En el meu anterior article explicava com la densitat resulta clau per a la vitalitat urbana i que, en aquest aspecte, la regió metropolitana de Barcelona es troba en una situació avantatjosa respecte moltes altres ciutats del món ja que mostra uns nivells de densitat força superiors i repartits per diversos punts del territori.
Tot i així, la presència al nostre entorn de la baixa densitat no és gens menyspreable i porta associada grans reptes econòmics, socials, ambientals i fins i tot polítics. Sobre aquesta qüestió va tractar precisament un seminari organitzat per la Diputació de Barcelona els passats 2 i 3 de maig a les instal·lacions del CCCB, com a activitat complementària a l’exposició Subúrbia.
El desenvolupament de manera significativa de la urbanització de baixa densitat s’inicià en el nostre país, tal i com va explicar el comissari de l’exposició, el geògraf Francesc Muñoz, durant la dècada dels 60 del segle passat. En aquell moment, es tracta fonamentalment de segones residències en els límits de la primera corona metropolitana (Ordal, vallesos, Maresme i litoral sud fins la costa del Penedès).
Unes segones residències, en format unifamiliar (el famós “xalet” o “torre” de la classe mitjana treballadora), en molts casos d’autoconstrucció i/o en espais amb força dèficits urbanístics (quan no legals), que s’escampen coincidint amb l’impuls de la industrialització fruit de l’obertura econòmica del moment, amb l’aparició del SEAT 600 al mercat i coincidint també amb un període de creixement de la densitat de la ciutat central amb els polígons d’habitatges característics de l’època construïts per acollir una nova onada de migrants, principalment del sud d’Espanya. La “caseta i l’hortet”, doncs, com un signe de prosperitat que significava la possibilitat de desconnexió de la feina i de l’estrès de la ciutat.
El segon gran impuls a la baixa densitat i la consegüent dispersió urbana es produeix a finals dels anys 80, seguint un model diferent. En primer lloc, perquè es tracta ja en general de primeres residències. En segon lloc, perquè hi ha un predomini d’habitatges aparellats que resulten pràcticament clonats de manera massiva. Tercer, pel seu abast, que arriba ja a tot el territori metropolità i més enllà. I quart, perquè amb l’habitatge es produeix també la dispersió pel territori de l’activitat econòmica (i els llocs de treball associats), incloent els equipaments de consum i de lleure.
En canvi, com a coincidència, també aquí hi trobem uns vasos comunicants amb les transformacions de la ciutat central. En aquesta ocasió, les operacions de millora urbana vinculades al desplegament del “model Barcelona” d’urbanisme per posar el dia la ciutat comtal de cara a la celebració dels Jocs Olímpics del 1992.
La presència al nostre entorn de la baixa densitat no és gens menyspreable i porta associada grans reptes econòmics, socials, ambientals i fins i tot polítics
Aquests moviments de població van implicar que, si Barcelona ciutat concentrava el 60% de la població de la província el 1950, l’any 2011 aquest percentatge ja havia baixat per sota del 30%. Lògicament aquesta dràstica reducció no significa que tot el creixement es traslladés a entorns de baixa densitat, ja que un altre 30% de la població total es va ubicar dins d’un radi de 20 km de la plaça Catalunya, segons el demògraf Antoni López Gay. La que ho fa a les urbanitzacions, d’acord amb l’expert, presenta unes característiques molt determinades; per exemple, només un 17% de les dones entre 35 i 39 anys de Sant Quirze del Vallès, municipi amb una dotzena d’entitats de població que ha doblat el nombre d’habitants des del 1995, no tenen fills, front un 27% de mitjana a la regió metropolitana de Barcelona i un 45% a la capital.
La cultura de la propietat, el model de vida reproduït a les sèries nordamericanes, que tan gràficament recull l’exposició Subúrbia, unides a la facilitat d’accés al crèdit abans de la crisi del 2008 són factors clau per explicar l’esclat del fenomen en el tombant de segle. Avui en dia, però, es pot dir que els principals factors que expliquen la suburbanització a casa nostra, d’acord amb el sociòleg Sergio Porcel, tenen a veure amb la crisi de l’habitatge a les grans ciutats metropolitanes, amb les noves preferències en matèria d’habitatge després del shock dels confinaments i amb la revalorització dels entorns rurals.
La diferència entre desplaçaments forçats per les condicions de mercat d’aquells que es realitzen per pròpia voluntat i capacitat econòmica és clau per entendre un altre fenomen associat a la suburbanització: la segregació de la població segons els seus nivells de renda. Un fenomen que, com ens recorda el geògraf Oriol Nel·lo, s’intensifica amb el pas del temps i tendeix a formar veritables eixos metropolitans de riquesa i pobresa al llarg del territori.
Allà on també hi ha una visió gairebé unànime sobre els efectes negatius de la baixa densitat és a l’hora d’avaluar-ne l’impacte ambiental. L’ambientòloga Irene Navarro en feia un ampli repàs: des dels majors consums d’aigua a la ineludible necessitat de recórrer al vehicle privat per als desplaçaments, imprescindibles per accedir a la gran majoria de serveis, passant per la progressiva desaparició de sòls agrícoles o les dificultats per assegurar l’eficiència energètica dels habitatges.
En aquest context, el geògraf David Saurí mostrava com el manteniment dels jardins privats i la gespa suposen un consum d’aigua molt més rellevant que no pas el de les piscines que, a més, actuen com a refugis climàtics. En aquest sentit, la utilització de la tarificació progressiva i les regulacions d’alguns municipis, com Sant Cugat del Vallès, limitant el percentatge de superfície amb gespa de les parcel·les, han suposat un fre important en el consum d’aigua. Un exemple de mesures per a les que no ha calgut esperar a la situació extrema de sequera actual i que obren el camí a que altres mesures que avui s’apliquen davant de l’emergència passin a formar part de les regulacions habituals.
Igualment, l’aposta per uns sistemes agroalimentaris territorialitzats, propugnada pels diversos marcs estratègics de les polítiques alimentàries a Europa i la resta del món, era vista per la politòloga experta en aquest àmbit Lidón Martrat com una oportunitat per integrar-los amb les zones de baixa densitat i aconseguir una major proximitat entre producció i consum, la protecció dels sòls productius i l’impuls dels circuits curts de comercialització.
En matèria de mobilitat, l’arquitecta Mònica Carrera va explicar com ja són diverses les experiències en marxa per donar solucions de transport a la demanda a les persones que viuen allunyades dels nuclis de població, així com el vehicle compartit o carpooling. També és incipient el desenvolupament d’itineraris alternatius a les carreteres per circular a peu o en bicicleta. Tot i així, aquesta continua sent una de les principals assignatures pendents per la millora de la qualitat de vida i les oportunitats de la gent que viu en zones de baixa densitat.
Una de les conclusions interessants de tots els reptes exposats assenyalava al model de vida en urbanitzacions com una aposta que, en una versió caricaturitzada, estaria pensada específicament per un tipus d’unitat de convivència i una etapa vital molt determinades: parelles amb criatures fins als 16 anys (o el moment en què vulguin gaudir d’autonomia de moviments).
Avui en dia, amb uns esquemes familiars tan diversos, amb les majors opcions de comunicació (física i virtual) que ofereixen les tecnologies digitals o amb les transformacions que s’estan donant en les ciutats compactes en el sentit de pacificació del trànsit i renaturalització, està per veure si és un model amb futur o no.
Sigui com sigui, seguint el que el director del curs, el geògraf Josep Bàguena, va exposar en la introducció al seminari, ens cal seguir analitzant permanentment l’evolució de la Catalunya suburbana i actualitzant-ne les estratègies, aterrant en les diverses realitats locals i en els mecanismes de funcionament de les vides quotidianes, per fer de la baixa densitat part de la ciutat; per fer de les urbanitzacions, barris plenament funcionals.
