Hi ha un tòpic (en aquest cas fals) sobre Barcelona segons el qual la nostra és una ciutat que ha produït poca literatura. De fet, hi ha molts culturetes de la ciutat que encara pensen que caldria escriure “la gran novel·la de la ciutat”, ignorants sobre el fet que aquesta ja existeix, i es podria titular Vida Privada o La Plaça del Diamant, o que els carrers i els patis interiors de l’Eixample són els personatges principals i la causa narrativa d’una de les obres més importants de la filosofia catalana de tots els temps: El Canvi, de Miquel Bauçà. El prejudici també negligeix un dels espais on la literatura catalana es pot equiparar sense cap mena de complex a les grans proses europees; a saber, el periodisme. A Barcelona hi comença la Bíblia i guia de qualsevol que vulgui aprendre a adjectivar, El Quadern Gris, i dels seus racons també n’ix el Glossari de l’Ors i el periodisme literari d’abans de la Guerra Civil.
La riquesa de totes aquestes obres que he citat no només és comparable al bo i millor de la literatura continental, sinó que en el cas de la prosa literària periodística és molt superior en ambició a l’alemanya de Joseph Roth o a la veïna de l’admirable Chaves Nogales. En el cas de la novel·la, aquest frenesí que exigeix una “gran obra” parla molt més de la nostra malaltissa i espantosa moral d’esclau i també del prejudici segons el qual la bona literatura només s’amaga en grans totxos com els de Balzac. Això ve al cas per recordar quelcom tan bàsic com que el caviar es troba sovint als racons de la premsa i en obres d’aparent modèstia, la qual cosa resulta oportuna llegint El senyor Palomar a Barcelona (Anagrama), una obra que la barcelonina Tina Vallès va parir en temptatives escrites a la frívola revista Time Out i que han derivat en un projecte literari de gran ambició.
Amb una identitat i ofici vaporosament inconeguts, el senyor Palomar aterra a Barcelona l’agost del 2019, després d’haver viscut de ciutat en ciutat amb la seva dona i filla. Sabem que hi torna per quedar-s’hi i el seguim en micro-exploracions per la ciutat fins al juliol de 2020. En aquest arc temporal, Vallès va filant prim a l’hora de presentar un flâneur redimensionat, amb una volguda manca observadora i voracitat de comprensió (“és esclau d’un present que sempre duu de bracet, i quan prova de fer un pas endavant per girar-se i observar amb perspectiva, el temps el torna a atrapar per fer-li entendre un cop més la complexitat del món”), un ésser neurastènic (diu el diccionari; dèbil, incapacitat per l’esforç, poc atent i, no obstant això, irritable) que transita per la ciutat que viu la decadència nacional amb una ira tan descontrolada com líquida, font de parsimònia, frustració i podridura.
A diferència del dandi, que troba sentit en el menyspreu de la multitud, Palomar es mira les grans manifestacions polítiques del post-procés amb una indiferència quasi naïve (“no hi sap veure cap certesa, en aquesta constel·lació de gent, i a poc a poc els ulls li volen fugir cap a la fosca del cel, no pas per veure-hi les estrelles, sinó per perdre’s en l’obscuritat”). Si hagués descrit els micro-viatges d’un mer badoc desencantat de la vida, el llibre de Vallès podria haver caigut en el tòpic. Però de la mà de Calvino, el pare putatiu del personatge, descriu indirectament la imatge d’una ciutat fatigada d’ella mateixa, que encara viu nostàlgica d’una glòria olímpica ja esvaïda, una urbs on la màxima quota de felicitat que ens podem permetre són els (excel·lents) esmorzars de forquilla, galta de porc i carxofa, de la bodega Gelida o contemplar la natura morta de gats furtius i d’arbres mutants als parcs.
La irrupció de la pandèmia i la realització de la distòpia d’una ciutat morta regala un gir interessant al llibre, amb la transformació de la mirada narrativa a l’escultura d’una espècie particular d’homo videns. Després de fer una volta per una illa (intuïm que a la Quadrícula), Palomar “es descalça al replà, deixa els pans al marbre de la cuina, es renta les mans i en veure’s al mirall s’adona que els pocs minuts que ha sigut fora no ha mirat res, només veia, i això sí que és un canvi.” Prosa intel·ligent, en efecte, que sota un estil gens florit i d’aparent telegrafia capta molt bé la configuració d’una identitat post-pandèmica on l’exterior ciutadà serà d’excursions raquítiques i l’enclaustrament vital imposat derivarà en subjectivitats cada vegada més isolades (“l’acte de mirar se’l reserva per a dins, no dins de casa, sinó dins seu. Des que el món ha canviat, no se l’ha tornat a mirar”).
Escrivia el meu estimat Ponç Puigdevall que aquest és un personatge que “trama una lògica particular o elabora unes faules filosòfiques de factura extraordinària i venç així, al capdavall, a través del cultiu de la intel·ligència, les nombroses contrarietats que omplen les hores de cada dia”. A mi, i potser és una lectura generacional (soc quasi coetani de l’autora), Palomar m’ha interessat molt més per la seva metafísica d’estar per casa i la impotència que configura com a intent de savi en una ciutat que ja no ofereix cap estímul i en un entorn històric que deriva en éssers que han passat ràpidament de contemplar la ira descontrolada a la impotència del control social, tot plegat resumit en un home que fins i tot té “por de no saber sortir al carrer com abans (…) i avui que surt per recuperar el fil del propòsit que el va fer tornar a Barcelona, els passos li han quequejat”.
El senyor Palomar a Barcelona és, en aquest sentit, un exercici molt traçut d’ironia sobre el present de la tribu i una mirada al futur oportuníssima de la ciutat que ens espera. Com ja vaig dir-li a l’autora, opino que el personatge hauria d’iniciar una saga de novel·les on Vallès abandoni els capítols-microconte i pugi el llistó de la seva ploma a un nivell més elevat. No cauré en el tòpic de demanar una gran novel·la sobre Barcelona, per tot allò que us deia a l’inici, però sí que goso plantejar a l’autora que, a banda de tornar a la ciutat i admirar-ne les seves deixalles, Palomar s’hi quedi uns anys més mirant-ne les runes. Perquè nosaltres, malgrat li pesi, el veiem i ens n’ensenya molt.
