l’economista i premi Nobel nord-americà Paul Krugman la seva habitual columna a The New York Times. L’enunciat feia inevitable seguir llegint l’article. De seguida aclaria, però, que era una manera de dir que el grup Walt Disney formava part del lobby corporatiu que pressiona el president Joe Biden perquè no porti endavant el seu pla de 3,5 bilions de dòlars per frenar el canvi climàtic, entre altres raons perquè preveu un important increment d’impostos —també multes i subvencions— a les grans empreses amb què compensar la despesa pública per a la descarbonització de l’economia.

Krugman adverteix que el canvi climàtic ja no és una hipòtesi i que el que fem en aquesta dècada serà clau per evitar el pitjor. El millor de tot això és que gran part de l’opinió pública i de la política mundial ja és conscient de cap a on estem dirigint el planeta si no ho evitem. Però hi ha una altra part de la política i grans corporacions amb enormes interessos econòmics que encara promouen un negacionisme actiu de les conseqüències de l’escalfament global. El cas és que, en l’altre extrem, emparat sota la conscienciació global contra la destrucció de l’entorn, existeix un altre tipus de negacionisme que rebutja, per exemple, l’ampliació d’infraestructures bàsiques per a l’economia pel seu efecte contaminant i perquè agredeix determinats ecosistemes.

Enmig d’aquest debat i amb posicions oposades s’ha estat dirimint el futur de l’Aeroport de Barcelona, ​​en el qual s’han configurat dos blocs: els favorables a l’ampliació i els que la rebutgen rotundament. És un déja vu que ja vam viure en els anys 90, quan es va debatre amb virulència la construcció d’una tercera pista. Es va estar discutint durant anys si l’aeroport necessitava la tercera pista i on ubicar-la. Quan semblava que l’acord era impossible, per fi es va pactar una solució entre Govern d’Espanya, Generalitat, Ajuntament de Barcelona i Ajuntament del Prat. Avui, els mateixos actors, però amb l’agreujant que els governs estatal, autonòmic i municipal estan formats per coalicions amb posicions diferents, el que ha fet impossible un nou acord.

Considero que l’ampliació de l’aeroport per convertir-lo en un hub real és necessària per competir en un marc geoestratègic en el qual cada vegada cobren més rellevància les ciutats globals i les regions metropolitanes, convertides en motors econòmics dels seus respectius països. Que aquesta ampliació no pot ser una fàbrica de contaminació a l’engròs que vagi en contra de la lluita contra el canvi climàtic també ha de ser requisit. El que no s’hauria d’haver permès és que el negacionisme en la voluntat d’acord condueixi al decreixement econòmic. Per això, rebutjo de ple que no hi hagi al nostre país el talent, la intel·ligència i els recursos tècnics que permetin executar una ampliació que minimitzi l’impacte en el medi natural i en la controvertida llacuna artificial de La Ricarda.

Rebutjo de ple que no hi hagi al nostre país el talent, la intel·ligència i els recursos tècnics que permetin executar una ampliació que minimitzi l’impacte en el medi natural i en la controvertida llacuna artificial de La Ricarda

Tots els aeroports del món ocupen espais que impacten en el seu entorn, perquè s’han construït en zones rurals a certa distància de les ciutats. A Barcelona, fa ja més d’un segle, es va decidir desenvolupar el que en aquell temps es deien camps d’aviació al Delta del Llobregat. Llavors no hi havia la sensibilitat mediambiental d’ara. Amb el temps, els camps d’aviació es van convertir en grans aeroports que consumeixen moltes hectàrees de terreny, causen molèsties als nuclis propers de població i els centenars d’avions que s’enlairen i aterren cada dia contaminen l’aire perquè volen gràcies a combustibles sòlids. No obstant això, també generen economia i llocs de treball.

Em sorprèn que en aquest aferrissat debat ningú —o gairebé ningú, començant per Aena— posi sobre la taula el desenvolupament de l’hidrogen com a combustible alternatiu de zero emissions que ja estan experimentant i implantant algunes importants companyies aèries. Això vol dir que arribarà un dia en què els avions no contaminin, de manera que una part del problema quedaria resolt. Del que es tracta és d’accelerar aquest procés mitjançant una legislació i una planificació que ho afavoreixi, igual que el cotxe elèctric i la descarbonització de la generació d’energia. Només així frenarem el canvi climàtic.

Arribarà un dia en què els avions no contaminin, de manera que una part del problema quedaria resolt

El camí cap al col·lapse dels combustibles fòssils i la seva substitució per energies alternatives no té retorn. Perquè, o anem cap aquí, o no hi ha un altre lloc cap a on anar que no sigui la nostra pròpia autodestrucció. Fins i tot el Mickey Mouse de Krugman arribarà un dia que no tindrà més remei que supeditar la supervivència del planeta als seus interessos econòmics, per astronòmics que siguin. Ser el més milionari d’un món mort no és futur per a ningú.

És evident que el nostre aeroport impacta de manera negativa en l’espai natural del delta, però això ja no ho canviarem. No és viable el seu trasllat a un altre lloc, però tampoc ho hauria de ser renunciar al seu paper estratègic en el desenvolupament econòmic del país. Del que es tractava era de trobar una solució. Em nego intel·lectualment a acceptar que no existeixi, encara que sigui la menys dolenta.